miozz mirades

No vam anar a costura, nosaltres, però entre les àvies, les ties i la mare ens van ensenyar els mínims. La mare fins i tot tenia “el corte” i es feia la roba – la de casar se l’havia fet tota, impressionant – i conservava amistats “d’anar a cosir” plegades. No hi podia dedicar temps, però encara tenim algunes disfresses que va fer per la netada. Jo als nou anys ja cosia bores a les gasses per als bolquers d’en Frederic, i sempre que podia m’estalviava d’embastar-les: anava pel dret, amb gran sentit pràctic. Sargir mitjons m’agradava força, amb l’ou de fusta, que el guardo encara. Sargir potser és el que més m’ha agradat sempre, potser per aquest instint recuperador que gasto. (segueix)

Sargir, fer mitja – mítics els Kungfus que ens féiem de jovenetes -, i
cosir per reparar o fer alguna cosa informal: disfresses, sacs de
dormir o bosses amb retalls (ara en diuen patxword), apadeçar i
personalitzar peces de roba, fer vestits en miniatura per a les nines i
tota mena de coses creatives que no requerissin massa traça en l’acabat.
I és que no he  cosit mai fi, jo, la meva iaia sempre m’ho deia: no
sembles de Cal Polit! A les bores se’m notava la puntada, al punt de
creu el dibuix sempre tibava i fins i tot els botons  de vegades em
quedaven torts. Però és perquè ho feia amb pressa, que si ho vull ho puc
fer perfecte…

No vam anar a costura, però he sabut espavilar-me, i fins i tot me
n’he sortit prou bé. Espavilar-me inclou, també, recórrer a les que en
saben de debò per a tasques més difícils o delicades, conec els meus
límits! En la meva joventut ser autosuficient era un valor en alça, i no
dependre del consumisme un objectiu motor. Saber cosir uns mínims
formava part dels actius per a l’autonomia.

Avui
sargeixo a la llum d’un matí ensopit, vora la finestra. Refer amb
l’agulla el teixit quan la roba és esclarida requereix tècnica, però és
menys delicat que quan és foradada del tot. Cal saber com fer-ho, i
l’acabat  admet matisos. Això ho vaig aprendre a fer prou bé, recupero
els pacients consells de la mare que no volia escoltar quan tocava –
llavors em cansaven -. Vora la finestra es nota el fred humit del matí,
avui. Em plau passar-hi unes hores dedicada – feia temps que no cosia,
ara -, per tornar a posar en circulació una peça aparcada, per retardar
el circuit de l’usar i tirar. Hi pensava aquest matí, arreglant els
texans del meu fill – m’ho ha demanat ell, avui necessita aquests
precisament… – i m’he adonat que això ells no saben fer-ho, no els ho
he ensenyat, ni jo ni ningú. I bé els ho hauré d’ensenyar pensava. Sinó,
on ho aprenen això els joves ara? Qui els ensenya a ser autosuficients
en el cosir? A no quedar indefensos davant qualsevol estrip?

Què té el diari que m’agrada tocar-lo, fullejar-lo? Que em costa llançar-lo? Feia temps que aquest problema ja no el teníem a casa: de vegades els portava al contenidor sense ni haver-los obert. La rutina de llegir el diari de paper havia perdut pes, a casa. (segueix)

El digital és plural i ràpid: fantàstic, i el contrast amb la simplicitat massa tendenciosa dEL PERÍODICO o la inconsistència informativa de l’AVUI, desmotivava. Només comentàvem la frase filosòfica del dia i poca cosa més. De vegades una opinió ressaltada. I el diari guanyava una mica de terreny quan féiem comparances: els diumenges ho compràvem tot – EL PUNT que no falti! i arreplegàvem LA VANGUARDIA de casa les ties. Comparar tractaments informatius il·lustra. Però l’hàbit de llegir més en digital o de només fullejar i fer un cop d’ull als titulars, avançava. Reclamaven un canvi, sobretot els joves: els cansava la simplicitat tendenciosa del que entrava a casa. Ben lluny quedaven aquells matins de diumenge de dedicar-hi temps i comentar plegats, aquell rebuscar entre els diaris passats per recuperar allò que no vas poder acabar de llegir, o per retallar imprescindibles, i aquell esglaïar-se per haver llençat el que no tocava. Ben lluny aquell darrer esforç al final del dia, aguantant les parpelles amb el diari sobre la falda, asseguts al sofà, sentint el frec de les planes. I aquell comentar has vist què diu…? Fins que va arriba l’ARA. I ara sí, ara tornem a llegir el diari, ara tornem a parlar plegats del que llegim al diari, ara no volem anar a dormir sense haver-lo vist…i ara tornem a tenir problemes per desfer-nos-en! (malgrat el digital, sí… això meu és culte al paper imprès amb susbtància, un bon problema!)