miozz mirades

L’aventura es va començar a coure dos anys enrere. Llavors només era un somni, un projecte. Una il·lusió que va anar prenent forma i es materialitzà no pas sense esforç i tenacitat; i sí, finalment el COR POBLENOU, que celebrava 20 anys de fundació, tenia programat un concerto a la Sala Accademia del PONTIFICIO ISTITUTO DO MUSICA SACRA, al cor de Roma. (segueix)

Cantaven el dia 5 de desembre, a dos quarts de set, i el programa, brodat amb intel·ligent delicadesa, havia despertat gran expectació entre els italians. Vam degustar-ne un tastet durant les incertes i esgotadores primeres deu hores d’espera caòtica al Prat. Un gest aplaudit pels qui compartíem intenció de vol, sorpresos i emocionats de descobrir en l’anonimat de la cua aquell grup de 60 cantaires, i la seva presència d’ànim. I comprovar com de bé sonava el que cantaven. Però els controladors els ho van espatllar, no tot és recuperable. Nosaltres vam aconseguir volar a Roma. Ens va venir ben just: recollides les maletes del vol finalment cancel·lat (eren gairebé les 15h quan Alitalia va confirmar que cancel·lava, i esperàvem des d’abans de les 5h del matí, ens havien fet facturar i ens asseguraven que un cop obert l’espai aeri el nostre vol s’enlairava segur), i encaminats a fer les gestions pròpies per a la reclamació, l’obertura de l’espai aeri – va venir de mitja hora? – va dictar un nou canvi de guió, desendreçat i desinformat, desorientat. Una nova i perplexa cua barrejava els viatgers amb vol de dissabte tarda correctament programat, amb els viatgers acumulats dels vols frustrats des de divendres vespre que anaven arribant procedents de casa o de les altres llargues cues – recollida de maletes caòtica, recollida de documents de reclamació interminable, informació a la guixeta d’Alitalia lenta i confusa, vestíbuls intransitables… -, però sí, sortia un avió extra per recollir viatgers afortunats que eren al lloc adequat en el moment precís: a la cua, fins que fos ple. Més de tres quartes parts van quedar-ne fora. Però es parlava d’un possible nou avió extra per al diumenge al matí, també insuficient, no es concretava… No vam saber res més del Cor del Centre Moral i Cultural de Poblenou  fins diumenge a l’hora del concert. Confiàvem que la pressió del guia per trobar plaça per als 60 components del grup amb un compromís tan especial tingués el seu efecte. Però diumenge a la porta tancada del número 20 de la Piazza Sant’Agostino només s’hi llegia un full que deia: “Causa della chiusura dello spazio aereo della Spagna, il concerto dil coro POBLENOU è stato annullato” . La senyora que havia fet gairebé tres hores de trajecte interurbà per arribar-hi i es mirava el rètol amb trista perplexitat  en aquella fosca i freda tarda romana simbolitza l’estat d’ànim davant un imponderable que frusta el que sembla impossible de recuperar. Per a la història queda un programa exquisidament preparat (música catalana i Brani com testo italiano, més música religiosa, per explicar d’on es ve i per ser corresponsable amb on s’actua), sis mesos d’intensos i entusiastes assaigs, i un record del que hauria pogut ser, i es va esfumar. No sé si es reprogramarà, no sé què se’n farà de tota la feina feta. Sé que són milers les històries truncades per aquest abús de poder dels controladors aeris, per aquesta estranya gestió del conflicte. Sé que hi ha històries molt punyents. Aquesta només en deu ser una de tantes, però per empatia, i per haver-ho viscut amb tanta proximitat, aquí el meu petit homenatge.

L’expressió, dita com a insult, com a mostra de menyspreu, o com a simple pàtima  pejorativa, em segueix ferint profundament. I no hi deu haver més remei que acostumar-s’hi: la paraula ja no serveix per definir a les persones amb dèfit intel·lectual en els paràmetres de la societat del segle XXI, és buida de significat per a la majoria, i s’ha posat de moda. Però no hi puc. Em dol molt endins, i em desconcerta la insconsciència dels qui la maneguen. De vegades no puc evitar apropar-me  a qui la diu, i fer-li adonar que els subnormals no han escollit ser-ho. (segueix)

