Club 7 Cinema

La Tomatina de Bunyol, en una imatge zenital que en mostra un munyoc de cossos vermellosos, obre premonitòriament la pel·lícula Hem de parlar d’en Kevin (We Need To Talk About Kevin), de l’escocesa Lynne Ramsay. Representa un moment ja remot de feliç llibertat i enamorament per a la protagonista del film, una mare que viu un present de dolor, des que el seu fill problemàtic ha comès una massacre a l’institut, el dia abans de fer setze anys. Assetjada per la comunitat, que la culpabilitza, intenta refer-se’n, mentre el cap se li en va cap al passat, tot recordant la vida viatgera a què va renunciar en tenir aquell fill i, sobretot, la impossible relació afectiva que hi ha tingut des que va nàixer.

Lynne Ramsay, que als anys noranta menà una exitosa carrera de curtmetratgista, dues vegades premiada a Canes, va presentar també en aquest certamen els seus dos primers llargs, Ratcatcher (1999) i Morvern Callar (2002). Aquesta trajectòria l’acredità com una defensora de l’expressivitat visual i una apassionada del realisme brut, amb notable tendència a rabejar-se en la brutícia i tota mena d’excrecències humanes.

Al cap de vuit anys, ha pogut fer realitat el seu tercer film, en què ha estat treballant des que el 2006 comprà els drets de la novel·la de Lionel Shriver, que han adaptat ella mateixa i el músic Rory Stewart Kinnear. I s’hi mostra com una cineasta amb més ganes que talent a l’hora de fer el seu cinema visual. La vermellor de la Tomatina la va convertint en el més explícit dels seus sempre massa explicits recursos visuals. La conjuga, òbviament, amb el color de la sang i el de la pintura vermella que algú li ha abocat a la façana de casa i al cotxe, amb el vermell de la melmelada de maduixa amb què el nen la provoca…  Si el fill, de petit, li esquitxa amb tinta una habitació que ella havia decorat de forma molt personal, aquelles taques murals les fa declinar amb les del coixí (que ja són ganes) de l’habitació del noi i amb les d’una samarreta que du el vailet poc abans de la matança. Tot molt lligadet i alhora molt evident. I, per descomptat, no hi falten els seus “moments excrescència”. Com tampoc no poden ser més forçades, les mirades dels actors que interpreten el plançó de menut i d’adolescent, per deixar ben clara la seva patològica dolenteria.

I és una llàstima, perquè, amb un muntatge psicològic, va mostrant l’inevitable sentiment de mare que, malgrat tot, tenalla la protagonista (encarnada per la soferta Tilda Swinton, també productora del projecte). Saltant del present al passant, va tocant el delit d’aquesta dona per aconseguir signes d’estimació de part del fill, a qui, per altra banda, tampoc és capaç de trametre escalf sentimental. L’espiral, amb ressons edípics, està servida. Però Lynne Ramsay no supera l’exposició de la idea i, finalment, fins i tot el muntatge acaba sent narratiu, desembocant en el simple relat dels fets. Això sí, puntuat per la pregunta tan previsible com inquietant: per què, aquest noi, ha fet la matança?

Inquiet

Molt diferents són els adolescents de Gus Van Sant, a Inquiet (Restless). Cal dir-ho d’entrada: quina emoció, quina pel·lícula més maca (i l’adjectiu és exacte, precís). L’actor Henry Hooper (tot un descobriment, fill de Dennis Hooper) hi dóna vida a Enoch Brae, un xicot que ha perdut els apres en un accident i amb el costum ben estrany d’anar a enterraments de gent que no coneix. En un d’aquests, coneix Annabel, una noieta malalta de càncer a qui els metges donen escassament tres mesos de vida, personatge que interpreta Mia Wasikowska, l’Alícia de Tim Burton). Annabel vol viure el temps que li queda i per això compta amb Enoch. La relació entre ells esdevé aleshores una experiència d’amor, dol, malaltia i mort. Entre “Romeu i Julieta” i “Love Story”, podria haver-se convertit en un artefacte melodramàtic; però precisament Gus Van Sant, amb el seu estil aconsegueix que la pel·lícula esdevingui pudorosament commovedora, sincera, lluny de qualsevol explotació dels sacsejats sentiments que hi entren en joc. Amb delicadesa, treballa la innocència i netedat de cor dels seus adolescents, carregats amb el vigor juvenil que els escau, acompanyant-los en aquesta dolorosa vivència iniciàtica.

Al final de la projecció, el públic amb els ulls plens de llàgrimes ha aplaudit aquesta obra que, inaugurant Un Certain Regard, està destinada a convertir-se en una referència d’aquest Canes 2011. Basada en un text que Jason Lee havia inicialment escrit per al teatre, l’actriu i amiga de l’autor, Bryce Dallas Howard, va convèncer-lo perquè l’adaptés al cinema i, assumint-ne la producció (amb son pare Ron Howard), la van posar en mans de Gus Van Sant, que l’ha sabut convertir en una obra personal, certament assumible pel corrent de Hollywood que signifiquen els Howard.

I encara, la bella dorment

Jove, però ja més rodada que els noiets dels altres dos films, és l’estudiant protagonista de Bella dorment (Sleeping Beauty). Debut com a cineasta de l’escriptora Australiana Julia Leigh (autora de novel·les com Disquiet i The Hunter), que Jane Campion ha avalat, la pel·lícula resulta un glacial repertori de soledats masculines, servit per aquesta estudiant que, lluny de la seva mare alcohòlica i violenta, treballa de tota mena de feines i encara en busca més. És així que entra en contacte amb una “madame” perquè, dormida, posi el seu cos a disposició d’uns clients tan sofisticats com perversos.

Leigh fa que les activitats d’aquesta protagonista responguin a les que la societat té força reservades a les dones (auxiliar en una oficina, cambrera en un restaurant, cuidadora d’un malalt… ) i sembla interessada a reflectir l’ús del cos de la dona com a simple objecte (d’aquí la idea de “dormir-la”); però ella també usa instrumentalment aquest personatge, per a mostrar un ampli repertori d’insatisfaccions, frustracions, impotències… masculines.

FOTO © Diaphana Tilda Swinton, a Hem de parlar d’en Kevin, de Lynne Ramsay

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!