ROCKVIU

Duffy, sala Razzmatazz (Barcelona), 11 de juliol de 2008

Qualsevol mena de baralla, competència o comparació entre l’Amy Winehouse i Duffy, va quedar ahir ben resolta: la politoxicòmana és una estrella del rock que sap canalitzar les polèmiques i omplir ella sola l’escenari, mentre l’altre només arribaria a fer un bon paper a OT si Risto Mejide no se la carrega abans.

Al marge de la extrema calor que ahir feia ahir a una Razz totalment atapeïda de gent, aquesta pepona va demostrar estar encara molt verda per les expectatives que s’havien dipositat en ella. No és la diva del soul que ens volien vendre com l’antítesi de la Winehouse, Duffy és només una noia maca amb cara de no haver trencat mai un plat però amb recursos tant limitats com el seu repertori amb el que tot just va poder arribar a l’hora de concert.

Amb una banda discreta, amb molts cors pregrabats i reduïnt els seus moviments a petites passes en mig metre quadrat, va demostrar ser una cantant justeta i una comunicadora força fluixa més quan ho intentava fer en castellà (“buenos dias!”, “hace frio?”).

(calor, calor)
El rànquing de concert xafogosos al Razz el continuen encapçalant NIN i Alice Cooper, ambdós de l’any 2005, i The Cult l’any 1993 quan encara es deia Zeleste. Ahir no es va arribar a la lipotímia ni a que l’aigua es convertís en producte de primera necessitat, però es un problema que per molt que passin els anys sembla no tenir solució en el local del Poble Nou.