Acabo de veure el vídeo de la Dra. Forcades sobre la història de la Grip A i la vacuna. El
vídeo es titula Campanas por la Gripe A. Les valoracions que hi fa, i especialment les acusacions a la Baxter i les seves derivacions polítiques
mereixen una atenció pública, política i mediàtica que de moment em
sembla que no ha tingut.

La Dra. Forcades ja va suscitar una important reflexió en publicar el 2006 un llibret titulat Los crímenes de las grandes compañías farmacéuticas (CJ, num 141, juliol de 2006).

Donats els meus limitats coneixements mèdics i sobre Salut Pública estic demanant diverses opinions científiques, mèdiques i polítiques al respecte per poder valorar millor la dimensió de l’assumpte.

Sigui com sigui, crec que cal esclarir tots aquests aspectes, sense alarmismes, però tal i com reclama la mateixa Dra. Forcades, amb rigor, responsabilitat, profunditat i tota la transparència.
Foto: La Dra. Forcades.

Totalment d’acord amb El Roto. És per això que són tan importants les properes reunions d’ICCAT a Madrid (científica, 21-23 octubre), ICCAT Recife (plenària, 6-15 novembre) i, pel què fa concretament a la Tonyina Vermella (Tunnus Thynnus), CITES Doha (març 2010). De fet, en tant que ponent del Parlament Europeu per a la Tonyina Vermella i delegat del PE a la reunió de l’ICCAT a Recife (Brasil) seguiré de ben prop aquestes converses i faré tot el possible per tal que acabin amb la incorporació de la Tonyina vermella a l’Apendix I de CITES (Convenció internacional sobre el comerç de les espècies en perill) la qual cosa faria que en quedés prohibit el comerç internacional.

Font foto: El Roto, El Pais, 9 octubre 09

Acabo d’impulsar una Declaració Escrita a favor de promoure alternatives a l’ús d’animals per a la recerca i la realització de tests. Necessitem aconseguir la signatura de 369 diputats/des abans del 21 de gener per tal que la moció sigui considerada adoptada per part del Parlament Europeu. La iniciativa prové de diverses organitzacions que treballen en favor dels Drets dels Animals, com Libera, a la qual he donat ampara i el meu suport parlamentari per tal de tirar endavant la proposta.

******

DECLARACIÓN POR ESCRITO (0053/2009), presentada de conformidad con el artículo 123 del Reglamento, sobre la promoción de las alternativas al uso de animales para investigación y realización de ensayos,

Raül Romeva i Rueda, Caroline Lucas,  Daciana Octavia Sârbu, Sirpa Pietikäinen, Gerben-Jan Gerbrandy.

Fecha en que caducará: 21.1.2010

0053/2009

Declaración por escrito sobre

El Parlamento Europeo,

–    Visto el artículo 123 de su Reglamento,

A.   Considerando que los ciudadanos de la Unión Europea muestran un interés creciente por el bienestar de los animales,

B.   Considerando que en el documento de trabajo de la Comisión relativo a un plan de acción comunitario sobre protección y bienestar de los animales 2006-2010 se afirma que «el objetivo que se persigue es sustituir los experimentos con animales por métodos que no impliquen el uso de un animal»,

C.   Considerando que, a través del Centro Europeo para la Validación de Métodos Alternativos (CEVMA), la Comisión proporciona financiación y servicios para promover el desarrollo y la validación de alternativas a los métodos que emplean animales, pero que podrían obtenerse mejores resultados aumentando la financiación, mejorando la coordinación y agilizando los procedimientos administrativos,

D.   Considerando que el desarrollo de métodos alternativos entraña el uso de capacidades científicas y tecnológicas, lo que contribuye a la consecución de los objetivos de Lisboa,

1.   Pide a la Comisión que incremente la financiación para la sustitución de métodos de investigación y ensayo que utilicen animales y que amplíe el ámbito de responsabilidades del CEVMA para promover el desarrollo de alternativas a los procedimientos que empleen animales y el uso de estas tanto en la investigación aplicada y fundamental como en los ensayos reglamentarios;

2.   Pide a la Comisión que evalúe opciones para incrementar los fondos disponibles para esta tarea, como la introducción de una «tasa de investigación» del 1 % del precio de venta de los productos que contengan componentes que se hayan sometido a ensayos con animales;

3.   Encarga a su Presidente que transmita la presente Declaración, acompañada del nombre de los firmantes, a la Comisión, al Consejo y a los Parlamentos de los Estados miembros.

