Cafè en gra

-Podrá hacer
la visita en castellano?
-Sí, por
supuesto, no hay ningún problema.
(nomes faltava allò de ?sus deseos son ordenes para mi?)

Estàvem
esperant aquesta tarda per entrar a fer la visita guiada (no es pot fer per compte
propi) al monestir de Vallbona de les Monges i sento aquesta petició per part d?una
parella gay al que es disposava a fer de guia, un home de Vallbona de tota la
vida.
-Tindrem
marejol, li dic a la M.

Som unes 14
persones esperant i les converses que sento son en català, fins i tot amb els
que parlen castellà, tots entenen el català. Entrem al claustre.

-Haremos la
visita en castellano….
-Perquè?
-Porque me
lo han pedido..
-Doncs jo
demano que es faci en català, quanta gent hi ha que no entengui el català?
La colla
se?m queda mirant i ningú contesta.

-Que
aixequin la ma els que volen la visita en castellà, els dic. L?aixequen cinc
(es veu que han entès la pregunta)
-I els que
la volen en català? L?aixequem la M.
i jo. I la resta? Interrogo amb la mirada.
-?A mi m?és
igual?….
-?Així ho
entenem tots?…
– Molt bé, endavant
dic al guia, nosaltres ja us anirem seguint.

S?alarma,
diu que no podem anar sols, que no ho he entès bé, que ell ha dit que ho faria
meitat i meitat

-No ens
perdrem, us anirem seguin, dic. I mentre comença a parlar en castellà l?enfoco
ostensiblement amb l?objectiu de la reflex. Seguidament em poso al seu costat
de cara a tota la colla i enquadro al grup. Es produeix un moviment d?uns
quants que intenten fer unes passes per
sortir de l?angle de visió de la càmera,
o giren el cap. Vaig fent altres fotos del claustre i de detalls interessants.

El guia
alterna català i castellà, va repetint que si algú no ha entès alguna cosa que
ho pregunti ?que con mucho gusto lo aclarará?. Ningú pregunta res. Al cap d?una
estona una dona s?acosta al guia i, en privat, sembla que es queixa de
l?alternança però ell continua amb el canvi de llengua, sense cap criteri
racional fins al final de la visita.

No soc un
nacionalista català, desprès d’una hipotètica independència ? l?única cosa seriosa del
que es pot parlar- no m?avindria amb els nacionalistes. En qualsevol país
digne, no caldria que una persona del país demanare a una altre que parli a un
grup del país en la llengua pròpia. Una majoria dels meus conciutadans viu al
llimb dels mesquins, pateix misèria moral. Un país no és només una terra, sinó
una identitat comuna que cohesiona i fa pinya. No hi ha país.
Nomes val la
pena lluitar per allò que ho mereix però no pas ?per un país que mai no hem fet?,
i sembla que no voldrem fer mai.

El President
d?aquest país virtual, un tal Montilla,
acaba d?anunciar els tres ganxos on penjarà la ridícula despulla en que l?hem
convertit: la ?vella dicotomia? entre Barcelona i Catalunya, ?el dilema
excloent? entre Catalunya i Espanya i ?la falsa elecció? entre castellà i
català. Bravo!

El President
d?aquest país-bluf és un mort, un anti-líder que no sap ni emfasitzar una frase, i que
és recolzat per el principal partit independentista. Caldrà excavar el fons del
pou per anar mes avall.

Un país de
Montilla només pot anar acompanyat d?un fino Moriles. Bon aperitiu
republicans, però no m?hi compteu, el mon es gran.