Dedic aquesta història mumaresca a la meva segona mare, Margalida Garau-Rigo Sancho–Sancho com un fins ara. Només tenia nou anys quan mumare va tenir aquella malaltia llarga i pesada, amb molta de febre, tossina i espasmes forts que el doctor Ribot, aquell metge de cara rosada, ulls blaus i amb els cabells un
Amb tantes de paraules i imatges malendreçades, lloccomuneres, violentes i, per desgràcia, assassines que formen el planeta Terra d’aquesta quasi fi d’any 2012, potser et serà difícil, lector atent i civilitzat de tots els sexes de l’esperit, imaginar aquesta Senyora Singular amb el cap que inventa la bellesa d’un ocellflor mentre amb la mà dreta
Aussús-suaixines, de puntetes, ha partit una valenta dona, la meva segona mare, una emperadriu de l’art de viure.Et mouré i et remouré, estimada Margalida, perquè no et puguin oblidar mai en aquest món mentre visqui.
El bell país on els homes desitgen els homes l’acaba de treure en la col·lecció La butxaca Edicions 62 amb un pròleg i un epíleg magnífics de Jordi Llovet. AÜRTAREN BES CONTRA BES DINS UNA CAPSA DE VIDRE (lletra d’un al·lot a un altre al·lot) No fou un joc aquell seguici de mans espellant l’inventari
Per què em donava la sensació que feia plans tot el temps i que coneixia aquesta manera de viure que consisteix a seguir sempre cap endavant sense aturar-se mai? Escric en un idioma gutural, sense espedregar, raspós, escatat, que deixa arestes a la gargamella i talla l’alè. Tenc l’alè curt. D’ençà que va arribar
LA FASCINACIÓ DE WILLA CATHER. Aquesta escriptora nord-americana va morir a Nova York el mateix any que jo vaig néixer, 1947, i això em va fer gràcia. I també vaig trobar ben curiós que Willa, nada a Winchester el 1873 dins una família d’ascendència irlandesa, hagués estudiat a la Universitat de Nebraska i s’hagués dedicàs
Ja ha començat la tardor. I es nota en aquests detalls que formen la sal dels canvis de les estacions: el dia s’ha escurçat i he de fer el meu passeig més d’hora si no vull caure dins les tenebres, l’aigua del safareig és molt fresqueta i el sol molt suau, les fulles dels
Feia dies que volia escriure sobre el dolor. És molt difícil expressar el sofriment d’altri i també el propi.No ho he fet.Avui podria escriure sobre la tristesa.Aquest matí ha mort José Ramón Caubet, un home bo, un amic lleial, un ésser sensible, un poeta.Era una mort esperada. Ell aquests mesos passats m’ha fet un màster
Com pot ser, Nicolau Verger, que siguis un heroi que envelleix a la primera línia del relat? Aquell horabaixa de novembre des de la terrassa del salonet da-munt la murada havia vist el crepuscle acomplir lentament el seu treball hemorràgic entremig d’un entrunyellament de núvols de tempesta. Et pensava dins el primer pla negat per
Voldria que vida i mort es mesclassin en una rapsòdia d’imatges concretes, una epifania de l’ull i de l’orella, una descripció naturalista com un quadre de Chardin que imita una rajada, el repte que esdevé un turment i una força en què els sentiments fan de protagonistes. Voldria escriure com en el segle XVIII, o