Etziba Balutxo...

***

A finals del s. XIX, Lluís Llàtzer Zamenhof, un oftalmòleg polonès d’origen jueu, publicà la primera gramàtica per establir una llengua universal complementària, perquè creia que els conflictes entre nacions derivaven de no disposar d’un codi neutral comú. Sobre 16 regles, sense excepcions, i un vocabulari procedent de molts d’idiomes, encara que fonamentat sobre el llatí, l’esperanto s’expandí a Rússia, Amèrica, Xina i Japó. A Europa, al principi, s’encerclà en àmbits d’alta cultura i professions liberals. El 1905 se celebrà el Primer Congrés Universal que, excepte els anys de les guerres mundials, s’ha celebrat anualment amb la participació destacada dels Països Catalans. Cal esmentar els congressos de 1909 a Barcelona, 1925 a Mallorca i 1993 a València.

M’havien recomanat L’acabadora, la primera novel·la de Michela Murgia (Cabras, Sardenya, 1972), però no m’hi vaig abocar fins després d’una entrevista a l’autora que va emetre Catalunya Ràdio. M’hi vaig identificar vivament en escoltar la pinzellada d’un ofici secret que delata vestigis culturals poc coneguts, però vius encara Mallorca endins. La concepció del matriarcat de l’illa de Sardenya em va evocar, fil per randa, la tesi que he expressat anteriorment. La dona regeix totalment la dinàmica familiar (l’educació, la hisenda, els rols de cadascú…). Aquest gran protagonisme social femení destaca al màxim en la litúrgia de la mort i, encara més, en l’art del ben morir.
                                                        *   *   *

Quan els polítics incultes de tots els signes (fins i tot els que es diuen nacionalistes) a les ordres d’una cultura forana i colonitzadora, ens furten la segona festa de Nadal, com han imposat els nostres governants de cara a l’any 2012, atempten directament contra la nostra essència cultural bastida sobre el fonament del matriarcat. Ens volen passar per damunt l’aprimador i, si no plantem cara, liquidaran fins i tot el règim de separació de béns, part un dret antic que fins i tot permet a la dona decidir on vol ser enterrada. Justament avui, segona festa de Nadal de 2011, he acabat de llegir i gaudir a les totes amb l’edició en català publicada per Proa el mes de maig d’enguany d’Accabadora, una ben entenedora paraula sarda, la llengua de l’autora d’aquesta excel·lent novel·la que vull recomanar sense cap reserva. 

 

La lectura d’aquest llibre m’ha confirmat que, tot i els canvis que patim al galop d’una globalització anorreadora i malsana, els trets culturals, molt especialment pel que fa al rol social de la dona, de Sardenya i Mallorca, almenys la Mallorca de la dona catalana, són d’una similitud extrema. M’he sentit identificat amb gairebé tots els personatges, fins i tot amb els més malèvols, amb el paisatge, amb la història i, part damunt de tot, amb l’autora, també filla d’ànima, com la protagonista del relat, tal com delata la dedicatòria a les seves dues mares. A Mallorca, de fills d’ànima per bé que no amb aquest nom, n’he conegut i encara en conec una de jove, ben jove, del meu poble. Es tracta de la figura d’aquells infants que, per raons d’estructura familiar, generalment econòmiques, són cedits pels seus pares biològics a altres famílies que n’assumeixen l’educació. Aquests infants s’afegeixen als afillats i als alletats per una dida, tots els quals estableixen una filiació particular i, en contrapartida, reben també formes diverses de maternitat.

