Etziba Balutxo...

Burlant la sobirania popular, Espanya mostrà les dents. Es multiplicaren els anuncis de retalls de la dreta i l’esquerra, tan espanyolistes com intercanviables. La premsa informava dels treballs d’una comissió dedicada a cepillar articles i a buidar de contingut el text aprovat pel poble. Per oposar-se a l’abús d’Espanya contra la voluntat dels catalans, es va convocar una manifestació que se celebrà dia 24 d’abril de 1932. La xifra d’assistents no es va concretar, però sí l’eslògan: Per l’Estatut íntegre! L’endemà, sota la fotografia de l’acte, el titular de premsa era: “La gent dóna suport a l’Estatut de Núria tal com el van votar a les eleccions de dia 2 d’agost”. L’entusiasme popular va fer creure tothom que, a partir d’aquell dia, les coses ja no serien iguals; hi hauria un abans i un després del 24 d’abril de 1932, perquè Espanya escoltaria el clam de Catalunya! Santa Innocència!

El mes següent, concretament dia 27 de maig de 1932, en una sessió a les Corts espanyoles, Azaña, president del Consell de Ministres, aclaria: “Las regiones son España. El organismo de gobierno de la región – en el caso de Cataluña la Generalidad – es una parte de España, parte integrante de la organización del Estado. Mientras esto no se comprenda, señores diputados, no entenderá nadie lo que es la Autonomía”. Miguel Maura, fill d’Antonio, complementava: “La posición del Parlamento ante el dictamen del Estatuto es muy sencilla; lo que esté dentro de la Constitución, pasa; lo que no esté dentro, no pasa.” La cosa era clara: Espanya decidiria i la voluntat del poble català no valia una espardenya! En els debats hi va haver tres posicions: els qui defensaven el dret dels pobles a decidir, els de l’Espanya “plural” i els de l’Espanya uniforme. Tot talment com ara, excepte una figura que avui es fa enyorar: Gabriel Alomar, el setembre de 1932 va intervenir per defensar que les Balears poguessin anar unides a Catalunya amb el mateix estatut. Finalment, dia 12 de setembre de 1932, el Congrés dels Diputats va aprovar, ben “cepillado”, l’Estatut de Núria. Maura s’adreçà als monàrquics i als joseantonianos que auguraven que Espanya es rompria: “El depósito que nos entregasteis de una España unida lo hemos conservado y no lo hemos roto”.

Catalunya, per voluntat d’Espanya, no seria ni un estat ni una nació, sinó una regió espanyola. El retall a les competències va ser dràstic. La manifestació del mes d’abril no havia servit per altra cosa més que desmobilitzar la gent. El president de la Generalitat, Francesc Macià, declarà que era el dia més trist de la seva vida i, un any després, el Nadal de 1933, moriria amb consciència d’esclau i totalment decebut.

Cal tenir clar que l’estatut d’autonomia és una llei espanyola més que deriva d’un pacte desigual i extravagant, perquè només decideix Espanya. L’estatut és la corda que lliga una nació subjugada a l’estat colonitzador. Reclamar més competències només és demanar més corda i això legitima el lligam i la dependència. Dia 10 de juliol de 2010 es va viure un nou 24 d’abril de 1932. La ciutadania va donar una lliçó exemplar en defensa del dret a decidir. Just tres dies després, els partits polítics catalans, en rebutjar una iniciativa legislativa popular a favor d’un referèndum d’autodeterminació, se desmarcaren de la societat civil. Si depèn de la classe política, Catalunya continuarà com una ovella fermada a la qual, cada 30 anys, li canvien un poc l’espai on pastar, per continuar agafant-li la llana, la llet, l’esforç i, si cal, la carn!

