Mails per a Hipàtia

Portada d’anit. “Copa, Lliga, Champions …i planxot!”. Crec que ja no queda res per a guanyar. Quin any! Després de mig segle la USAP va guanyar anit la Copa de França, el “planxot”, enmig d’un esclat de senyeres a París. Jo no sóc massa aficionat al rugbi i no vaig poder veure el partit sencer perquè tenia un sopar però la tensió que es palpava, la il·lusió de la gent i la força dels jugadors em va agradar. A mig sopar vaig mirar la portada des del telèfon i quan vaig veure el magnífic titular que s’havia empescat el Martí Crespo vam brindar tot per la USAP i per una temporada irrepetible per al nostre esport, tant pel que fa al futbol, amb la increïble temporada del Barça com a referent, com ara també pel que fa al rugbi.

Puge a Carcasona literalment amb un cop de volant. Estem preparant un reportatge de VilaWeb TV sobre l’occità i m’apunte a una anada a Carcasona on entrevistem alguna gent. Em sorprèn adonar-me’n de com de prop és. Només passar la frontera, allà a Leucata, gires a l’esquerra i en pocs minuts arribes. La veritat és que no recorde haver anat en aquella direcció mai. Sovint quan he passat Salses sempre he tirat cap a la dreta, a seguir l’autopista a París o cap a Marsella i Itàlia. Me n’adone que el meu propi desconeixement de com de prop és una de les principals ciutats occitanes ja és per ell mateixa una pista enorme sobre el desconeixement profund que tenim d’aquella realitat tan pròxima. I això que, al cap i a la fi, tots venim d’allà. El mític Guifré el Pilós, diuen que l’iniciador de la dinastia catalana, tenia com a avi el comte de Carcasona. Vist amb la distància extraordinàriament curta de l’autopista d’avui és ben comprensible. Tot era allà mateix…

Mail Obert: Ple de dolor, encara
Fragment de Llibreta de Pequín, llibre electrònic amb la meua crònica personal dels fets que es publicarà en uns pocs dies a edi.cat

Fa molts anys el Ramon Barnils es va embolicar amb el Prenafeta per a crear una agència catalana de notícies. Barnils sabia ja aleshores que era una eina imprescindible. No li van fer cas.

Anys després el Carles Puigdemont se la va inventar amb un cop de rauxa i des d’aleshores l’ACN ha anat creixent fins ser un referent indispensable avui en dia per a seguir l’actualitat del país. Amb mancances -m’agradaria que aportara també informació valenciana i internacional- però a un nivell com mai no havíem vist en aquest país i que segurament complauria al Ramon.

I quan passa això, quan el govern consolida l’Agència Catalana de Notícies com un referent nacional, de sobte va i en crea una altra, d’agència, la Diputació de Barcelona. Per quin motiu? Per a fer què? 

Realment no ho entenc. Ara que l’ACN està consolidada com mai i és una referència indispensable per seguir l’actualitat quin sentit té que una altra institució pública es gaste els diners en crear-ne una d’alternativa? Podria entendre, i fora bo, que és crearà una agència privada de notícies en català, alternativa a la pública. Però dues de públiques?? Si tenen material interessant perquè no fan un acord i en tenim una sola de pública i ben potent. O és que volen repetir el xou de la ràdio on aquest país bat rècords de ràdios públiques a nivell mundial: Catalunya Ràdio, la COM, Ràdio 4… totes públiques i a la seua bola.

La Diputació de Barcelona té una llarga tradició en això de violar els seus àmbits administratius i en això de crear projectes periodístics generosament financiats. Abans ho “justificaven” (com a mínim en privat) dient que eren l’alternativa a una TV3 que afirmaven que estava en mans de CiU. L’alternativa socialista, s’entèn. I ara? L’ACN és del govern on hi ha el socialistes. I la TV3 també. Quina raó tenen ara per a inventar-se aquest nou tinglado? Que la conselleria de la qual depèn tot plegat és d’Esquerra? No sé si ho entenc, de veritat…

L’accident de l’avió Rio-París em remou un vell episodi aeri, el meu únic accident dins un avió -diuen que no se’n poden tenir dos…

Em va passar a finals dels vuitanta. Vaig anar a Sud-àfrica a cobrir les darreres eleccions de l’apartheid i l’avió amb el qual tornava va tindre un accident. No recorde ben bé la ciutat d’orígen però diria que vam eixir de Ciutat del Cap en direcció a Londres. Tot semblava normal però només despegar vam veure que eixia combustible a raig des de l’ala i no calia ser molt llest per a saber que això era un problema greu. No podíem aterrar sense perill que les espurnes feren explotar l’avió ni podíem seguir volant perquè amb el combustible que estàvem perdent era evident que no podríem arribar al destí.

Així que el capità va decidir fer voltes tirant combustible, crec que sobre el mar, i tornar a l’aeroport (aquest sí, segur, el de Ciutat del Cap) quan en quedarà poquíssim per a minimitzar el risc d’incendi. Ens ho van explicar i la tripulació va ser excel·lent a l’hora de controlar el pànic, tot i que vam passar hores llençant el combustible i el nerviosisme era difícil de controlar. Finalment ens van avisar que anàvem a aterrar. Van repetir amb tot detall les instruccions de com fer un aterratge d’emergència (allò que no en fem cas mai), ens van donar coixins i ens van fer posar-nos amb el cos doblegat i els braços contra el seient de davant. Van ser uns minuts llarguíssims dels quals només recorde que vaig fer un cop d’ull per la finestra quan estàvem a punt de tocar terra i tot eren sirenes de tota mena esperant-nos. Quan els motors es van parar vam abandonar a tota pressa l’avió tal i com ens havien ensenyat a fer-ho i no vam alenar fins que vam estar lluny de l’aparell, que era ruixat per tot arreu amb escuma contra el foc.

Aleshores ens van dur a una terminal on ens van deixar telefonar a casa. Encara no hi havia mòbils ni coses d’aquestes i a casa van tenir un ensurt en sentir una veu de British Airways que els parlava en anglès quan ells sabien que jo devia estar volant feia hores. De seguida em vaig posar jo i vaig aclarir el que havia passat, content i ben content de ser a terra.

I el que va venir després va ser molt sorprenent: ens van donar de sopar i de beure com a bojos i quan estàvem mig tocats tots ens van pujar per sorpresa a un altre avió i cap a Londres. En l’avió la generositat a l’hora de servir alcohol superava tot el que havia vist mai i de fet ben aviat tots dormíem. 

Fins que ens vam despertar a l’Ilha do Sal. Aquesta és una petita illa que té una enorme pista d’aterratge que era d’ús militar i ara és el principal punt d’entrada a Cabo Verde i a la qual ens van deixar baixar. Confús per tantes coses com m’havien passat vaig trobar que aquell era un passeig surreal, en el qual destacava sobre un fons pelat una lluna enorme i una calor espesa. Mai no vaig saber per quin motiu ens van fer aturar-nos i encara menys perquè ens van deixar baixar a la pista. Però sempre he pensat que m’agradaria tornar-hi a veure què és això que vaig veure…

En qualsevol cas nosaltres al final vam tindre sort i no ens va passar res, més enllà de l’ensurt. Dissortadament no ha estat aquest el cas amb l’avió desaparegut avui, precisament a prop de l’illa de la sal.