La narració t’abelleix les sensacions i t’acarona els sentits. Mentre t’endinsa en una passejada amorosida de la mà d’una mar de personatges, et fa veure imatges i et fa escoltar silencis. Dos centenars de pàgines fan gust de poc i es llegeixen d’una estirada, perquè la història no decau a cap moment. Malgrat l’auster llenguatge i els diàlegs, directes, secs i eixuts, aparentment sense cor, estan farcits de poesia i de suggeriments. Tinc la convicció ferma que, més prest o més tard, veurem aquesta novel·la en el cinema, tal com vàrem veure fa anys Padre padrone dels germans Taviani, sobre el relat autobiogràfic de l’escriptor i filòleg en llengua sarda Gavino Ledda (Siligo, Sassari, 1938), ambientada igualment a l’illa de Sardenya i, tot i la gran distància entre el patriarca d’aquesta història i el matriarcat de l’obra de Michela Murgia, també hi apareixen evidents paral·lelismes amb la Mallorca profunda.

És difícil opinar sobre la traductora per qui no ha llegit l’original en italià, però el llenguatge viu i àgil apunta la bona feina de Mercè Ubach i les petites errades (pàgs. 26 i 30, per exemple) es veu que són de composició. Potser hi ha qualque qüestió de criteri dubtós, com el fet de mantenir paraules autòctones sense notes de traducció. Algunes esmenten menjars que, en més d’un cas, tenen traducció popular catalana ben viva. En qualsevol cas, són del tot comprensibles o, si més no, imaginables.

 

A tall d’anècdota, em sembla d’interès aquest diàleg de la protagonista amb la mare adoptiva quan aquesta li retreu que no estudia prou la gramàtica:

“- Total, l’italià no serveis per a res.
– Com vols dir que no serveix?
– Fora de classe tots parlem en sard. Vós també parleu en sard, i les meves germanes, i l’Andría. Tothom!
La vella modista ja estava al corrent d’aquella habitual aversió dels nens de Soreni per la llengua italiana, de la mateixa manera que ho sabien totes les mares del poble. N’hi havia que fins i tot havien deixat de parlar als fills en sard i que havien adoptat la nova llengua, sovint amb resultats més còmics que eficaços.”

En el mateix capítol, les dues dones discuteixen. La jove troba que Sardenya no és Itàlia i es refereix al mar que envolta l’illa i la separa del continent. La vella, que va patir la mort del seu company a la guerra, al·lega: “Quan es mor per una terra, aquesta terra es converteix per força en la teva. Ningú no mor per una terra que no és la seva, si no és estúpid.”

A més del tractament de vós, d’alguns modismes, d’uns diàlegs retallats i d’altres coincidències de comportament en el llenguatge, apareixen els nostres jocs d’infants. Si recordeu aquell que es feia amb els dits de les mans dels infant que començava: “Això és son pare, això és sa mare, aquest demana pa, aquest diu que no n’hi ha i això és sa porcelleta que demà hem de matar i farà nyic-nyic-nyic…”? Doncs, a L’acabadora llegireu aquest altre: “Aquest és el porc, aquest l’ha mort, aquest l’ha cuit, aquest se’l cruspeix, i a aquest – deia, sacsejant-li el dit com una campaneta -: pobret! No li queda res!”.

Els jocs, les tradicions, els menjars… Tot ben proper. Apareixen els maleficis que, com el nostre mal bocí, coneixem tan bé. Un llibre rodó que, per reblar el clau, s’acompanya d’un epíleg signat per Stefano Puddu Crespellani (Sardenya, 1961), creatiu, animador i home de cultura (ceràmica, disseny, collage…) resident a Catalunya d’ençà del 1989. Stefano fa una breu i encertada dissecció de l’atmosfera i el rerefons de la narració: “el nucli profund de la novel·la és una indagació sobre les diverses formes de la maternitat”. També diu que “Ser d’una illa certament et marca. Encara que te’n vagis. La frontera del mar traça un dins i un fora inevitables, en una geografia on els mapes estan gravats a l’ànima com tatuatges”.

Aquesta obra retrata i descriu la pertinença a una terra i a una cultura. Sardenya destil·lada com una llimona sucada. I Mallorca, de rebot, amb similar paisatge humà, immersa en idèntic matriarcat. Amb les mateixes olors. Amb la mateixa música. Amb el mateix pa de noces. Pura delícia! Una meravella imprescindible per qui vulgui saber què som, com som, qui som i d’on venim.