Cal deixar de confiar en uns polítics que, al capdavall, fan part d’unes institucions totalment espanyoles (com molt bé va dir Azaña). No és a Espanya (ni a França) a qui s’ha de pindolar agenollats el dret a decidir, sinó reclamar-ho ben cara alta als pobles lliures del món! Cal que la societat civil, com a les manifestacions esmenades, lideri un moviment popular que sintonitzi amb la ciutadania i no amb els llunyans criteris partidistes o, pitjor, amb els interessos personals dels professionals de la política. Cal vertebrar un projecte social. La llibertat d’un poble sempre l’ha assolit la societat civil, mai els partits polítics. Que ningú passi gens d’ànsia: quan el poble es posi a caminar cap al seu objectiu, els polítics pegaran colzades per agafar les torxes de la marxa. Si no, Pujol, Maragall, Montilla, Mas i tuti quanti moriran tan decebuts o més que Francesc Macià.

No hem de permetre que ens estafin com sempre els de sempre. Ni que ens furtin la il·lusió. Ni, sobretot, el dret de ser qui som; és a dir, de conèixer el nostre passat per tal d’exercir en plenitud el dret a decidir el nostre futur, en pau i llibertat. Cal tallar la corda si volem sortir d’aquest cercle tancat. La resta, pacte fiscal i altres herbes, són vuits i nous!

Josep Moragues i Mas (Sant Hilari Sacalm, 1669 – Barcelona, 1715) va lluitar, amb idealisme i convicció, en defensa de Catalunya contra la invasió de les tropes de Felip V. El Duc de Berwick l’anomenava “el dimoni del Montseny”. En caure Barcelona, el setembre de 1714, va mirar de reorganitzar una part dels resistents per anar cap a Menorca, aleshores sota bandera anglesa, i des d’allà preparar la defensa de Mallorca. Caigudes València i Barcelona, Mallorca era l’únic territori que no estava sota la bota de la flor de lis. Francesc Descatllar, l’amic que havia de proveir les barques per a l’expedició, va ser delatat i executat i mai no es va saber on l’enterraren. Josep Moragues va ser detingut quan embarcava amb els capitans Jaume Roca i Pau Macip. Els tres foren jutjats i torturats. Descalços, amb una camisa de penitent, foren arrossegats per cavalls fins al patíbul, instal·lat a les Rambles. El cap del General Moragues va ser tancat dins d’una gàbia de ferro i penjat al Portal de la Mar, on hi va romandre 12 anys, vigilat de dia i de nit, per a escarni de tots els catalans. El botifler delator, Gregorio Matas, va escriure al Ministre espanyol Manuel Vadillo: “Se sentenció a Moragas a ser arrastrado vivo por un caballo, a ser degollado y hecho cuartos, puesta su cabeza en una jaula encima de la puerta del Mar. Ha sido grande el terror que aquellas sentencias han impreso en los corazones de los más obstinados”. Aquest era l’objectiu: atemorir!

Res d’això no apareix als llibres escolars. El mal, com en el cas anterior, és llegir la història de la deserció de Moragues en llibres escrits per catalans teòricament conscients o, fins i tot, en webs de col·lectius independentistes, partits polítics inclosos. Si per qualsevol cercador mireu de trobar la biografia de l’heroi, veureu com les més nostrades entitats es refereixen a la fugida. Com així hi peguen de morros i fan el joc a la mentida? Com així tants de silencis còmplices? I la veu de la dignitat? On són els líders? I els nostres historiadors? No hem de voler fer més el joc al discurs de l’oprobi que ens dicten, des de les escoles i des de les esglésies, amb manipulacions obscenes i ocultacions barroeres. Els vençuts no ens hem de resignar a llegir i acceptar la història dels vencedors perquè, com diu la frase de Sant Pau que exhibia Sanchis Guarner i que la CIA va adoptar com a lema, només la veritat ens farà lliures.

Tanmateix, la història és caparruda i, com que els fets no es poden canviar, les falsedats s’arriben a destapar. Només els ignorants voluntaris es giren cap a una altra banda quan les mentides es fan evidents. El llenguatge no sol ser mai neutral i en els dos casos referits no és gens innocent. L’acudit de Junceda no va “provocar” l’atac dels militars (1). L’agressió era i és injustificable! El General Moragues no “fugia” cap a Mallorca. Ambdues afirmacions fan part del discurs de guerra elaborat des del poder. No hem de caure en el parany d’assumir la manipulació. La nostra història no es pot explicar amb els llibres dels que ens subjuguen ni, tampoc, amb els llibres de la nostra gent que donen per bo el discurs de l’opressor.