Font foto: Libera

Avui, 7 d’Octubre, commemorem el Dia Mundial del Treball Decent. Diverses organitzacions han aprofitat l’avinentesa per recordar els grans dèficits que avui patim en aquest aspecte. L’auge econòmic mundial no ha comportat necessàriament un efecte millora de la vida de la majoria de la població mundial. A més a més d’una taxa creixent d’atur, la qualitat del treball existent és també un problema que amaga una realitat sovint molt pitjor: la subocupació i l’explotació laboral.

*La meitat de la força laboral mundial guanya menys de 2$US al dia.
*12,3 milions d’homes i dones treballen en condicions d’esclavatge.
*200 milions d’infants menors de 15 anys treballen en lloc d’anar a l’escola.
*2,2 milions de persones moren a causa d’accidents malalties laborals cada any.
*La gent en països desenvolupats en desenvolupament treballen més per menys diners, i cada vegada són més les persones – majoritàriament dones – que es veuen obligades a guanyar-se la vida en l’anomenada economia informal, sense cap protecció social ni drets i amb treballs precaris.

Entretant, les empreses usen l’amenaça de la subcontratació per a reduir els salaris i eliminar alguns drets que va costar aconseguir, com el dret a la negociació col.lectiva i a la vaga. Els sindicalistes que combaten aquesta tendència són acomiadats, amenaçats, engarjolats o fins i tot assassinats. Per tot plegat m’he volgut sumar, amb la meva signatura, fotografia i declaració en vídeo, a la campanya impulsada per www.decentwork.org.

Foto: Romeva durant la signatura del Manifest.

L’hora de Tobin, per Raül Romeva (Crònica.cat)

En una entrevista que publica avui El Pais, el Subdirector gerent del FMI, John Lipsky, és preguntat sobre si el debat en relació a l’adopció d’una mena de taxa Tobin que gravi l’especulació suposaria una nova batalla entre Europa i EE UU (que també s’oposen a limitar els bonus). Convé recordar que una taxa d’aquesta mena l’ha proposada, entre d’altres, el Premi Nobel Joseph Stiglitz, per a qui aquesta mesura hauria de contribuir a reduir l’especulació i ajudar als països pobres.

En la seva resposta, Lipsky manifesta que si bé hi ha acord en una idea general sobre la necessitat que hi hagi alguna mena de límits sobre les retribucions als banquers, hi ha discrepàncies en els detalls. De fet, el G-20 ha demanat al Fons un estudi al respecte. Lipsky admet que encara no compten amb una resposta conclusiva, i que en tot cas aquesta hauria d’arribar durant la propera cimera del G20 (Canadà, juny 2010).

La paradoxa de tot plegat és que, mentre els polítics nordamericans van arribar a un acord en menys d’una hora sobre la necessitat de destinar 700.000  milions de dòlars per tal de salvar els bancs, la despesa gastada en ajuda al desenvolupament durant la darrera dècada no arriba a la desena part d’aquesta xifra.

No és només una qüestió de ritmes i de presses, sinó de causes i de profunditat de les mateixes. Per tot plegat m’interessa saber com pensa preparar aquesta propera reunió del G-20 la Comissió Europea, presidida novament per un Barroso aplaudit efusivament pel President Zapatero, i sobretot què pensen fer entretant, raó per la qual acabo de dirigir una pregunta formal a la Comissió al respecte.

I és que em fa por, molta por, que amb el retorn dels beneficis els bancs s’estiguin blindant novament per evitar qualsevol reforma que impliqui un major control, regulació i obligació d’assumir responsabilitats. Només unes institucions polítiques fortes i amb voluntat intervencionista podrien fer front a aquest desgavell. Malauradament no confio que, ara com ara, la Comissió Europea sigui una d’aquestes institucions.
Foto: John Lipsky durant la Cimera que celebra el Fons Monetari Internacional a Istanbul. Font: AFP, EL País

Benvolgut amic Joan,

Des que en Joan Saura va enunciar que no es presentaria a les primàries per escollir el cap de llista a les properes eleccions al Parlament de Catalunya i, conseqüentment, al Govern de la Generalitat, totes les mirades han estat posades sobre tu.

Sóc conscient dels nervis que has passat i de les voltes que hi has donat. Sóc conscient que no és una decisió fàcil, i dels molts maldecaps, sacrificis i riscos que comporta.

Fa temps que, en privat, et reitero el meu suport i la meva convicció que la teva aposta és la correcta.

En aquest post vull enunciar-ho públicament, de manera solemne, però també argumentada.

Tres són els motius que m’impulsen a defensar aquesta opció, entre moltes d’altres que podrien ser, almenys, tan legítimes com ho és la teva.