No tinc el costum d’insultar, i m’incomoda sentir que la gent insulta. Amb tot, entenc que l’insult, com a renec, compleix una funció d’esbravament verbal que en certs moments de la vida i en certes situacions és difícil de controlar. Però em continua incomodant. Crec que cal educar les relacions humanes per superar l’ús de l’insult, sobretot si aquest comporta la desqualificació i falta de respecte. I, de tots els insults, n’hi ha un – que és aquest – que em colpeix d’una manera especial, i que comprovada la seva implantació creixent entre infants, jove si fins i tot adults, reclama una acció de la societat per eradicar-lo. La paraula subnormal per definir a les persones amb disminució psíquica s’ha esborrat del vocabulari tècnic i familiar, significant això un suposat avenç social en la consideració que es té cap a aquestes persones. Però quan es fa servir com a insult continua referint-se a les mateixes persones: les persones que, sense haver-ho escollit i sense tenir-ne cap culpa, han nascut amb una disminució psíquica. Disminució que pot ser més lleu o més greu, però que sempre comportarà a l’afectat i a la seva família un important bagatge d’experiències en què el sofriment, les dificultats i la lluita per superar obstacles hi ocupen molt d’espai. També comportarà molts valors humans positius, incalculables, però no ens enganyem: quan s’insulta fent servir la paraula subnormal no es pensa en els valors positius que comporta, i el mal no es fa a l’insultat sinó als afectats.

Aquest va ser el text d’una de les meves cartes publicades a la premsa, en relació a la meva particular crida, ja fa uns anys.

Avui, dia dedicat internacionalment als drets de les persones amb dèficts, amb discapacitats, el recupero i reivindico com a actual. Faig una crida a la societat plural perquè elimini del seu arsenal d’insults aquesta paraula, que, inexplicablement, i tal com hem constatat a les escoles, instituts i entre els mateixos amics adults (reconec que aquesta és la part que més em dol, més em sorprèn i empipa), s’ha posat realment de moda.

Estava programat d’abans. D’abans de les eleccions. Fos quin fos el resultat tenia sentit. Però havent estat el que ha estat, la motivació per participar-hi creix. Analitzar els resultats de les eleccions amb  Vicenç Sanchis i Ferran Espada.Jo no m’ho penso perdre! :  
                       (segueix aquí)

Forma part d’un cicle que sota el títol EN CONSTRUCCIÓ ha plantejat diàlegs en clau de construcció nacional (veure el programa)

Òmnium Cultural organitza una xerrada per analitzar els resultats de les eleccions al Parlament de Catalunya d’aquest diumenge passat. Els ponents seran els periodistes Vicenç Sanchis i Ferran Espada

L’acte serà aquest dimecres, dia 1 de desembre, a dos quarts de vuit del vespre, al local d’Òmnium Cultural, carrer de la costa, 13, Badalona.

El títol de la xerrada d’anàlisi és:  “Després de les eleccions, i ara què?. Vicent Sanchis és analista polític i vicepresident d’Òmnium Cultural. I Ferran Espada és el director del diari El Punt-Barcelona. Tots dos reflexionaran sobre la situació del país després de les eleccions al Parlament.

L’anàlisi de les eleccions al Parlament de Catalunya, s’emmarca en el cicle de converses de tardor organitzat per Òmnium Cultural al Barcelonès Nord, que porta per nom “En construcció. Fent país”. Davant del moment vital que viu el país, es presenta aquest cicle de tres xerrades: un context, un debat i un anàlisi, a l’entorn de les eleccions al Parlament de Catalunya.

Òmnium Cultural va convocar i encapçalar la històrica manifestació del passat 10 de juliol, que va tenir com a lema “Som una nació. Nosaltres decidim”. A Badalona, aquesta manifestació va comptar amb el suport, també històric, d’una cinquantena de partits polítics, sindicats i entitats. Després d’aquell èxit, Òmnium presenta aquest cicle amb la voluntat d’estirar aquell fil. “Des d’Òmnium Cultural tenim ganes de mantenir viu l’esperit unitari i de reivindicació amb que ens vam aplegar entitats de moltes diverses sensibilitats sota la mateixa afirmació” considera el president d’Òmnium Cultural al Barcelonès Nord.

El cicle va començar el 3 de novembre (a l’entorn del context) amb la presentació “Diagnosi de percepcions Catalunya-Espanya” i va seguir el dia 16 amb el debat entre els candidats locals a les eleccions al Parlament.