Què dimonis és l’autoodi? Podríem dir que no és cap singularitat; que no existeix. Senzillament, l’autoodi és assumir com a propi el discurs de l’enemic. Les dones que malparlen de les dones i amollen l’estereotip que el pitjor enemic de la dona és la dona fan el discurs del masclisme; aquells negres que maleeixen els negres, fan el discurs del racistes blancs; els jueus que malparlen dels jueus o en fan acudits, fan el discurs dels nazis… Igualment, aquells catalans colonitzats que fan el discurs d’Espanya o de França, fan el joc als colonitzadors. Qualificar els catalans d’avars, transvestint dues virtuts tan nostres com són l’estalvi i l’austeritat, o definir-nos com a covards, oblidant els Almogàvers o les Germanies, són només dos exemples habituals que ens fan doblement víctimes. En primer lloc, de l’oprobi. En segon, de validar la ignorància empeltada, a sang i a foc, des dels mecanismes de poder dedicats a usurpar-nos la memòria.

Potser hi ha moltes de maneres de resumir el sentit del que significa l’autoodi, però és difícil fer-ho amb més enginy i menys paraules que les d’una (2) de les excel·lents cançons de Raimon: “T’adones, amic, que ens amaguen la història? Ens diuen que no en tenim; que la nostra és la d’ells”. Doncs no, la nostra no és la d’ells! Ja en poden fer de bots!

(1) La història és cíclica. L’assalt a la redacció del Cu-cut!, de 1905, va ser rememorat l’any 1992 amb l’assalt de la Guàrdia Civil al setmanari EL TEMPS, ordenat per Baltasar Garzón, el mateix jutge que ordenà l’assalt i clausura del diari EGIN. El primer cas va ser condemnat pel Tribunal dels Drets Humans d’Estrasburt. El segon, vuit anys després i quan el mal ja era irreparable, va ser declarat contrari a Dret.

(2) Podeu escoltar-la a: http://www.youtube.com/watch?v=RnS_l_PNfJg

Obsessionats en la funció inquisitorial, els jutges espanyols perden la prioritat de les seves funcions. Si volem que exerceixin les seves competències, no hem de voler oblidar l’assassinat d’una nina a mans de qui no era a la presó per la desídia d’uns hipotètics professionals de la judicatura. I pobre del qui digui allò que pensa, perquè li pot costar el patrimoni com li va passar al batle de Jerez de la Frontera per dir que “La Justicia española es un cachondeo”. Són una gent, aquesta de la toga que pagam els catalans, molt corporativista i que fa de l’ofici un circ mentre es recrea en el poder de fer la maça i el cullerot. En tot cas, la credibilitat de la Justícia no es recobrarà a cops de sentències repressives, sinó amb seny de bèstia vella. Costarà molt recobrar el prestigi social, perquè la justícia espanyola no prioritza la Justícia; allò que defensa de bon de veres és Espanya.

He estat testimoni massa vegades (i, involuntari protagonista) de veure com un jutge coercia drets civils. Com vaig explicar a l’article anterior, l’abril de 1986, arran d’un judici que girava a l’entorn de la Llibertat d’Expressió, vaig ser notícia per haver fet una cosa tan senzilla com parlar en català i ser amonestat pel jutge que, en comptes de protegir els meus drets, em reclamava “educación y cortesía”. Més de 12 anys després, quan el qui va ser Director General de Recursos Hídrics, Antoni Rodríguez, iniciava una declaració en català, vaig ser testimoni com el jutge l’increpà cridant: “¡A mi me habla en castellano que yo no soy bilingüe!”. Tot plegat, recorda l’article de La Veu de Mallorca que, ja a l’any 1900, deia: “On se fan aqueixes lleis tan injustes que sols serveixen per baldar-nos? A Madrid, a la Península. D’on vénen aquests senyors que difícilment entenem i que sempre ens demanen cèntims? De Madrid, de la Península. D’on vénen tants de nombraments de ses persones més ineptes i gandules? De Madrid, de la Península. D’on vénen aqueixes sentències que sempre donen la raó als qui comanden? D’on ve tot això que pertorba sa nostra vida? De Madrid, de la Península. Tant de bo que mai no haguéssim tengut ni contacte amb els seus representants!”.