Dia 30 desembre de 1989 vaig presentar el cartell que Miquel Barceló va fer en defensa del port de Felanitx que il·lustra aquest comentari. L’acte es va fer al Centre de Cultura en presència del pare del pintor, l’amic Miquel de la Fonda, amb qui compartíem dèries, curolles i lluites catalano-felanitxeres. Va ser ell qui em va demanar l’original del text i s’encarregà que el setmanari Felanitx el publiqués. Així el va salvar de la desaparició i l’he pogut recobrar.

Crec que l’anunciat “perill de mort” que anuncia el cartell, no s’ha esvaït gens. Just el contrari. La insensibilitat institucional, els interessos especulatius inconfessables i, no cal amagar-ho, la corrupció més barroera han tornat a brollar de la font de la ignomínia de la classa política salvatge del postfranquisme. Per això transcric el text d’aquella presentació de fa tants d’anys com a aportació personal a la resistència civil de la Plataforma Quin Port Volem.

***

És sorprenent que un territori pugui canviar, en poc temps, de manera tan absoluta com ho ha fet el port de Felanitx. Quan els de la nostra generació encara teníem, en lloc d’estar als receptacles corresponents, la llet pels morros, podíem gaudir d’un bon port en comptes del mal part que han engendrat contra el pare territori i la mare mar. Tot i això, no ens hem de remetre a la nostàlgia ni a la malenconia, perquè això ens endinsa en l’arqueologia cultural, la qual, a més, porta implícita una claudicació i avui i aquí volem fer un acte de fe, clar i llampant, de vindicació, de defensa de la Terra i, per tant, de defensa de l’Home.

El cas és que avui, dos dies després de Santa Innocència i un en clau abans del 760è aniversari de la nostra catalanitat, a punt d’encetar la darrera dècada del segon mil·leni de la nostra era, els qui volem escoltar i no volem fer els ulls grossos a les endemeses sentim que la Terra crida, amb un gemec d’angoixa que el vent escampa: VOLEM ARRIBAR AL FUTUR! La Terra ens fa avinent que el desig etern de perpetuar-se no és patrimoni exclusiu dels homes i de les dones. VOLEM ARRIBAR AL FUTUR! – suplica la Terra i exclamen les persones -, però vivim en perill de mort. El port de Felanitx, des de la Boca fins al Riuetó, com a conjunció convergent de l’abraçada entre la mar i la terra, coneix el risc i amb convicció conscient engospa el sentit exacte d’un temps i d’un espai per fer-nos hereus d’un llegat que ens tramet, ple de suggeriments, amb el llarg viatge que li han fet fer des de l’illa de la calma a la del Passar Pena; la del PP. Ens han furtat l’espera i ens han precipitat al pou del vertigen. La Mallorca respectada ha passat a ser una Mallorca maltractada. La dolça espera dels avantpassats ha esdevingut una accelerada carrera cap als fondals. La ciutat humana s’ha enteranyinat de metròpoli cosmopolita. La pressa quotidiana d’ara frena la capacitat de reflexió i d’anàlisi crítica. La informació és atropellada i cau com un salt d’aigües. La velocitat de les notícies ja ha caducat. Ara vivim l’època de la immediatesa.

Quin serà el llegat d’aquesta generació frissosa? Quina la imatge que projectarem als nostres fills d’aquesta època còsmica del tercer mil·leni espera-ser? Quin el comportament cívic d’un univers on ningú, la lluna ni tan sols, no se salvarà del mal anomenat “progrés social”? Quin és el sentit del nostre temps? Quin el del nostre espai? Quina excusa de mal pagador haurem d’inventar per evadir responsabilitats de la malifeta? Ens podem consolar només assenyalant amb el dit els botixins de la terra i de la vida?

