miozz mirades

L’expressió, dita com a insult, com a mostra de menyspreu, o com a simple pàtima  pejorativa, em segueix ferint profundament. I no hi deu haver més remei que acostumar-s’hi: la paraula ja no serveix per definir a les persones amb dèfit intel·lectual en els paràmetres de la societat del segle XXI, és buida de significat per a la majoria, i s’ha posat de moda. Però no hi puc. Em dol molt endins, i em desconcerta la insconsciència dels qui la maneguen. De vegades no puc evitar apropar-me  a qui la diu, i fer-li adonar que els subnormals no han escollit ser-ho. (segueix)

No tinc el costum d’insultar, i m’incomoda sentir que la gent insulta. Amb tot, entenc que l’insult, com a renec, compleix una funció d’esbravament verbal que en certs moments de la vida i en certes situacions és difícil de controlar. Però em continua incomodant. Crec que cal educar les relacions humanes per superar l’ús de l’insult, sobretot si aquest comporta la desqualificació i falta de respecte. I, de tots els insults, n’hi ha un – que és aquest – que em colpeix d’una manera especial, i que comprovada la seva implantació creixent entre infants, jove si fins i tot adults, reclama una acció de la societat per eradicar-lo. La paraula subnormal per definir a les persones amb disminució psíquica s’ha esborrat del vocabulari tècnic i familiar, significant això un suposat avenç social en la consideració que es té cap a aquestes persones. Però quan es fa servir com a insult continua referint-se a les mateixes persones: les persones que, sense haver-ho escollit i sense tenir-ne cap culpa, han nascut amb una disminució psíquica. Disminució que pot ser més lleu o més greu, però que sempre comportarà a l’afectat i a la seva família un important bagatge d’experiències en què el sofriment, les dificultats i la lluita per superar obstacles hi ocupen molt d’espai. També comportarà molts valors humans positius, incalculables, però no ens enganyem: quan s’insulta fent servir la paraula subnormal no es pensa en els valors positius que comporta, i el mal no es fa a l’insultat sinó als afectats.

Aquest va ser el text d’una de les meves cartes publicades a la premsa, en relació a la meva particular crida, ja fa uns anys.

Avui, dia dedicat internacionalment als drets de les persones amb dèficts, amb discapacitats, el recupero i reivindico com a actual. Faig una crida a la societat plural perquè elimini del seu arsenal d’insults aquesta paraula, que, inexplicablement, i tal com hem constatat a les escoles, instituts i entre els mateixos amics adults (reconec que aquesta és la part que més em dol, més em sorprèn i empipa), s’ha posat realment de moda.