El tractament colonial que patim és més que evident en l’àmbit de la Justícia. Parlar de Justícia Espanyola sona igual a l’expressió “cercle quadrat” o “intel·ligència militar” que Groucho Marx considerava un contrasentit aberrant. El jutge Del Olmo, en el cas de la revista EL JUEVES, va provocar l’efecte contrari al desitjat i, amb el segrest, va multiplicar la difusió de la vinyeta que, encara ara, circula per la xarxa. A més, va palesar el rostre de la caverna de la judicatura, de la “brunete mediática” i d’alguns polítics tan monàrquics com el rei de copes. El Govern Espanyol hi va pegar de morros i, a la vista de la primera patinada i la reacció popular, la ministre i vice-presidenta Maria Teresa Fernández de la Vega va practicar la marxa enrere en públic i es declarà contrària al segrest. Tanmateix, ja havien quedat tots en evidència: la família reial, el poder judicial i el poder polític. El descrèdit democràtic era i és colossal.

Hi havia un referent recent que deixava tothom (família reial inclosa i mai millor dit) amb el cul a l’aire. La general condemna del món civilitzat a la censura dels acudits sobre Mahoma delataven que, a ulls dels jutges espanyols, era més condemnable l’escarni als seus prínceps terrenals que no al profeta d’uns altres! Fer befa de la fe i dels mites, per tant, és tolerable o no en funció de l’espanyolitat dels mites i de la fe. Si la burla fos a Jesucrist el jutge canviaria d’opinió en relació a Mahoma. Igualment, si l’acudit fos a costa de Carles d’Anglaterra també canviaria la decisió de segrestar la revista. Ja tenim, doncs, la Justícia fent parts i quarts; és a dir, ja està inventada la Injustícia espanyola! A Jutges per la Democràcia se li ha girat feina de valent… clar que, tampoc no els hem sentit escainar gaire davant d’una sentència que anul·la una llei plebiscitada pel poble! Un fet insòlit arreu del món civilitzat!

La tradició de matar al mensajero (o la de la maté porque era mía) fa part intrínseca de la cultura hispana (més antagonismes). La història relata i delata l’habitual reacció violenta contra les llibertats que ha practicat sempre l’ultra nacionalisme radical d’opressió: l’espanyol, per dir-ho clar i llampant!

El setmanari satíric El Cu-cut! va publicar el dibuix de Junceda que il·lustra aquest article. El diàleg innocent entre un militar i un civil de la vinyeta fa esment al sopar celebrar al Frontó Comtal de Barcelona dia 18 de novembre de 1905, arran del triomf electoral de la Lliga Regionalista. Es publicà dia 23 de novembre de 1905 i la nit del 25 al 26, dotzenes de militars espanyols assaltaren i cremaren el local del setmanari humorístic i la redacció del diari La Veu de Catalunya. El govern lluny de condemnar el sabotatge, va elogiar els autors, va suspendre les garanties constitucionals i, per enfortir la injustícia espanyola, elaborà i aprovà la Ley de Jurisdicciones que convertia en delicte exhibir la senyera i donava competència sobre els símbols catalans a la jurisdicció militar espanyola.

Arran d’aquell abús, un coronel de l’exèrcit, Francesc Macià, va abandonar la milícia resolt a lluitar, com a única solució possible, a favor de la independència. Ironies! L’exèrcit i la justícia havien provocat l’efecte contrari. No debades, la repressió és la poció màgica que estimula l’ànsia de llibertat! Que tot això és cosa de fa més de cent anys? Ha! Ha! Ha! En parlarem un altre dia!

