ROCKVIU

Babyshambles, sala Apolo (Barcelona) 11 de gener de 2008

Aquest cop Pete Doherty no va cancel·lar el concert a darrera hora, no el van detenir a la porta de l’avió i no em va tirar cap cervesa. Per si fos poc, quan cantava encertava on tenia el micro i les notes de la seva guitarra sonaven amb una certa lògica. Fins i tot es pot dir que va fer un bon concert.

Que ningú pensi que és una estanquera, dono fe de que era una senyera.

Cosa curiosa: a Barna només quatre fotògrafs al foso i a Madrid fins i tot hi havia els del tomàquet a la porta.

Canimas, sala Luz de Gas (Barcelona), 9 de gener de 2008

Bé, ja comença el BarnaSants i això es comença a animar una miqueta.

Immaculate Fools, sala Zeleste (Barcelona), 11 de juliol de 1990

Anava jo cap el Zeleste a fer les fotos als Immaculate Fools i la persona que moltes vegades m’acompanyava als concerts en aquella època em va fer l’enèsima plantada. Quina paciència de sant tenia en aquella època…

Així que ja em veus, al carrer Almogàvers amb un photopass a una butxaca i una entrada a l’altre. Com he fet moltes vegades, faig i seguiré fent en aquest casos vaig decidir regalar-la al/la millor candidat/a (principalment anaven, van i aniran als subjectes acabats en femení) abans que quedin desaprofitades.

[segueix+]

Als pocs minuts una afortunada, es clar, no es podia creure que un tipus al que no coneixia de res li regalava una entrada. Va insistir en pagar, finalment ho vam deixar en que em pagués en espècies i que li acceptava una copa dins de la sala. El concert va anar força bé per ser un grup que ha quedat en la història com un one hit wonder per la cançó homònima Immaculate Fools amb més fama i popularitat a l’Estat espanyol que no pas a la seva Anglaterra natal on van ser eclipsats pels The Psychedelic Furs.

I la noia? un cop establerts els llaços d’amistat propiciats per un parell de copes no se per quins estranys ressorts vam intentar i aconseguir entrar a camerinos juntament amb una amiga que ella s’havia trobat al concert. Un parell d’asos per una partida que cada cop donava més per guanyada.

Dins dels camerinos del Zeleste una de les noies va anar a saludar al cantant Kevin Weatherill i l’altre al guitarra Brian Betts, mentre jo anava a buscar algunes cerveses allà dins. Quan tornava amb el suc de civada… mi goso en un poso (el meu goig en un pou queda una mica lleig)… ambdues tenien els morros encaixats als dels seus interlocutors. Vaig veure clar que aquells músics eren uns contrincants molt difícils de batre i vaig decidir anar-me’n amb la cua entre les cames.

Mesos després vaig quedar amb elles a la terrassa del Zurich i van venir acompanyades dels seus respectius companys que encara eren el cantant i el guitarrista del grup. Més o menys em vaig sentir satisfet de saber que gràcies a mi havia nascut una història d’amor. Mai en vaig saber res més d’ells.

Què m’ha fet despertar la neurona? Que el proper dia 18 de gener es presenten a la sala Be Cool els Dirty Ray, un projecte format per Kevin Watherill, el cantant de Immaculate Fools. Seguirà la història d’amor després de divuit anys?

Beck, Hotel Le Meridien (Barcelona), 7 de març de 2000

Bé, per fi en Beck i jo ja tenim alguna cosa en comú: els dos tenim un premi Enderrock.

Si a Beck Hansen se li va concedir l’any 2000 pel seu disc Midnite Vultures, Rockviu ha rebut el seu Premi Enderrock 2008 en la categoria de millor Endebloc. Si, ja se que és una mica endogàmic, però sembre és satisfactori que et reconeguin la feina encara que sigui la gent de la casa.

Això si, que ningú esperi veure’m recollir-lo a Bikini el mes de març febrer. Aquest guardó és honorífic. Llàstima, fins i tot m’hagués fet il·lusió pujar a l’escenari i fer un discurset.

[+]

És força curiosa la manera de signar autògrafs de Beck. Anys enrera
en va decorar tota una foto dibuixant-se una cresta a la testa i aquest
dia a l’hotel Le Meridien, al plantar-li una altre foto al seu davant
va deixar escrita l’observació “necessito afaitar-me” senyalant la
barbeta.

Woody Allen, Gran Teatre del Liceu (Barcelona), 1 de gener de 2008

Doncs comencem els concert del 2008 ben d’hora i amb una d’aquestes patums que tant agraden a nivell mediàtic (collons, quin fotimer de fotògrafs de diaris que hi havia!).

[segueix + avall]
Aquesta era la tercera vegada que veia al cineasta tocant el clarinet i crec, que entre els tres concerts no l’hauré vist en directe més de deu minuts. En aquesta ocasió ens ha estat permès tirar aproximadament uns tres minuts del concert, gairebé el doble del que ens van deixar quan va actuar l’any 2004 a L’Auditori i més o menys el mateix del que vam poder fer l’any 2003 al Palau de la Música. En els tres casos ens van fer fora després de la primera cançó i tampoc havia de fer cap crònica. Per tant no puc donar gaire opinions sobre les qualitat musical d’aquest senyor que fa pel·licules i que te com a hobby tocar el clarinet. Però més o menys ja us podríeu fer una idea de per on aniria la cosa. Per cert, que al públic que omplia el Liceu no l’acostumo a veure a les sessions del Jamboree o en altres concerts de jazz.

A nivell de cinema tampoc puc opinar gaire. Jo sóc dels que creuen que després de “Tot el que volia saber sobre el sexe (però no gosava preguntar)” en Woody no ha fet gaire coses millors. Es que jo, sabeu, sóc més de les pelis de Bruce Willis.