Gàlim

Les coses com siguen: el meu sentit de l’orientació no passa de ser una suposició, ho sé i ho assumisc. No me n’amague. Però, si damunt que les rotondes em són enemigues, m’hi posen trampes, els embolics al volant tenen tendència a multiplicar-se.

Vinc a dir-ho perquè ahir un ser humà va pujar al meu cotxe, en un poble
gran o ciutat xicoteta que ningú dels dos no coneixia, confiat que el
sabria dur a algun lloc. La confiança és perillosa. Com que la primera
fase va acabar amb un fracàs relatiu, però fracàs, vam optar per anar a
la ciutat on havia d’agafar el tren a la vesprada. Vam aconseguir eixir
de Burjassot malgrat els entrebancs que ens posaven, en forma de
carreteres tallades i rotondes amputades, i encara no sé com que a la
primera vam anar a parar a l’estació de Renfe, a València. Tocava dinar.
En un
dels carrers de darrere de la plaça de bous hi havia on lloc on aparcar,
cosa que férem perquè a més al costat havíem vist un restaurant. Semblava
mentida que tot anara tan bé. M’ho semblava a mi, perquè ell no coneix
la meua predisposició a dispersar-me inútilment pels carrers. El vaig
mirar i li vaig dir que era un bon copilot. Jo també li estava agafant
confiança.
El dinar va anar d’aquella manera. La gastronomia
passable; el local net, presentable, buit, amb la decoració inevitable
per la proximitat de la plaça de bous. L’atenció correcta, però encara
ens deuen estar maleint. Els que supose propietaris parlaven un castellà
profund, sense concessions, i la cambrera ben mudada, eslava i esvelta
(i a l’inrevés) ens mirava com si fórem nosaltres els exòtics perquè
parlàvem una llengua indígena.
La conversa llarga, amigable, potser
també serà fructífera. Però només el fet de trobar-nos, de conéixer-lo
personalment després d’un any de contactes electrònics o escassament
telefònics, ja em fou un gran plaer.
Tenia ganes de trobar-me amb
l’Oriol Izquierdo, un ontinyentí nascut a Barcelona a conseqüència de
l’Any Deu que es dedica a fer de director de la Institució de les
Lletres Catalanes. Un honor.
Després ell se’n va anar a agafar el
tren i jo em vaig perdre. Tornava la normalitat.

Ja n’hi ha prou! No em torne a ajuntar amb aquest personal fins que no aconseguisca un premi. I si no me’l donen, el furte. Però no pot ser que hi haja qui els arreplega com qui fa espàrecs. I mira que li he dit voltes que el recel no és bo… però com si ploguera.
Ja tenim la nit de divendres a dissabte a Paco Uendo (Francesc Mompó per als erudits) fent-se càrrec d’un altre guardó. Ara el Samaruc, que donen els Bibliotecaris Valencians. Diu que per la novel·la ‘Camí d’amor’. Excuses. Està androgat amb això dels premis. Després vindran els grapadets de l’aigua…
No sé si donar-li l’enhorabona o començar una col·lecta per a fer-li una lleixa nova.

L’enhorabona a Marc Granell, l’altre premiat de la nit.

Cremava el vidre. Ho recorde com un costum de diumenge: el café casolà que se servia en gots humils de vidre, fumejant encara. Diria ara que va ser allà, en ca ma tia Maria, on vaig començar a beure café, en un ritual ignorat d’iniciació a l’adolescència. Potser no és del tot cert, però això ara no té gens d’importància.
Ella se’l bevia sense ni tan sols seure, calent, abrasint, i mentre nosaltres encara féiem córrer la sucrera ja començava a desparar taula. Les quatre coses que quedaven.
La recorde sovint. Embogant. Sempre nerviosa i patint. Els tres quarts… Inevitablement  l’evoque cada volta que ho dic. Quants tres quarts hi ha en un any que fa que s’ha mort?

Això és el que hauran de pagar els que aparquen un vehicle en les zones d’estacionament reservades per a discapacitats sense tindre’n permís. Traduït a l’actualitat: 200 euros. És el que hauran de pagar si els multen, clar, perquè a voltes fa l’efecte que el dibuixet i la placa són de mostra.
Per la meua experiència com a usuari homologat, crec que pot ser una bona font d’ingressos municipal ara que la cosa, en general, comença a fer olor de defunció econòmica.

Havíem quedat que dimarts concretaríem si venia divendres a Ontinyent, a l’acte de cloenda del Congrés de l’IEVA. Un mail m’avisava que ho tenia complicat i li he telefonat hui. Així ha començat una persecució telefònica mútua plena de fracassos, fins que al remat hem aconseguit contactar.
No vindrà, diu. No pot, però com que l’endemà no serà molt lluny quedarem per conéixer-nos personalment. En tinc ganes. I ell en deu tenir també quan ho ha proposat.

Devia ser inevitable.
Quan em va dir el seu nom la primera volta ja vaig pensar que la similitud era perillosa: F… Millet.
Adés li he telefonat, i a l’amable secretària li he demanat si podia parlar amb Fèlix Millet. Ni me n’he adonat. Ha sigut automàtic. Ella m’ha corregit d’una manera neutral, no sé si és que ja li ha passat més voltes. A ell no li ho he comentat, i no sé si la xicona li ho deu haver dit. En tot cas, perdó.
Ja em va passar una cosa similar amb una persona que es deia Llull de cognom..

P.S. Aprofite per a assegurar que al Fèlix Millet no el conec.