El primer és personal. Et conec de fa molts anys. Hem treballat plegats en molts àmbits. Tenim una relació que va molt més enllà de l’estricta professionalitat. Som de la mateixa quinta (1971), compartim un passat esportiu en el món de la natació i ens segueix apassionant l’esport, hem viatjat sovint junts, per feina i per plaer, hem dinat i sopat junts molts cops (per cert, ets un crack dels arrossos), ets el padrí de la meva filla… Tot això fa que pugui tenir una certa idea de qui és en Joan persona, amic i company, més enllà de la figura, sovint esquematitzada, de’n Joan diputat, Secretari General, coordinador de Joves amb Iniciativa, llicenciat en dret. T’he vist riure i plorar, sentir i patir, eufòric i enfonsat, content i enfadat, optimista i negatiu, però sempre, sempre, sempre, capaç i convençut de ser on ets, i perquè hi ets. No és gens senzill donar el pas que ets a punt de donar, i és que no oblidem que encapçalar una llista electoral al Parlament de Catalunya no és altra cosa que mostrar les credencials per aspirar a ocupar el càrrec de major importància d’aquest país, el de President de la Generalitat. Joan, estàs a punt per donar aquest pas. I m’alegra saber que ja t’hi veus, i que t’ho creus, tal i com ens vas mostrar dissabte al CN.

El segon motiu és el professional. Joan, no has nascut ahir. Fa anys que et mous en els àmbits de la política. Vas ser un gran coordinador de les Joventuts d’ICV, has estat (i segueixes essent) un excel.lent diputat al Congrés, i seràs un excel.lent candidat. Estàs perfectament preparat tant per liderar el grup parlamentari com per ser Conseller o, fins i tot, President. No et manquen ni capacitats ni voluntat de treball. Però, sobretot, allò que per a mi et fa professionalment més valuós, és que saps molt bé com i per qui fer-te assessorar. Ningú sap de tot, però hi ha qui té la honastedat de reconèixer-ho, i es treballa un bon equip, i hi ha qui preten tenir totes les respostes en solitari sense ni tan sols saber quina és la pregunta adequada. Tu, Joan, toques molt de peus a terra. En saps molt de moltes coses, i n’aprens continuament, però a més a més tens la intel.ligencia suficient per pensar i preguntar abans de parlar sense solta ni volta. I això, quan s’assumeixen determinades responsabilitats, és un enorme valor afegit.

Finalment, a més a més de la persona, hi ha el projecte. Tu, Joan, encarnes perfectament una aposta per una Catalunya cohesionada socialment, responsable i sostenible ambientalment, igualitaria en quant a drets i deures, feminista sense paternalismes, solidària des de la coherència de polítiques i la visió global del món i la humanitat, i nacionalment ambiciosa, sense límits ni sostres, en un marc clarament, i necessàriament, europeu i europeista. Aquesta és la Catalunya que molta gent somniem, i per la qual molta gent treballem. Tu pots, i has, d’esdevenir el far d’aquesta gent.

Per tot plegat, Joan, tu ets la meva aposta. Fa mesos que et vaig fer saber, en privat, que podies comptar amb el meu aval, el meu suport, i la meva campanya. Avui ho faig públic.

No estàs sol, Joan. No serà fàcil, ho saps, ho sabem, però tens capacitat, coratge i sentit comú de sobra per entomar el lideratge que les circumstàncies et posen a l’abast.

Bona sort, bona feina, i bona navegació, capità Herrera.

Foto: Saura, Herrera, Romeva. Font: Arnau Bach, El Periódico

Ahir va tenir lloc, a Vic, l’entrega dels Premis Blocs Catalunya. Vaig tenir la sort de ser-ne un dels guanyadors, en l’apartat de Política. Val a dir que personalment em sentia del tot satisfet comptant-me entre els 10 finalistes, però confesso que esdevenir-ne guanyador és una més que agradable sorpresa, per bé que inesperada donada la qualitat, enorme, dels altres blocs finalistes. Però vaja, suposo que a algú li havia de tocar, i vaig tenir la sort de ser jo, o sigui que moltes gràcies, de tot cor.

La cerimònia, excel·lentment conduïda per en Martí Gironell, ens va permetre un cop més veure´ns la cara a molta gent amb mantenim una relació virtual ben intensa.