Algú ha dit que la separació de poders que clarifica l’Estat de Dret a Espanya té un cicle ben clar: quan el Govern no té prou poder, afua la Justícia; quan aquesta perd el Dret, s’aplica la Milícia! Fins i tot el republicà Manuel Azaña ho va ratificar quan va dir: “Es una ley de la Historia de España la necesidad de bombardear Barcelona cada cincuenta años”, confirmant que no hi ha res que s’assembli més a un espanyol de dretes que un espanyol d’esquerres. Llàstima, però, per a tots ells que el seu cicle hagi prescrit. Han perdut el tren de la Història! La injustícia suprema no pot ser permanent i ara ja no són temps de bombes. L’humorisme militar no fa gràcia als demòcrates. Espanya ha demostrat que no és, només, un cercle quadrat i, per tant, d’impossible assimilació geomètrica. És, sobretot, un cercle tancat. Justament per això mateix ens cal, amb segell d’urgència, fer-li un forat de gat! O, si ho preferiu, de moix! El cas és tocar el dos i cadascú que faci els comptes a casa seva!

Dia 1 d’abril de 1986 vaig assistir, en qualitat de testimoni, a un judici derivat d’una demanda d’una persona que considerava afectat el seu prestigi per un article de premsa. El bessó, per tant, feia esment a la llibertat d’expressió versus el dret a l’honor, un dilema que deriva del conflicte que sol generar la contradicció entre dos drets proclamats a la Constitució espanyola i que, en funció d’on posen l’accent els jutges, es resol amb preferència d’un dret o un altre. En tot cas, el tema que m’ocupa avui no és aquest, sinó el que va passar en el judici.

Juntament amb Miquel Pasqual Garcies, company de feina i, com jo, testimoni de part, esperàvem als passadissos dels jutjats el torn per declarar. De cop, s’obrí la porta i el funcionari cridà: “¿Bartolomé Mestre?”. No vaig alçar les celles. El funcionari insistí i, atesa la manca de resposta, va tornar a entrar. No va estar gaire. De bell nou, va tornar a sortir i va venir on esperàvem per demanar-nos qui èrem. En saber el meu nom, va esbufegar i em va demanar que l’acompanyés. El judici havia generat molta d’expectació i la sala estava estibada de gent. Molts de periodistes destacats. Entre d’altres, Pere Serra i Antonio Alemany, aleshores director de la revista Sovint. A l’esquerra, hi havia els advocats de la defensa, amb Josep Melià al capdavant, i a la dreta l’advocat de l’acusació, un catedràtic de la Universitat de Barcelona.

El jutge estava acompanyat de dos magistrats més, a banda del transcriptor de les declaracions. Ja enmig de la sala, en el lloc on se situen els declarants, es va produir el següent diàleg entre el jutge i jo:

– ¿Es usted Bartolomé Mestre?”
– No, el meu nom és Bartomeu Mestre!
– ¡Pues hacen fiesta el mismo día!
– Allò que jo sé és que si jo fos anglès i el meu nom fos William, vostè ni em diria Guillermo ni faria cap gracieta sobre el santoral.
– ¿Sabe que le puedo acusar de desacato?
– Per exercir un dret?

El jutge s’havia posat vermell com una tomàtiga i estava indignat amb mi. Va pegar un cop de maça a la taula per reclamar silenci ja que, al meu darrera, hi havia una dotzena d’estudiants de Dret, joves ben vestit, amb corbata i cabells pentinats amb brillantina, que xiuxiuejaven a les totes.

En aquell moment, el jutge va començar una filípica inintel·ligible contra mi, però Josep Melià va aixecar la mà per dir:
– ¿Puedo solicitar un receso para hablar con su señoría?
– De acuerdo. !Guardias! ¡Pongo bajo su custodia al declarante!