Els qui estimem el port-persona i la terra-actriu volem evitar que les maquillin com han fet fins ara, perquè endevinem que els interessats esteticciennes col·locaran les arracades a les bosses… a les bosses dels ulls i el llagrimer haurà de rompre aigües avall per tal de recordar el vell camí a rieres profanades amb xalets i torrents solcats de dics en forma d’hotel enclavat. El ciment del port és censura. Priva del bes directe a mar i terra. Malmena els tamarells que ploren enmig del fum. L’aigua no és blava ni maragda; fa cara d’oli de suc de fems. Algars i arenals s’entelen, emboirats, plastificats. Màquines de la catàstrofe obren els segells apocalíptics i llesquen llengües de formigó a raig i roll. Un riu de ferralla raja rondes de carrers arraconats. La pobre plata de l’asfalt tapa i mata el ric or de la terra. L’abús dels vampirs convida a clavar, ben de pinte en ample, una estaca al cor del port per aturar la sagnia. Ni que fos una pregària: VOLEM ARRIBAR AL FUTUR! però som en perill de mort!

Arribar al futur! Aquesta és l’esperança i n’hem de ser servits. Caldrà ser intrèpids i imprudents que el món no ha avançat mai pel camí de la prudència. Adesiara em pugen uns calfreds pel moll dels ossos en recordar un graffitti que vaig llegir a l’entrada d’un cementiri: EL FUTUR ÉS NOSTRE! VINE QUE T’ESPERAM! Poc més enllà, una altra pintada replicava: NO HI HA FUTUR!

El cas és que el futur som nosaltres! Nosaltres també la primera eina que ha de transformar el món. Això es pot fer de dues maneres, segons la doble ruta del llenguatge de la comunicació. La primera, la verbal, escampa per la roda del temps als vuit vents de la rosa, com la sibil·la, el final que, de no posar-hi remei, ens pervindrà. Aquesta via, la dels auguris i presagis de mars, fonts i rius que cremaran, és la que practica la marginada oposició en contemplar, amb la ràbia frustrada dels impotents, la malifeta històrica dels especuladors. La comunicació verbal es fonamenta en l’ús de la paraula. I és la paraula, l’arma dels demòcrates, una força capaç d’aixecar-se amb contundència amb un crit i una sentència: PROU! o, a la beata, com fan avui mateix devers Sineu, amb ingenuïtat eixorca, uns hipotètics defensors del territori que demanen: “Mallorca, terra o ciment?”, un interrogant erroni que brinda dues respostes aparentment legítimes, segons els interessos de qui respongui.

Però hi ha una altra comunicació: la gestual. La que aplicà el líder d’una de les sectes més conegudes del món occidental quan arruixà els mercaders del temple a bastonades. O la que, fa un segle, va exercir un dels primers turistes, l’arxiduc d’Àustria Lluís Salvador, quan va fer fuetejar un dels seus missatges perquè havia tallat un pi. Avui potser no hi hauria prou cuir per escorxar les esquenes dels depredadors del paisatge i de la vida. I si algú ens diu que això és fer apologia del terrorisme cal replicar que el terror només l’hem vist institucionalitzat des del poder. Abans ens urbanitzaven tirànicament, per força. Ara ens urbanitzen amb les lleis que fabriquen els mateixos que abans comandaven la milícia. Si no legítimament, tot es fa legalment, democràticament… eutanàsicament! Volen assassinar-nos el por i, en fer-li l’autòpsia, diagnosticar suïcidi.