Tal i com vaig expressar en el moment de recollir el premi, per a mi hi ha tres factors determinants en l’activitat blocaire que desenvolupo: Primer, si bé el fet de mantenir el bloc va començar essent un acte de responsabilitat cap a la gent que m’havia encarregat de representar-la al Parlament Europeu per tal de fer-li conèixer de quina manera gestionava el seu vot, poc a poc va acabar esdevenint un plaer, fins i tot un vici. I és que donat que avui tenim la sort que les noves tecnologies ens permeten reduir a gairebé zero la distància geogràfica que ens separa físicament, aprofitem-ho!!!

Segon, vaig optar per fer-lo en català, com a llengua vehicular, i formant part d’una xarxa blocaire d’àmbit PPCC (Vilaweb.cat), pel simple motiu que és la meva llengua, però també perquè entenc que aquesta és una altra manera de crear comunitat i de projectar-la cap a l’exterior.

I tercer, donat que el meu és un bloc dedicat, fonamentalment a la política, i que actualment em dedico 100% a aquesta activitat, un dels principals motius pels quals dedico tant de temps al bloc és, senzillament, perquè aquesta és la meva manera de veure la nova política i la nova democràcia. Una Política 2.0 que permeti trascendir els murs institucionals i, permeteu-m’ho dir també, els filtres mediàtics, per arribar directament a la gent, i per rebre’n, també directament, la seva reacció, propostes o retrets. Coincideixo plenament amb el President Benach en què ‘el 2.0 no és només una eina, és una filosofia‘, i que aquesta és la via, no sé si l’única però sí una de les més importants, que ens han de permetre fer de la política una activitat més respectada, creïble i, sobretot, útil i eficaç.

Sigui com sigui, malgrat que ja estava del tot conveçut, aquest premi atorgat per la Stic.cat servirà per recordar-me dia a dia el compromís i la responsabilitat de mantenir aquesta activitat blocaire. Tot i que, reitero un altre cop, per a mi ser blocaire, més que una feina, és un veritable plaer.

Un cop més moltes gràcies, i fins el següent post.
Foto dels guardonats i les guardononades acompanyades per Ernest Benach. Font: Albert llimós, el 9nou

Aquest estiu he gaudit i patit a parts iguals amb la lectura de Gomorra, de Roberto Saviano. Fa tres setmanes em va passar el mateix en veure la pel.lícula. Contínuament debatem i estudiem casos al Parlament Europeu de vulneracions gravíssimes a Itàlia vinculades a l’extraordinària distribució (o més ben dit, acumulació) de poders. El meu professor d’italià em confessa que mai voldria tornar a viure a Itàlia, que se n’avergonyeix, com molta d’altra gent, progressista, humanista, d’esquerres, ecologista, feminista,… Em considero un amant d’Itàlia, però em fa patir aquesta Itàlia. Envejo la italianitat mediterrània, però em preocupa els nivells als quals ha arribat la implicació de les diferents màfies en el control de les institucions. Com a diputat responc i dono seguiment a nombroses peticions que venen de gent amiga des d’Itàlia. La darrera ha estat signar el manifest impulsat per Media Freedom in Italy. Avui Saviano, sempre Saviano, en parla a El País: Por la libertad de prensa en Italia. (segueix…)

TRIBUNA: ROBERTO SAVIANO

Por la libertad de prensa
en Italia

Mañana, 3 de octubre, hay
convocada en Roma una manifestación para denunciar el clima de persecución que
sufren los periodistas y los medios de comunicación críticos con el Gobierno de
Berlusconi

ROBERTO SAVIANO, El País, 02/10/2009

Hoy, en Italia, cualquiera
que decida expresar una crítica al Gobierno y al primer ministro, sabe que
deberá esperar no una opinión opuesta, sino una campaña que buscará el
descrédito total del que la exprese. Sabe que el precio para seguir
desempeñando una función que consiste en hacer preguntas y expresar opiniones,
le será exigido en su propia piel. E incluso quienes hayan firmado un
llamamiento a favor de la libertad de información, deberán tener en cuenta que
ese simple gesto podría tener repercusiones que exceden a sus propósitos.
Quienquiera que adopte una posición crítica sabe que tendrá que esperar
represalias. Por eso hoy, en Italia, libertad de prensa significa sobre todo
libertad de que no te destruyan la vida. Libertad de no ser el objeto de
miradas ambiguas, de no ver truncada de un día para otro la propia trayectoria
profesional por un simple acto de palabra.

