Club 7 Cinema

Una fotografia immensa de Faye Dunaway als seu millor moment presideix l’entrada al Palau dels Festivals de Canes, on aquest dimecres s’inaugura la 64a edició del certamen. Tota una premonició.  El glamour de l’estrella de Hollywood contrasta amb la negror densa i inquietant de la foto, realitzada per Jerry Schatzberg el 1970. No és estrany que l’organització l’hagi triada com a motiu visual del festival, perquè la faramalla dels famosos que desfilaran per la Croisette entre l’11 i el 22 de maig (Brad Pitt, Cathérine Deneuve, Sean Penn, Penélope Cruz, Vincent Lindon, Charlotte Rampling, Antonio Banderas, Kristen Dunst…) contrasta amb els neguits i preocupacions que tracten bona part dels films programats. És la fòrmula tradicional de combinar la faràndula a l’exterior i deixar l’art a l’interior, a les sales de projecció.

A la Competició, els germans Dardenne (El noi de la bici) segueixen treballant les difícils relacions entre pares i fills, a partir de la història d’un marrec rebel que busca el pare que l’abandonà, i Terrence Malick, a L’arbre de la vida, porta un home (Sean Penn) a evocar l’arcàdia infantil que va perdre quan hagué de començar a compartir l’afecte paternal amb els seus germans petits. Tilda Swinton, a Hem de parlar d’en Kevin, de l’escocessa Lynne Ramsay, reflexiona si mai ha estimat de debò el fill pel qual hagué de renunciar als seus projectes i que a punt de fer setze anys ha fet una matança a l’institut. La gravetat no està necessàriament renyida amb l’humor i així és com l’israelià Joseph Cedar, a Nota a peu de pàgina, tracta la complicada relació entre un pare i un fill, tots dos professors excèntrics de  Talmud a la Universitat Hebrea de Jerusalem, que rivalitzen entre ells. I encara el napolità Paolo Sorrentino, a Aquest deu ser el lloc, gorneix Sean Penn de vella glòria gòtica del rock que, no havent pogut fer les paus amb son pare, se’n va a trobar el criminal de guerra nazi que el va humilar a Auschwitz.

Fins i tot Pedro Almodóvar s’ha ennegrit, duent a la pantalla la novel·la Mygale (Tarantula), de Thierry Jonquet, a  La piel que habito. I Aki Kaurismäki, a Le Havre, no cal que s’hi posi gaire de pessimista, fosca com és sempre la seva lúcida ironia. Esclar que, per apocalíptic, el danès Lars Von Trier, que hi presenta Malenconia, definida per ell mateix com una bella història… sobre la fi del món! Potser és per a contrastar-ho que s’han triat comèdies romàntiques per a inaugurar i cloure el certamen (fora de competició): respectivament,  Mitjanit a París, de Woody Allen, i la musical de Christophe Honoré, Les bien-aimés.

Tots a Larzac, sobre la llarga lluita occitana en defensa de la terra, ran del projecte d’expansió d’un camp militar als anys setanta, a què s’afegí la classe política (Mitterand inclòs), és un dels documentals que, programats en sessions especials, toquen temes d’altíssim interès. El cambodjà Rithy Pahn, a Dutch, el mestre de la forja de l’infern, entrevista el primer khmer roig condemnat per un tribunal internacional, com a responsable del camp d’extermini S21. L’actor i productor nord-americà Peter Fonda ha fet possible que Josh Tickle tirés endavant  The Big Fix, denúncia dels interessos oligàrquics al voltant del vessament de cru al Golf de Mèxic l’abril de l’any passat. I fins i tot les revolucions que hi ha a Egipte i Tuníssia seran presents al certamen, en sengles pel·lícules d’urgència. D’una banda, Mai més por, de Mourad Ben Cheick documenta la que hi ha hagut a Tunísia, i per altre cantó, 18 dies, recull tot de curtmetratges que cineastes egiopcis han anat fent amb històries viscudes personalment o sentides a explicar o inventades a partir de la realitat d’aquelles jornades d’insurrecció popular.

Certament, a Canes 2011 també hi haurà la presentació europea de Pirates del Carib: per marees estranyes, de Rob Marshall, i festes com la de Bollywood: la més gran història mai explicada, de Rakeysh Omprakash Mehra i Jeff Zimbalist, una antologia del cinema musical indi. També l’italià Nanni Moretti promet engrescar el vesper passant pel Vaticà la seva irònica mirada d’esquerres, a Habemus Papam. I fins i tot, la morbositat política tocarà la màxima institució de la República Francesa, amb la projecció de La conquesta, recreació de l’ascensió al poder i de la devallada a l’infern matrimonial de Nicolas Sarkozy. Això, l’any que el certamen arranca amb una comèdia amb la seva dona, Carla Bruni.

FOTO Faye Dunaway © fotografia de Jerry Schatzberg – Artwork: H5 (M. Lelièvre, B. Parienté) Cartell Oficial del Festival de Canes

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!