A vegades hi ha paraules que romanen incorporades a tots els idiomes per definir un estat de coses. Així, per exemple, els britànics saben bé del significat de la paraula espanyola pronunciamiento que han incorporat al seu diccionari, com a sinònim de revolta militar contra un govern legítim. Nosaltres, els catalans, des de les illes Balears, també hem patentat un mot molt negatiu: balearització. Una paraula que s’ha feta entenedora arreu del món, com a sinònim de depredació, d’especulació salvatge, de destrucció planificada… Hauríem de voler, els qui estimem aquesta terra, capgirar el sentit del mot i que, d’avui enllà, balearització fos entès com a moviment ciutadà de revolta indignada contra l’holocaust de la natura; una paraula que fos sinònim de defensa del territori. Els qui estimem aquesta terra, els qui volem que sigui nostra i no dels senyors, els qui defensem el dret a l’autodeterminació, sabem que si no hi ha territori, tampoc no hi ha nació, i que sense nació no hi ha poble. És aquest, el Poble, el qui ha de fer prevaler el bon sentit. Molt especialment quan les institucions traeixen la voluntat popular, atempten contra el bé comú per satisfer l’interès d’uns pocs i s’agenollen als peus del capital i de l’especulació, sovint del bracet de la corrupció política.

Quan ens furten el futur, quan ens usurpen la terra, quan ens fan malbé l’espai on habitem, hem d’utilitzar la comunicació gestual. Ens hem de mobilitzar i mostrar que disposem de dents, d’ungles, d’atributs per plantar cara. Contra la burocràcia prefabricada, contra l’administració adulterada, contra la manipulació programada, cal actuar amb la coherència corresponent. Si algú vol fems, n’hi hem de dar a voler sense mirar prim. I podem tirar monedes a la cara a qui vol enriquir-se aviat. I a qui vulgui fama i honors, l’hem d’assenyalar amb el dit per allà on camini. Això és comunicació gestual.

Comunicació gestual és, també, l’exposició d’aquesta Sala de Cultura d’un grapat de creatius, arrelats al medi, que ens mostren la seva preocupació per l’entorn. I comunicació gestual és, també, el cartell que avui presentem de Miquel Barceló que, amb l’objectiu de posar a la venda per tal de recaptar recursos, el pintor ha tingut a bé brindar de franc al Penyal Roig, un col·lectiu de felanitxers que tenen l’envejable qualitat d’estimar el seu poble. El cartell, d’imatges descriptives ben eloqüents, s’acompanya d’unes poques paraules: Portocolom perill de mort. I que ningú no pensi que en Miquel Cordella és un nouvingut en la lluita per la defensa del territori, Fa 15 anys, possiblement en la seva primera obra gràfica, pintava Un arc blau a la platja, marcant i recordant els límits de Cala Marçal. Poc després, en una acció directa, solitària i exemplar de comunicació gestual, Barceló ocupava l’illa de la Dragonera en el moment més àlgid de la lluita per preservar-la de la destrucció. Per no allargar més la relació de col·laboracions del nostre pintor universal, podem acabar amb la referència al cartell que va fer l’any passat en defensa de la Canova d’Artà.

Per més que molta de gent intenti, cíclicament i reiteradament, amagar el pintor felanitxer que va viure al barri de la Calatrava i el presenti com un “geni espanyol”, amb el gest d’avui de brindar-nos aquest cartell demostra que es manté fidel a la terra dels seus orígens i lleial al servei del seu poble. Només per això, ja n’hi ha prou per agrair-li el gest, perquè no són hores de demanar-nos, com a xotets de cordeta, terra o ciment? És hora d’afegir-nos al crit d’avui vespre: VOLEM ARRIBAR AL FUTUR! Hora és de deixar clar que no en volem de ciment, que volem la terra i la mar, que volem el port com ha de ser, sense artificis de nova planta. I si, per un problema de producció desproporcionada i mal prevista, sobra ciment, que en begui qui en vulgui! O que es faci una estàtua, amb ell dedins, que nosaltres ja la col·locarem al cap curucull del far com a monument a l’estultícia. Així arribarem al futur i deixarem d’estar en permanent perill de mort.

Esperem que l’any 1990 a punt d’entrar superi, amb les realitats, els nostres millors somnis d’una terra més nostra, més justa, més solidària i sempe sostenible. Així no ens vegem obligats a substituir la comunicació verbal d’avui vespre per la gestual. Gràcies!

Llegit a la Casa de Cultura de Felanitx, 30-XII-1989