A los ojos de la prensa
internacional, a los ojos de sus lectores, Italia se muestra cada vez más como
un país en el que la lucha política parece reducirse al conflicto en el ámbito
privado; hasta el punto de que las más altas jerarquías de la Iglesia, incluso
el Papa, se han visto obligadas recientemente a cerrar filas en torno al
director de Avvenire, diario próximo al Vaticano, al ser víctima, por
sus opiniones críticas, de un ataque que implicaba su presunta homosexualidad.
Un país en el que, a pesar de verse profundamente afectado por ella, no se
habla nunca ni de crisis económica ni de las organizaciones criminales que
producen el doble del Producto Interior Bruto del Estado.

Hoy en Italia hay un
diario que se encuentra bajo denuncia por haber formulado preguntas, y mañana,
3 de octubre, tendrá lugar en Roma una gran manifestación promovida por la
Federación Nacional de la Prensa Italiana. Una extraña protesta para un Estado
democrático. En Europa nunca había sucedido que la prensa tuviera que
manifestarse a favor de la propia libertad. Una república anómala en el corazón
de Europa occidental: así es como Italia, cada vez más, se muestra a los ojos
de quienes la miran desde fuera.

Es evidente que la
situación en Italia no puede ser comparada con la de muchos países en los que
no existe una información libre. Entre nosotros, la libertad de prensa no vive
la comprometida situación de China, Cuba, Birmania o Irán. Para nosotros,
manifestarse o alzar la voz en defensa de la libertad de expresión quiere decir
exigir que uno pueda hacer su trabajo sin ser atacado en el plano personal.
Quiere decir denunciar un clima de amenaza que abarca 360 grados.

La responsabilidad
requerida a las instituciones no es la misma que la que debe tener quien
escribe y quien, en función de su oficio, formula preguntas. No se hacen
preguntas en nombre de la propia superioridad moral. Se hacen preguntas en
nombre de la propia profesión y de la posibilidad de interrogar a la
democracia. Un periodista se representa a sí mismo, un ministro representa a la
República. La democracia existe en el momento en el que son respetados los
papeles de ambos. Para un periodista, hacer preguntas o formular opiniones no
es otra cosa que ejercer su función y uno de sus derechos. Debe poder seguir
trabajando serenamente, en el marco de un equilibrio de fuerzas que permita
también a la otra parte reaccionar con medidas no menos lícitas. Pero un
ciudadano que desempeña su trabajo no puede ser expuesto al chantaje de ver
arrastrada por el fango su vida privada. Y una persona que hace preguntas no a
un ciudadano privado, sino al jefe del Gobierno, no puede ser silenciada e
incriminada por haber formulado simples y legítimos interrogantes.

Y lo que hoy hay que
preguntarse es: ¿De verdad los electores de centroderecha pueden querer esto? ¿Pueden
considerar justo no sólo el rechazo a responder a las preguntas, sino la
incriminación de esas mismas preguntas? ¿Pueden sentirse cómodos cuando día
tras día los ataques contra los adversarios políticos siguen el modelo del
fisgoneo en el ámbito privado? ¿Pueden no ver cómo la lucha entre una
información, a menudo sólo blandamente crítica, y quien trata de amordazarla,
es desigual e incorrecta también en el plano de las relaciones del poder
formal? ¿Pueden no sentir espanto ante el escenario en el que, a riesgo de
acabar todos en el fango, todos deslegitimados, un país ya agravado por mil
problemas, encallado en los bajos de la crisis económica, pueda arrastrarse más
y más por la podredumbre, hasta la parálisis o hasta la disgregación? ¿De
verdad quien haya votado por el centroderecha, creyéndolo legítimamente más
próximo a sus intereses o a sus convicciones, puede mirar con indiferencia o
aprobación esta avalancha que se abate sobre los mecanismos mismos que hacen
que una democracia funcione? ¿No siente que algo se está perdiendo? El país se
está volviendo malvado. Conozco una tradición de conservadores que nunca
hubieran aceptado una deriva semejante de las reglas. En estos años difíciles
para mi, muchos electores de centroderecha, muchos electores conservadores, me
han escrito y ofrecido solidaridad. He visto en mi tierra la alianza de
militantes de derecha y de izquierda, unidos por el valor de querer combatir a
cara descubierta el poder de los clanes. Bajo la bandera de la legalidad y del
derecho, sentida profundamente como un valor compartido e inalienable. Es al
tener en mente los rostros de estas personas y de tantas otras que me han
testimoniado reconocerse en un Estado fundado en ciertos principios
fundamentales, cuando de nuevo os pregunto: ¿de verdad vosotros, electores del
centroderecha italiano, queréis todo esto? Se equivoca quien os pida cambiar de
ideas y de orientación política. Se trata, antes bien, de cambiar la actitud
respecto a los modos y los métodos de quien os representa.