Efectivament, dos policies espanyols es posaren un a cada costat meu. El jutge i els advocats de les dues parts, sortiren de la sala. S’hi varen estar set o vuit minuts que varen ser molt llargs. El públic era una olla de grins! Els estudiants de Dret m’insultaven: “¡Eres español!”, “¡Habla español!” i altres coses. Cal dir que un periodista (podria ser Pep Rosselló?) em va felicitar i agrair la fermesa.

Retornats a la sala, el jutge, més calmat, va iniciar un diàleg més conciliador:
– He verificado que está en su derecho de declarar en mallorquín. No obstante, le ruego que lo haga en español per educación y cortesía.
– Senyoria jo no li he demanat a vostè ni a cap dels presents que em parlin en català, llengua de les Balears reconeguda a l’Estatut d’Autonomia. L’ús de la llengua no és una qüestió de cortesia ni d’educació. És una qüestió fonamental reconeguda fins i tot a la Declaració Universal dels Drets Humans. No vulgui equiparar l’exercici del meu Dret amb la mala educació.

Era evident la indignació que la meva resposta provocava, però no podien fer res. Així i tot, el jutge va insistir:
– No tenemos servicio de transcripción en mallorquín y por tanto su declaración no podrá ser recogida ni, posiblemente, tenida en cuenta. ¿Es usted consciente de ello?
– La setmana passada, senyoria, en aquesta mateixa sala, es va jutjar un ciutadà xinès que, segons els diaris, va poder fer la seva declaració en la seva llengua; una llengua que no és oficial aquí. Sempre he sentit a dir que la Justícia ha de ser per a tothom igual. Veig que no és així. Qualsevol llengua del món té uns drets superiors a una llengua oficial? Les institucions públiques, i molt especialment els tribunals de justícia, han d’emparar els drets civils.

Completament desarmat, suplicant amb la mirada una intervenció solidària dels advocats, el jutge va haver de plegar veles.
– Le pido entonces que, por lo menos, hable usted muy despacio para que le podamos entender todos. El juicio puede continuar.

El primer en fer-me una pregunta va ser Josep Melià. Com tots els que varen intervenir, ho feren en espanyol. Vaig respondre totes les preguntes d’una molt llarga declaració. En acabar, el jutge em va dir que podia seure o anar-me’n. Vaig fer-me un lloc entre els que abans m’havien escridassat. Ningú no va badar boca. A continuació, cridaren el meu company a declarar. En entrar em va mirar i li vaig fer el signe de la victòria. Ho va entendre perfectament.
– ¿Es usted Miguel Pascual?  
– No, el meu nom és Miquel Pasqual.
– Ya veo que tendremos que continuar como hasta ahora.

LA DIVULGACIÓ DEL FET I EL SILENCI DELS ANYELLS

L’endemà, la premsa local informava amplament del judici i de “l’incident lingüístic“. Antonio Alemany em va demanar per fer-me una entrevista a Sovint. Endevinant l’hostilitat, li vaig dir que no, però li vaig fer el retruc de proposar que em deixés una pàgina de la revista per publicar un article. Va accedir-hi i el va publicar, tot i que ho va fer sota el titular Polémica i, al llarg dels següent mesos, amb diversos pseudònims i des de la mateixa revista, va dedicar-se a combatre el dret de l’ús del català a les instàncies oficials i a atacar-me i desqualificar-me personalment.

Amb Miquel Pasqual vaig remetre una altra carta al diari Ultima Hora que es va publicar dia 10 d’abril.

En solitari, vaig haver d’enviar encara una carta més, aquesta al Diario de Mallorca que va fer la crònica del judici referint-se a mi com a Bartolomé. Tot i que l’escrit és prou clar (vg. document 3), el titularen Puntualización, en castellà.

La premsa del Principat de Catalunya, demostrant l’esquarterament que patim en tots els ordres, va silenciar els fets. Una vegada més, el silenci dels anyells va campar a l’ampla. Excepte una breu nota de l’Obra Cultural Balear i un escrit d’uns alumnes d’institut, ni els partits progressistes, ni les institucions del país, ni les associacions de juristes, ningú absolutament no varen moure un sol dit. Vaig informar personalment dels fets a una reunió de La Crida a la Solidaritat, que va tenir lloc a la seu del PSM la mateixa setmana del judici. Record que hi havia, entre d’altres, el jove estudiant de Dret Tomeu Vidal, pocs anys després Conseller de Cultura del Govern de les Illes Balears i, més tard, President del RCE Mallorca.

