Dia gris, gris, gris perla. Llegesc El rosa Tiepolo (Anagrama) de Roberto Calasso i descobresc trenta tres gravats dividits en dues sèries, els Scherzi i els Caprichos d’un dels pintors que sempre em fa escriguera. Calasso, amb una escriptura estimulant i sucosa (no és un poc porno aquest qualificatiu?), em presenta l’obra de Tiepolo com
T’OBRIES DINS ELS MEUS BRAÇOS COM UNA FLOR T’arrabassava amb carícies els tels del nuDescobria una gargamella encesa d’alensEscorcollava el llombrígol com un indiciDesfeia un rere l’altre els botons del desigPerdia els llavis entre clarors de l’entrecuixEm desfeia mossegant-te les anques silentsI començàvem un duet d’aproximacionsuna dansa flamejant de roentors colgadesdesfici de caníbals oberts d’ampit
Francesc Malondra et devia passar, Simona Feliu, de dos pams i mig des del seu metre vuitanta-tres. Bastit tot ell de potència, però semblant quasi prim, el seu cos amb els muscles llargs tenia la densitat granítica de les terres cèltiques dels seus orígens, Galícia i Irlanda. Feies drais martinis espurnejants, Simona, quan ells dos,
COM UN PANORAMA. ELS ARBRES TENEN SET. No mir aquestes fulles dels arbres del jardí. Aquestes fulles acopades, encilindrades. Millor, encara, així. Podrien estar cremades com les del rotaboc que s’enfila a la pèrgola. No sé si tornaran a néixer. A renéixer seria més just. Aquestes idees entre caramulls de llibres, que orden, i diaris
Els sous pugen un 3.92%, just abans d’iniciar la moderació. Els salaris en nous convenis creixen més que els preus gràcies a la frenada de l’IPV del desembre. El 2009 es preveu un fre en l’augment de les retribucions per les dificultats econòmiques. L’increment salarial mitjà pactat en els convenis durant el 2008 va ser
Via Benjamí Villoslada, trob aquest text que m’ha fet pensera. Benjamí és un d’aquests savis, amb domini de la tecnologia i la teoria, que sempre em va bé: per parlar, per llegir, per escriure, per trobar. El llegesc, de vegades, en sineuer. Gràcies Benjamí!——————————Espot poètic.A Sa Pobla (o La Pobla) de Mallorca, m’han convidat a
Acab d’arribar. He fet de guia. Hora i mitja de mostrar una de les meravelles del Món. He passat un guster. He parlat amb informació, amb llibertat, amb poesia, amb amistat, amb carícies.I els cent magistrats de tota Europa (majoritàriament de dret laboral) han sortit plens de petites felicitats.Estic cansat i estic content. Ho assegur.Em
A Can Marquès de Ciutat toca el quintent d’en Toni Vaquer (menys el saxo que ha agafat la grip).Hi haurà molts d’escoltadors.La música dins un patí modernista, que va fer un indià, ara mateix em sembla un acte de civilitat, d’humanitat alta i europea.
Què nomeu? Macià Ferriol Suau. Quina edat teniu? Setanta-un anys. Quin és el vostre estat civil? Vidu i jubilat. Teniu fills? Dos, Maria i Andreu. Quina era la vostra professió? Comptable. Macià, assegut a la butaca d’orelles, dins l’hivernacle que sobrevola els plàtans de la Rambla palmesana, amb el braç i la cama esquerres romputs
Sènia Walkins vol saber-ho tot i tu, Jeroni Sureda, no t’atreveixes a contar fil per randa aquella feta que t’ha deixat marcat per dedins de mala manera. Era un dia radiant en què cop en sec començà a créixer un vent impetuós que venia del nord, una tramuntanada, i que a poc a poc aixecava
[Ahir vespre no hi va haver manera d’entrar a la Plagueta de bord. Va ser d’una impotència bèstia. Podia navegar, podia entrar a nombroses plaguetes i a la meva no. Misteris dels servidors! Ara, penj una variació sobre un relat que penjaré d’aquí no res. Són experiments literaris. Maneres de mirar una mateixa acció amb
La neuNo puc escapar a la fascinació. Rera els vidres de l’hotel Union de Ljubljana cau la neu.Pens en Farrera (Pallars), on, també, tan bé, fa anys —i amb un motiu literari per entremig com ara— vaig veure aquesta pluja de confetti blanc: encisador.Em pas molt de temps mirant els flocs com si fos la
EL NAIXAMENT DELS TEUS LLAVIS Crec en la carn i en el desig, veure, sentir i tocar són miracles, i cada una de les parts i apèndixs de mi són un miracle. W. Withman I- Mir pel quadrat de la finestra de la sala d’aigües: primer, les troanes i les ombres espurnejants d’un esbart
No m’atur de contar-te. Ets la meva cantarella infinita, Aràlia, i, sobretot, aquests vespres gelats quan mir les flames de la foganya amb la teva foto damunt la repisa, aquella foto en què acabaves de travessar una cortina de broderies a la Cartoixa de Montsalatto (o era a la vil·la d’Annie Nickeir, aquella primavera florentina
DUC HORES NETEJANT EL CORREU.Et passes tres dies i nits sense mirar els cels i hi ha una invasió exponencial. Això no és anormal, ja ho sabia, emperò encara em sorprèn. El que m’ha agradat més d’Eslovènia?, em demana una nina petita que m’ha vengut a veure.Qued aturat. Li contest.Els contactes amb Maria Barbal, Simona