No es una cuestión de
moral. No es sobre la elección de su tipo de vida de lo que tenga que responder
un político a su país. Pero cuando se tienen responsabilidades institucionales,
uno se convierte en objeto de chantaje, y es en ese plano, en el plano de las
garantías por las acciones que se cumplan en el único interés del Estado, en el
que quien ostenta un cargo público está llamado a rendir cuentas de su vida
privada.

El chantaje al que un
político está sometido es siempre peligroso, ya que el país tendría necesidad
de algo distinto, de atención sobre otros problemas urgentes, de otras
intervenciones. Además, hay otros aspectos que desde hace tiempo convierten a
Italia en anómala y más frágil que otras naciones democráticas occidentales. En
2003, John Kerry, entonces candidato a la Casa Blanca, presentó en el Congreso
un documento con el título de The New War, donde se indicaba a las tres
mafias italianas como tres de los cinco elementos que condicionan el libre
mercado mundial, cuantificando en 110 millardos de dólares al año la montaña de
dinero que reciclan las mafias en Europa. Italia es el segundo país del mundo
en hombres bajo protección, después de Colombia. Y en Europa ostenta un récord
absoluto: en los últimos tres años ha habido unos 200 periodistas intimidados y
amenazados por sus artículos, muchos de los cuales han acabado bajo protección.
La escolta concedida a quien trabaja en el terreno de la información se da
precisamente en nombre del principio de la libertada de expresión y de la
libertad de prensa. Comparto el destino de estas personas en gran parte
desconocidas o ignoradas por la opinión pública, viviendo la condición de quien
se encuentra físicamente amenazado por aquello que ha escrito. Y comparto con
ellos la experiencia de quien sabe lo peligrosos que son los mecanismos de la
difamación y del chantaje.

El jefe del cártel de
Cali, el narco Rodríguez Orejuela, decía: “Eres aliado de una
persona sólo cuando la chantajeas”. Un poder al tiempo chantajeable y
chantajista, un poder que se sirve de la intimidación no puede representar a
una democracia fundada en el Estado de derecho. De nuevo, no se trata de un
juicio moral o moralista, sino de una valoración funcional. No es posible
someterse a ciertos mecanismos o ejercerlos sin que todo el país se vea dañado
por ello.

Italia ha sabido superar
pruebas enormes. Nápoles, mi ciudad, fue la más bombardeada del Mediterráneo.
De la miseria y de la destrucción, de las laceraciones de una guerra interna,
de la humillación de más de medio millón de soldados deportados como traidores
por los propios ex aliados. De todo esto, Italia fue capaz de alzarse como
nación libre y democrática. La Italia de la posguerra, la República italiana,
fue capaz de ganar batallas civiles, de afrontar unida el surgimiento del terrorismo
político interno, de crecer y convertirse en una potencia económica entre las
primeras del mundo. Y si es cierto que Italia nunca se ha visto privada de
zonas de sombra ni inmune a la corrupción, si es cierto que ello ha contribuido
a hacerla más permeable al crecimiento de las mafias y a la acción de otras
fuerzas subterráneas, también es cierto que en el choque de poderes y facciones
siempre ha conservado ese mínimo respeto a las reglas que hasta ahora ha
salvaguardado a todos sus ciudadanos. Quien, como yo, sabe cómo funciona un
mundo basado en el ejercicio de un poder para el que todo es lícito, se da
cuenta de que, derribados determinados diques, ya no hay garantía alguna de que
la riada del arbitrio lo arrolle todo en poco tiempo. Pero creo, o mejor dicho
deseo, que también esta vez conseguiremos superar nuestras divergencias y
demostrar que somos capaces de dar lo mejor de nosotros cuando están en juego
intereses comunes y principios compartidos.

Y creo, asimismo, que la
manifestación por la libertad de prensa que tendrá lugar en Italia mañana no le
atañe sólo a mi país. Creo que será una ocasión para sensibilizar a la opinión
pública contra el peligro que, por la palabra escrita, también fuera de aquí se
pueda tener que pagar con la reputación y la serenidad indispensables para
hacer información. La manifestación no tendrá solamente un carácter nacional,
ni un preciso color político. Por eso invito a que se adhieran a ella todos los
periodistas que no se consideren de izquierda pero que creen que hoy la
libertad de prensa significa saberse amparados del riesgo de la agresión
personal, una condición que debería estar garantizada para todos.

