ROCKVIU

Isabel Pantoja, Teatre Coliseum (Barcelona), 8 d’octubre de 2010

M’agrada fer fotos, crear-me nous reptes, buscar nous camins i descobrir coses que mai abans havien passat per davant de l’objectiu de la càmera. I com que Brandon Flowers no deixa que els fotògrafs s’acostin a ell (ja ho va fer amb The Killers en la darrera gira), vaig decidir buscar fronteres més elevades, territoris fins ara desconeguts, emocions fortes d’aquelles que només es viuen un cop a la vida.

“Una cançoneta i mo n’anem”… així que no em pregunteu com va ser la resta de l’espectacle. Tampoc convidava gaire que “Así es mi vida” estigui dirigit i produït per José Luís Moreno i que es tracti d’un musical sobre la vida i miracles de la tonadillera protagonitzat per ella mateixa.

Això si, aquest concert potser debia ser molt interessant i transcendental per la història de la música del país ja que a la porta hi havia moltes televisions i programes de tant prestigi com “Els Matins” de Josep Cuní o “Sálvame” de Jorge Javier Vázquez. Potser no em vaig equivocar anant-hi: al concert de Massive Attack del dia anterior no es va presentar cap equip de televisió per cobrir-ho…

El set list d’Isabel Pantoja a vull llegir la resta de l’article

Massive Attack, Pavelló Olímpic (Badalona), 7 d’octubre de 2010

El so Bristol, el trip-hop… són simples etiquetes que amb el pas del temps han perdut tot el seu valor aglutinador per convertir-se en una simple referència perduda en la història de la música. Amb els anys Massive Attack han sabut sortejar i sortir-se’n d’aquestes catalogacions a base de construir un discurs propi i personal on la música acaba convertint-se en un element per remoure consciéncies sense caure estèticament ni en els elements apocalíptics ni en vistosos focs d’artifici. “Heligoland” (Virgin, 2010), el seu cinquè disc, és una excel·lent mostra d’una banda que ha sabut recrear el seu so particular sense caure en la repetició i obrint nous camis sense sortir d’un camí marcat per lentes cadèncides amb bases electròniques.

El grup està dirigit actualment per Robert de Naja “3D” i Grand “Daddy G” Marshall com a membres fundadors, però en directe manté l’esperit de societat cooperativa amb el que van nèixer, comptant fins a deu músics a sobre l’escenari per a construir un concert exemplar. Uns músics que estaven recolzats per un senzill i efectiu aparell lluminotècnic (efectiu des de lluny, un desastre per fotografiar-ho de prop) on destacava una gran pantalla de LEDS a les seves espatlles que a “Inertian creeps” va convertir-se en un gran mur on tant denunciava les detencions indiscriminades arreu del món o la llei Sinde contra las descàrregues, contraposant-ho amb notes frívoles sobre Paris Hilton, Lady Gaga, Penélope Cruz o Belén Esteban. Conscienciats i ben assessorats, aquests missatges llançats al públic estaven convenientment escrits en català.

Amy McDonald, sala Razzmatazz (Barcelona), 28 de setembre de 2010

He estat uns quants dies fora del país gaudint de l’experiència que suposa visitar París per primer cop i Eurodisney amb els nens, i m’havia quedat al tinter les fotos d’aquesta xicota que alça el vol. Un d’aquells exemples on la qualitat i la comercialitat poden conviure en una mateixa artista.