Mentre em faig a la idea de tornar-me a posar a corregir textos per a l’edició de les actes del III Congrés d’Estudis de la Vall d’Albaida, fusse una miqueta pel món dels blocs coneguts i em trobe aquesta nota de l’amic Tóbal, amb una primera mostra de les proves de so de la música que Miquel Gil ha fet per a Roba Estesa, el llibre d’artista de Jordi. Sona!
Què farem quan ja estarà tot acabat?

Dissabte tenia un compromís, però l’he pogut ajornar i així podré assistir al tracaleo de Ca les Senyoretes que ja fa dies que és oficial.

L’escriptor i actor Elies Barberà ens presentarà el seu llibre ‘On les grues nien’, i ho farà acompanyat de la veu lectora de Toni Espí i de la música i veu cantant de Toni de l’Hostal. Una barreja inflamable. Segur.

La cosa en versió oficial

Em sembla que no ho puc detallar encara, però sí que recomane que vos apunteu en l’agenda que els dies 9 i 10 de juliol heu de passar per l’Olleria.
El 17 també, que és la Magdalena, i enguany fem 15 anys.
I ja posats a avisar, segurament el 24 tindrem a Otos nivell. L’estiu es preveu enforfoguit.

Li ho deia l’altre dia de broma a un amic, però la veritat és que una miqueta sí que ho estic, sí. I de vacances (?) no en sent ni l’olor. Vull dir vacances de desaparéixer físicament i comunicativament, i de no fer res en absolut.
Encara com que no tots els abarintos són embafosos: demà toca acompanyar al Botifarra a una entrevista que li farà la Núria Cadenes per a la revista El Temps. Ja ho va dir aquell gran savi: ‘a esta vida hem viingut a patir, però mentre patim a gust…’.

Hui s’ha posat en marxa el canal VilaWeb Música, i ho ha fet amb el vídeo que vam gravar en la presentació de l’edició especial del disc de Miquel Gil i Manel Camp Trio+David Pastor. Nivell!

Doncs ara ja podem anunciar la propera presentació: serà dimarts 8 de juny, a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània de València, a les 19.30 h al Pavelló Àtic. Hi participaran Jordi Albinyana, Manel Camp i Miquel Gil.
Vos esperem, a fer motí i a comprar discos.

Pau Alabajos va a Panamà, a cantar, com és normal, encara que no siga normal del tot ací. Coses d’un país dissimulat.

Va a Panamà, i allà cantarà amb Rómulo Castro, aquell cantant orgullós dels seus orígens valencians: saluda’l Pau, en nom nostre, i sobretot de Ramon, Carmen i Blanca. Dis-li que l’esperem.

Després de la presentació a Barcelona, ara estem preparant-ne una a València, el mes que ve si no passa res.

L’explicació de la falla, del continent i del contingut, és:

Aquesta és l’edició especial del disc de versions de jazz que han fet Miquel Gil i Manel Camp amb David Pastor. Conté:
-Dos
serigrafies sobre paper kraft de 250 grams a dos tintes (una amb acabat
mate per al blanc i una amb acabat satinat per al negre). Cadascuna fa
18×18 cm i van signades a llapis.
-Una altra serigrafia, a partir de la cançó “La torre dels sons”
de Leonard Cohen que apareix al CD . Va estampada en
color daurat sobre paper popset negre de 240 grams.
-Un llibre il·lustrat
amb les lletres de les cançons.
-El CD, presentat en una funda de
cartó amb un disseny de galleta que simula un disc de vinil.
La caixa,
també impresa amb serigrafia, té unes mides de 20×20 cm, i dins
porta un text de Pep Albinyana.
L’edició consta de 500 exemplars, numerats i signats a mà per Miquel
Gil, Manel Camp i Jordi Albinyana.

De moment els podeu comprar per 30 euros a l’espai Vilaweb
(Barcelona), a la cafeteria Ca Tarsi (l’Olleria), a la web de Vesc,
als concerts de Miquel Gil, o bé demanar-los per mail a
jordialbinyana@hotmail.com.

Més fotos

No me n’havia adonat, que hi havia un cartell sobre l’actuació de Botifarra a Agullent. Ja ho sabia que es feia, però no havia vist el cartell. És una reproducció de la funda del CD, i a la part de baix hi ha els llocs i pobles on es poden comprar les entrades, entre altres a Olleria i Onteniente.
Ja tenim una edat i intentem prendre’ns les coses amb serenitat. Olleria? Onteniente? Calma! Hi ha d’haver alguna explicació… però segur que no em convenç. El concert és a benefici de la Societat Protectora d’Animals, i seria massa fàcil fer-ne un acudit. Massa. No sé qui és el responsable d’això, però quan ho sàpia el Botifarra més val que s’amague, que d’una bolera l’encala.
I a tot açò, la web municipal de l’Olleria també passa una trista metamorfosi.

Xe, tu!
És que és casar-se i ja tenen fins i tot els premis a mitges. No vull dir un per als dos, sinó que els han donat el mateix premi però a cadascun dels dos.
Els de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (amb perdó) convoquen els Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians i va i donen ex aequo el de la Difusió de la Literatura a Mercé i a Francesc pels seus blocs.

Enhorabona i enhorabona. Dissabte ho banyarem això ben banyat. I també amb el Jaume Pérez Muntaner, guanyador d’un altre dels premis.
No sé si tindré temps de guanyar-ne cap d’ací al dissabte, per no sentir-me desplaçat entre tant de poeta prestigiat…

+ La notícia

Els poetes

(…)
Pinten amb colors el gris de l’asfalt
Quan hi caminen es creuen pel mar
Posen turbants a l’alfabet
I trauen les paraules al carrer a prendre l’aire
(…)