Club 7 Cinema

Mitjanit a París, de Woody Allen, troba la complicitat de l’espectador enamorat de París, sobretot del París de Scott Fitzgerald, Ernest Hemingway, Cole Porter, Gertrud Stein, Pablo Picasso, Salvador Dalí, Luís Buñuel, Man Ray… I del de Degas, Toulous-Lautrec… De nostàlgia, n’hi ha en aquest deliciós film que ha inaugurat Canes 2011; però Woody Allen no es queda en l’enyorança d’aquells mítics anys vint ni en la famosa “Belle Epoque”, sinó que li interessa aquell passat per blasmar el nostre present i per celebrar l’encís que respira aquesta ciutat, París, refugi i font d’inspiració de tants artistes.

El pròleg de la pel·lícula és d’aquells moments cinematogràfics que, per si sols, ja justifiquen pagar una entrada i anar al cinema. Tota una declaració d’intencions. Allen hi enfila un seguit de vistes de París, a tall de les més postals més tòpiques (boulevard Saint Germain, Montmartre, Arc del Triomf, Torre Eiffel, Champs Elysées, els terrats de les cases, la pluja sobtada, el matí, la tarda, la nit, el Sena…) , mentre va sonant un tema musical, bellíssim, en què dos clarinets (sic) dialoguen, trenant una sincera, sentida, profunda declaració d’amor a aquesta ciutat. Certament, Allen també es vacuna així contra el mal que va cometre amb Vicky Cristina Barcelona: deixant anar tot el postalisme d’entrada, després el pot esquivar tant com vulgui. Tot i que, deixeu-m’ho dir, ara queda ben clar que, de Barcelona se’n quedà també a la superfície perquè no la coneix tant com París, ni representa per a ell el que li representa l’anomenada Ciutat de la Llum.

Després d’haver rodat a Londres i Barcelona i abans de fer cap a Roma, Woody Allen ha seguit fent el turista cinematogràfic. Però pel París d’avui i el d’aquell passat, en un viatge nocturn i surealista, gràcies a la màgia del cinema, que pot fer realitat la dita que “el passat no ha mort, sinó que segueix viu”.

La cosa va d’un guionista de Hollywood (Owen Wilson) delitós de recuperar les seves aspiracions literàries que abandonà per una feina més ben remunerada però insatisfactòria, com és la d’escriure per a productes… com diu ell: “entretenidors però en absolut memorables” (és a dir, que ningú se’n recorda més, un cop vistos). Havia estat a París de jove i ara hi torna amb la nòvia, acompanyant els seus futurs sogres en un viatge de negocis. La màgia de la ciutat aviat l’afecta; tot al contrari que als seus companys de viatge, inclosos una parella d’amics que han trobat, prototip de la pedanteria intel·lectual més estèril i carregosa. De manera que els deixa estar, als saberuts avalats per conferències a la Sorbona, i a la seva futura família, amb el seu conservadorisme republicà “tea party” i el seu concepte burgès de turisme, i se’n va a retrobar el París dels anys vint… Comença aleshores a fer tot de sortides nocturnes, autèntics viatges en el temps, evocadors d’aquell passat i aquells escriptors, pintors, cineastes, fotògrafs…

Hiperbòlic, Woody Allen no para d’anar-hi introduint referents, en un joc festiu, de celebració, en què no desaprofita l’ocasió per fer broma sobre les dèries de Hemingway, els mètodes eròtics de Picasso, les obsessions animals de Dalí, la vida sexual d’aquella gent, les seves festes, la música que els envoltava (o creaven -Cole Porter-)… Però no s’hi encalla, gràcies a la intel·ligència del guió i a les reflexions que és, en el fons, el que més li interessa.

El guió s’encarrega d’anar tornant el protagonista, des d’aquelles nits als de dia, amb la seva xicota, els sogres, aquells amics tan pesats, o simplement a l’espai-temps que li pertany. I arribat al moment oportú, no s’està de fer també un salt des del passat a un altre encara més remot. Perquè “tot present té el seu passat per a escapar-s’hi”, com diu un personatge. Aquestes anades i vingudes, però, s’esdevenen en el continu present del film. I, genial, Allen encara hi introdueix un element de suspens, com per posar en perill el seu propi joc. Fa que un detectiu segueixi les sortides nocturnes del protagonista: és l’observador extern, el que podria clarificar si aquests salts temporals són cosa d’algun “tumor cerebral” del noi o un fenomen físic… Permeteu que no ho reveli; però he volgut esmentar-ho, per remarcar tant la intel·ligència autocrítica, prolífica, del guió com la genialitat amb què Allen ho resol, com podreu comprovar… (la pel·lícula s’estrena aquesta setmana).

En aquests “salts temporals” opera el contrast i això fa que cada seqüència, per molt evocadora que sigui, respongui a un objectiu reflexiu. El passat i el present; aquells temps (presumptament) millors que sempre han existit per fugir dels presents insatisfactoris; l’ahir convertit en simples objectes decoratius que es compren als antiquaris o experiències que ens ajudin a viure; el saber, les pintures, l’art… com a pretext per a pedants vanidosos o com a bellesa i font inspiradora per a viure d’una altra manera l’avui.

Del tot encertada ha estat la tria d’Owen Wilson per a incorporar el protagonista de sortides nocturnes. Amb el seu tarnnà còmic i un cert aire romàntic, amb els seus cabells rossos i ulls blaus, s’avé molt bé a la imatge que Woody Allen ha reconegut volia per aquest personatge. Inicialment havia de ser “molt novaiorquès”, però el va reescriure a la mesura de Wilson, perquè resultès californià, algú amb pinta d’estar realment instal·lat a Hollwood i alhora amb un caire de desencaixat. Prou intel·ligent i alhora força naïf.

Per cert, parlant del repartiment, val més no revelar de què fan Adrien Brody, Kathy Bates ni qui interpreta la resta de figures il·lustres evocades al film. Però es fa imprescindible esmentar el paperet que hi té Carla Bruni, pel rebombori que hi ha al seu voltant. Allen ha explicat que tot començà amb una broma que va fer al decurs d’una entrevista de cortesia al president francès, Nicolas Sarkozy, i que acabà amb la cantant en el repartiment. El cas és que la seva no és pas una intervenció memorable, la podria haver assumit qualsevol i tan sols queda per a l’anecdotari el fet que al muntatge final hi hagi una seqüència en què la dona s’entrabanca en traduir un text del francès a l’anglès. Perfectament correcte en el context, però no hem d’oblidar que havia corregut el rumor que el rodatge havia anat molt malament i que s’hagué de fer moltes repeticions: Allen ho ha desmentit, però aquesta escena n’alimenta el dubte…

En definitiva, com diuen algunes, Woody Allen ha xalat sent “un americà a París” i encara més, ell que tant celebra allò de “torna-la a tocar, Sam”, més pot estarsatisfet d’haver renovat allò de “sempre ens quedarà París” que els romàntics d’arreu del món tant i tant compartim.

La projecció de Mitjanit a París, amb producció catalana (Mediapro), ha reblat la gala d’inauguració de la 64a edició del Festival de Canes, en què, conduïda per l’actriu Mélanie Laurent (Inglourious Basterds), s’ha lliurat la Palma d’Or Honorífica a Bernardo Bertolucci i s’ha presentat el jurat presidit per Robert De Niro (que ha estat acollit per un muntatge audiovisual sobre la seva trajectòria). 

FOTO © 2011 Mediaproducción, S.L.U, Versátil Cinema S.L., Gravier Productions, INC Owen Wilson, a Mitjanit a París, de Woody Allen

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!