ARA I AQUÍ

Han passat més de 25 anys d’aquell judici. D’aleshores ençà, he assistit a altres quatre judicis i m’he pogut expressar en català, tot i que he d’advertir que han estat referits a temes laborals i sempre amb jutges catalanoparlants. En canvi, he sabut que a nivell general, la Justícia no ha afavorit, sinó tot el contrari, l’ús del català. Tant al País Valencià, com al Principat, com a les Balears s’han donat casos d’autèntica indefensió i, tal com vaig fer veure l’abril de 1986, amb situacions d’inferioritat a qualsevol parlant de qualsevol altra llengua del món. No, no s’ha avançat. La Justícia, que paguem tots (sobretot les comunitats catalanes), igual que la Corona, que paguem tots (sobretot les comunitats catalanes), igual que l’exèrcit, que paguem tots (sobretot les comunitats catalanes), tenen aires colonials. Són talment els tribunals britànics que jutjaven Ghandi, qualificat per Churchill de “pallasso despullat”.

Ara, en veure el tractament judicial (ep, i mediàtic!) que s’ha fet d’unes persones que varen ocupar càrrecs institucionals de relleu, he pogut constatar el tracte humiliant que, amb independència de les faltes o delictes en curs de judici, han patit. He vist també el desinterès general sobre un fet, per a mi substancial i transcendental, com és el de vexar la llengua dels imputats i sotmetre-la a la llengua dels imputadors. És a dir, generant d’entrada un desequilibri defensiu front al llenguatge dominador de l’acusació. Sembla mentida la miopia política dels partits, sindicats i entitats ciutadanes. Hem estat espectadors silents d’una nova actuació de la justícia colonial espanyola! Això sí, amb unes complicitats que el dia de demà provocaran vergonya aliena de qui no ha sabut estar al seu lloc. On són les entitats que combaten el racisme i defensen els Drets Humans? Podríem dir que no han dit ni pruna, però no és cert.

I tant que han dit! La llengua els ha importat un rave. Allò que han fet és el joc més baix i barroper a la justícia espanyola. Fins i tot han organitzat manifestacions i s’hi han adherit, amb submissió claudicant arrossegada, partits, sindicats, entitats culturals, ecologistes, civils… tots a celebrar la lluita contra la corrupció! És així, realment? Aleshores, com així no varen organitzar cap manifestació ni varen dir res davant els casos Filesa, Roldán, De la Rosa, Colón de Carvajal, Rubio o, recentment, Gurtel i tants d’altres infinitament superiors en xifres objectives que, a més, comprometien les màximes institucions de l’Estat com la Corona, la Guàrdia Civil i el Banc d’Espanya? Senzillament, perquè són víctimes de la patologia dels esclaus. De manera ignominiosa, la gran majoria ha fet bo el discurs dominant i ja han dictat sentència condemnatòria. La corrupció de la metròpoli no compta. Obviant la presumpció d’innocència i la manca de proves objectives (tot s’ha fet en base a declaracions pactades amb la fiscalia a canvi d’exhonerar les penes als cuetes), els jutges, els fiscal i la policia (és a dir, el conjunt de l’aparell colonial de repressió) han estat enaltits de per tot, encara que molt més des de l’esquerra i des dels sectors soidisant nacionalistes, mentre se silenciava el fet més transendental de tots i que afecta de ple la llibertat d’expressió: la censura fàctica de la llengua catalana.

És evident que el col·laboracionisme és un dels principals pals a les rodes en el camí cap a la sobirania. Resulta dramàtic observar com gent que es creu defensora de la llengua, la cultura i la nació catalana, fa de quinacolumnista de la colonització. Sí, com diu Martí i Pol, tot està per fer! Sort que tot és possible!