miozz mirades

un bloc de maceració lenta (el bloc de la Dolors )

el simbòlic cas del cassó d’un tal lorenzo

Els materials publicats per ajudar a parlar de la discapacitat, per ajudar a fer-la present en la normalitat diària, són tan tan escassos, que quan apareix una novetat que val la pena omple la xarxa: l’he rebut per totes bandes!

Ja m’he adreçat a FEAPS per demanar si existeix en totes les llengües de l’estat espanyol, ja que, de moment, només he aconseguir localitzar-lo en la versió castellana. (ara ja l’he localitzat també en la catalana) Mireu-vos-el amb calma. Dóna molt de sí. Fins i tot molt més del que sembla en la primer cop d’ull.

Aquí, el teniu, el simbòlic cas del cassó d’un tal LORENZO:
http://www.editorialjuventud.es/3781.html

I El cassó del gerard, la versió catalana

esquirols

“Ells no tornen, però les seves cançons no han marxat mai”. Sobretot en alguns àmbits, normalment vinculats a l’associacionisme d’educació en el lleure o excursionista, als ambients “xiruqueros”, “kumbas” o fins i tot “hippis”, com ens anomenen els joves actuals. En d’altres – no ens enganyem – les seves cançons no són referents.  Més enllà del “Torna torna Serrallonga”, el “Fent camí per la vida” , “Arrels” o “El banderer de la Pau”  pocs són els temes d’aquesta formació musical catalana dels setanta que han trascendit a les generacions actuals. Costa creure que en el seu moment fossin tot un fenòmen.                                   (segueix)
Per això qualsevol iniciativa en pro de recuperar i posar en actualitat el seu llegat és lloable. A casa els vinils encara sonen, i hem anat actualitzant-los en format CD, si bé no hi ha la discografia completa. Escoltar-los em trasllada en el temps, i les seves lletres encara em parlen. N’hi ha de mítiques. Les seves veus i els seus acords em dibuixen escenes de la meva adolescència amb tanta nitidesa que gairebé puc palpar-ne els neguits. I els anhels. Els Esquirols van posar banda sonora a una filosofia de vida, a un sentir col·lectiu: no només era la terra, la llengua, la cultura, el país. Hi havia valors de creixement, d’alli¡berament, de projecció, valors de lluita i construcció, un llenguatge que encaixava amb aquell moment històric, social, i, en el meu cas – com de molts altres joves – personal.  Algunes cançons em fan plorar, d’altres m’expliquen com han canviat o com no han canviat, tant en el pla personal com de context, moltes coses, algunes són vigents, d’altres em fan sentir el canvi d’època…

No vaig poder escoltar el concert d’homenatge, el segon que em perdo, –  mai arribo a temps d’obtenir entrades  -, però aquests dies d’indignació nacional la lletra d’algunes de les seves cançons em ve al cap contínuament, amb certa tristesa:

“Sé quin és el desig
enyorat del país,
que ha viscut temps i temps
trepitjat,
sedejant llibertat
I ha estat sempre l’esforç
l’únic pa del seu cos,
perquè sap que és així
com avui
florirà el blat d’ahir.

I malgrat que mil pors
van barrant el seu pas,
ell constant lluita ferm
per poder fer i parlar amb llibertat.  .” deRiu enllà, al Disc  Fent Camí, 1975

“Sovint, amic, massa sovint,
sento que som poble oprimit
que ha begut dolços vins d’oblit
i al compàs de la por es va destruint.
Potser amb el crit, potser amb les mans,
obrirem pas, farem un cant
que vibrarà i es farà gran
com el dia que neix a cada instant.

I el nostre esforç esperançat,
lluita fidel,
serà com l’arbre que és valent,
a cops de pluja, a cops de vent.

Cada dia és un nou pas,
cada nit un nou repòs,
cada gota de rosada,
nova frescor. ” de Cada dia és un nou pas, al Disc Colze amb colze,1976

“Aprenguérem terra i poble,
vam entendre llibertat,
i sentírem tret a l´aire,
mort, assassinat.

I aprenem a dir futur
tot dient aquí i avui,
queda molt per dir,
queda molt per fer.
Cada dia té el seu mot,
cada mot és tot un món,
hem après cançó
i diem cançó. ” de Mots, a al disc Licor d’herbes bones, 1978