Quisiera que el 3 de
octubre recordásemos plenamente cuál es el valor de la libertad de prensa.
Quisiera que todos aquellos que acudan a manifestarse lo hicieran también en
nombre de quienes en Italia o en el mundo han pagado con su vida por lo que han
escrito y hecho al servicio de una información libre. En nombre de Christian
Poveda, asesinado recientemente en El Salvador por haber dirigido un reportaje
sobre las maras, las ferocísimas bandas centroamericanas que hacen de bisagra
del gran narcotráfico entre el sur y el norte del continente. En nombre de Anna
Politovskaya y de Natalia Estemirova, asesinadas en Rusia por sus batallas
sobre Chechenia. En nombre de Peppino Impastato, Giuseppe Fava y Giancarlo
Siani, acallados por mafia y camorra, y difamados antes y después de su muerte.

Para que en cualquier país
democrático no vuelva a suceder que expresarse sobre lo que ocurre pueda
significar tener que pagar con el alma, con el cuerpo, con la sangre.

Esa es la libertad de
prensa.

Foto: Font:

Aquest matí a la Comissió de Pesca hem debatut tres temes que posen de manifest la importància de conceptes tan determinants de cara a la credibilitat de la UE com són la coherència, la responsabilitat i el control.

Coherència: La Comissió de Pesca hem rebutjat aquest matí de votar en favor de l’Acord de Pesca entre la UE i Guinea. Ha estat una votació ajustada: 11 a favor de posposar decisió (bàsicament Verds/ALE, ALDE, PSE) i 10 a favor de continuar (sobretot PPE i Conservadors). Després de les massacres de dimarts a Conakry entenem que no podiem seguir com si res autoritzant un Acord de Cooperació Pesquera que hauria gestionat un govern criminal com el del Dadis Camara. El debat ha estat tens i complex, per les moltes connotacions tècniques que té, però calia fer-ho, per coherència.

Responsabilitat: el segon tema ha estat el cada vegada més urgent afer de la Tonyina Vermella i la seva incorporació a l’Apendix I de CITES, incorporació a la qual dono suport. Hem tingut un intercanvi d’impressions amb representants de la Comissió i, en tant que ponent per a l’assumpte, i representant del Parlament Europeu a la propera reunió de la ICCAT, he reiterat l’enorme responsabilitat que tenim per salvar,  no només l’espècie sinó també els nombrosos sectors socioeconòmics que en depenen.

Control: en tant que ponent del Parlament sobre el Reglament de Control de la UE, finalment, he enviat una carta a tots els Ministres d’Afers Pesquers demanant-los que en el marc de la revisió del Reglament actualment en curs, tinguin en compte diversos aspectes entre els quals la necessitat que, per poder garantir la millora dels estocs pesquers i la biodiversitat als nostres mars i oceans cal, imperativament, millorar els mecanismes i els mitjans de control, també els de la Comissió, així com enfortir les capacitats sancionadores en cas d’infracció. Adjunto a continuació la carta que he fet arribar als 27.  (segueix…)

**********************************************
Ms./ Mrs.

Minister for Maritime Affairs                     

XXX

Brussels, the 30th September 2009

Dear Minister,

The proposal for a new control regulation that is currently discussed by Council with a view to its adoption at the Council meeting on 19/20 October next is doubtless one of the most important pieces of fisheries legislation in many years. The current regulation dates from 1993 and is clearly showing its age.

In 2007, the European Court of Auditors published a study on the control regimes relating to the conservation of resources. The results of the study were stark:

·          catch levels were unknown

·          the Commission was not able to identify errors in information from the Member States

·          the inspection systems could not guarantee that infringements were detected

·          penalties were not sufficiently deterrent

·          infringement proceedings before the European Court of Justice are long, cumbersome and rarely effective.

The Court issued a clear challenge:

If the political authorities want the CFP to achieve its objective of sustainable exploitation of the fisheries resources, the present control, inspection and sanction systems must be strengthened considerably.

The Commission accepted this challenge, as can be seen by the depth and breadth of the proposal that it tabled for a new regulation.

The European Parliament gave a very broad support to the Commission’s proposal. This is entirely consistent with the commitment of the European Parliament for many years to promoting good standards for control in European fisheries. In fact, the Parliament’s report went further than the Commission’s proposal in a number of areas, adopting amendments that would strengthen the Community control regime, including:

·          that operators guilty of a serious infringement would not be eligible for EFF subsidies or be able to fish under the terms of a Fisheries Partnership Agreement

·          that information on serious infringements would be available to the public

·          that the Commission’s emergency powers would include the suspension of fishing rights outside the EU, and

·          that third countries would have access to the infringement history of vessels seeking to fish in their waters under the terms of a Fisheries Partnership Agreement

This report was adopted in plenary by a massive margin – 564 in favour, 42 against and 49 abstentions.

It now remains to be seen if the Council will also be able to rise to the challenge of adopting a control regulation that is strong enough to ensure that the rules of the Common Fisheries Policy are fully respected.  It is for this reason that I am writing to you, as Minister, in order to encourage you to support a number of key provisions of the Commission’s proposal.

The Presidency compromise of 25 September (15694/08 PECHE 312 – COM (2008) 721 final) has already seriously weakened the proposed control regulation, to the extent that, in my opinion, the effectiveness of the overall regulation would be compromised.

Undoubtedly among the most controversial proposals are the additional measures that the Commission seeks to ensure that the Member States fulfil their legal obligations under the CFP. An effective control regime depends upon an inter-acting pair of responsibilities. On the one hand, the fishing sector must abide by the rules – gear restrictions, quotas, reporting requirements, etc. National law and the current control regulation provide ample powers for the Member States to enforce the rules.

Equally important, though, is the ability of the Commission to ensure that the Member States use those powers. The Court of Auditors report rightly pointed out that currently, the only means the Commission has to ensure full compliance by a Member State is to go to the European Court of Justice. However, as the Court noted, this is a  lengthy and costly process that is only rarely effective. The state of marine resources is such that sharper and more expedient tools are needed by the Commission to ensure compliance. If the Commission is denied those tools, the efficacy of the entire CFP could be put at risk.

Article 95 is the best example. As proposed, it would allow the Commission, under carefully constrained conditions, to withhold certain types of financial assistance from Member States that do not implement the provisions of the control regulation, if such a failure leads to a serious threat to conservation. These conditions are important – the Commission could not withhold money whenever it wished, but only if there were a serious failure by the Member State concerned and if, as a direct consequence, fishery resources, upon which the entire industry depends, were seriously threatened. This provision, which was suggested by the Court of Auditors, would go a long way to ensuring that the rules of the CFP are applied in the same manner in all Member States and that, thus, fishermen are treated equally and equitably across the Community – the much-sought-after “level playing field”. The opinion of the Legal Service of the European Parliament affirmed that such a provision was compatible with Community law.

Other weakened provisions of the proposal are the following:

·          Minimum size for electronic logbooks, VMS and prior notification for landing. The Commission proposed 10 metres and the Parliament agreed, though we included a delay of 18 months. The current text would limit these to 12 metres, which would exempt many thousands of vessels from these technologies. (Art. 9, 15, 17)

·          Community inspectors: Their role has been clarified and, in some ways, strengthened. This is vital if they are to fulfil their responsibilities. (Art. 70, Art. 88 bis)

·          Field of action of national inspectors: The current text does not allow a national inspector to conduct an inspection of a vessel from his/her country in the coastal waters of another Member State. Since, under the Basic Regulation, some vessels are allowed to fish in neighbouring territorial waters, this is an unnecessary restriction on inspections. The Parliament imposed no such restriction (Art. 71)

·          Serious infringements: We welcome that three new serious infringements are added. However, the current compromise text rejects the monetary value for minimum and maximum fines and instead refers to the value of the catch. This is a significant weakening of the deterrent effect of the regulation; the Parliament supported the Commission on this. (Art. 82)

·          Fisheries Control Agency: The Commission proposed several additions to the mandate of the Agency, all of which were entirely supported by the Parliament. The current compromise removes three key provisions. The Agency would not be authorised to conduct audits of national control systems, or to help the Commission in evaluating the application by Member States of the CFP, or to monitor the overall functioning of the control regime of the CFP. The Agency has provided ample evidence of its expertise in control matters, as well as its independence and objectivity. The fairest and most effective way to ensure that all Member States fulfil their responsibilities, and that fishermen are treated equally all across the Community, is to strengthen the abilities of the Agency to monitor Community control work. (Art. 112)

Given the current situation with respect to fishery resources and the economic crisis, all governments have a responsibility towards the public and the tax-payer. Citizens would find it politically unacceptable to continue as before, with public money available to Member States that persist in acting irresponsibly by implementing lax control regimes that undermine the Common Fisheries Policy.

When these matters are discussed at the upcoming Council meeting, I urge you to support the strongest possible control regulation for Community fisheries. The future of the fishing sector, as well as the marine environment, depends upon this crucial piece of legislation.

Sincerely,

Raül Romeva i Rueda

MEP

 ********************************************

Foto: Dones cap al Mercat de Peix a Guinea Conakry. Font: AFP