Public Enemy, Espárrago Rock-Jerez de la Frontera, 15 de juliol de 2001
Ja que no hi ha cap concert nou a la vista i com que estic al meu exili estiuenc a La Franja (Benavarri), encetem la nova secció ?grans moments de la història del rock and roll?… i ho fem amb un grup de rap.
Les ostres, el embotits, les viandes i les delicatessens així com els
tasts de vins i xampanys francesos de Les Méditerranées van ser tota
una excepció, un miratge en el tracte habitual a la premsa en els
festivals. Però cal matisar-ho i aclarir-ho tot una miqueta. Hi ha qui
pot pensar que estant a la premsa, tens tot el dret a agafar una trompa
com un piano a compte de l?organització, i no és això (tot i que hi ha
gent que ho aprofita).
(…segueix…)
Un festival suposa moltes hores de feina i, en el cas dels fotògrafs, haver de córrer d?escenari a escenari carregats amb tots els estris, càmeres i objectius. Poc que paguen(m) a les revistes especialitzades, haver d?esquitxar la mosca suposa reduir considerablement els pocs beneficis que puguem treure.
Hi ha festivals al cor de Catalunya on en ple estiu i sota un sol de justícia si demanes algun tícket a l?encarregat de premsa aquest et tracta com poc més que un alcohòlic, en que si t?acostes a un camerino ets tractat com poc menys que un lladre, mentre que si aprofites l?amistat amb algun músic per demanar-li una cervesa o una simple ampolla d?aigua ja sembles un pidolaire. En aquesta mena de situacions de vegades tenim la gran sort de la companya Roser Ortiz i de la seva fantàstica motorhome amb una nevera que anem omplint diàriament en el súper més proper.
Hi ha diverses tipologies de barres i espais per premsa als festivals de Catalunya. N?hi ha que opten per la barra lliure de cerveses i aigües però que no es poden treure a la part del públic; altres juguen a la lliga dels tíckets administrats per encarregats de premsa; d?altres redueixen lleugerament el preu, i uns pocs ni ho tenen en compte i passen de tot. I a Les Meditérranéennes hem tingut tota mena de vins de la regió, una barra de Ricard on també servien cubates, cambreres amb safates d?embotits, ostres i fruits del mar i cuiners preparant carn rostida, però costava déu i ajut trobar una cerveseta fresca sense haver de passar per caixa.
I, repeteixo, que ningú pensi malament: en el darrer Senglar Rock en un control d?alcoholèmia a les 3 del matí vaig donar un resultat de 0,09.
——————————————————-
Això no s?acaba aquí. Al setembre que ja s?acosta ja puc anar preparant els objectius per l?Acústica de Figueres, l?Altaveu de Sant Boi, les celebracions de l?11 de setembre, potser el Mercat de Música Viva de Vic i el BAM i la Mercè barcelonines. També Serrat & Sabina, Police i uns quants més que aniran caient.
Skatalites, Les Méditerranéennes, (Leucate-El Rosselló), 3 d?agost de 2007
Article publicat a El Punt el dia 06 d’agost de 2007
Mosaic musical del Mediterrani
música
Les Méditerranéennes/Xavier Mercadé
L’onzena
edició de Les Méditerranéennes es va clausurar dissabte a la matinada
amb un bon balanç artístic i organitzatiu. És un festival muntat des de
la modèstia que demostra que no calen ni grans muntatges ni excés de
zel en la seguretat per tirar endavant: respectuós amb el medi ambient
(amb gots de material reciclable, papereres pertot arreu i fins i tot
cendrers a cada racó) i situat al mig de la platja d’un poblet que
encara no ha rebut la sotragada urbanística. Aquesta cura era força
visible després dels concerts: el tros de platja per on havien passat
prop de quatre mil persones apareixia net i polit, i els gots i llaunes
llençades a terra eren una excepció. Des del punt de vista artístic, el
festival va ser un precís mosaic de les músiques de la Mediterrània,
amb una especial incidència per les fetes en el protegit panorama de la
música francesa. Tot davant d’un públic familiar respectuós que
mantenia la mateixa atenció davant de figures consagrades com ara
Jacques Higelin que davant de grups novells com ara Les Ptits T’hommes,
que mostren una mescla irreverent entre Georges Brassens i Paolo Conte.
Tot i certes concessions a la comercialitat (Zazie o el grup Kiolin,
força populars a terres gal·les), Les Méditerranéennes van ser també un
catalitzador de descobertes que van ser més interessants al pot petit
de l’escenari secundari (Nouvelle Vague): des del toc seixanter i
glamurós de Lady Pavalas fins al rock punyent de zZz, uns White Stripes
amb només teclat i bateria, o la descàrrega punk folk de La
Varda. Igualment sorprenent era la proposta d’Aaron, un duet a mig camí
entre el Marc Almond més temperamental i la cura per la melodia d’uns
Coldplay. Rachid Taha va sortir més sobri que en les darreres
actuacions al Principat, però força desganat, mentre els espontanis es
feien seu l’escenari. La cantant Ayo (filla d’un nigerià i una gitana)
va ficar-se el públic a la butxaca amb una música honesta propera a
Tracy Chapman, i va saber superar els problemes tècnics amb una
senzillesa aclaparadora. Els membres del grup de Perpinyà Hushpuppies,
a més de ser joves i tenir bona planta, tenen un directe incendiari amb
un rock garatger que traspassa fronteres, les mateixes que van creuar el duet femení del canadà francòfon Dobacaracol amb un afrobeat que no estava renyit amb les textures occidentals. I si als barcelonins Black Baudelaire els va faltar un rapper i
El Tío Carlos va triomfar sense un dels seus tres Carlos (Carlos
Fontova, de gira amb Muchachito), el francès Abd Al Malik de poc no va
haver de suspendre l’actuació per problemes amb els trens, que a França
tampoc funcionen com cal.
Lloc i dia: platja de la Franqui-Leucate (el Rosselló), 2, 3 i 4 d’agost.
La Varda, Les Méditerranéennes, (Leucate-El Rosselló), 3 d?agost de 2007
Canya, a trencar les cordes i a fer-la ballar. 100 % recomenables.
El Tío Carlos, Les Méditerranéennes, (Leucate-El Rosselló), 3 d?agost de 2007
El darrer dia els afalacs de l?organització han estat menors. Només uns quants canapés, formatge del país, embotits i unes pastes dolces per acabar. La barra dels vins va tancar abans d?hora. Que hi farem!
Ayo, Les Méditerranéennes, (Leucate-El Rosselló), 3 d?agost de 2007
Aquesta és la cara que et queda quan la guitarra no sona, el tècnic de torn no te la ve a buscar i, a sobre, el monitoratge tampoc rutlla bé. Però la xicota en comptes de posar-se a plorar o a cridar, va decidir cantar-ho als tècnics corresponents improvisant una cançó. Un cel.
Buika, Les Méditerranéennes, (Leucate-El Rosselló), 3 d?agost de 2007
Mallorquina, de pares ecuatoguineans i fa coplas, boleros i flamenc. Com a mínim sorpren.
Rachid Taha, Les Méditerranéennes, (Leucate-El Rosselló), 3 d?agost de 2007
Aquesta vegada Rachid Tahad no va fer honor al seu cognom i va sortir amb un estat etílic força aceptable. Res a veure amb les tajes que portava fa un parell d?anys al FIMPT de Vilanova o a l?Altaveu de Sant Boi.
Zazie, Les Méditerranéennes, (Leucate-El Rosselló), 3 d?agost de 2007
Tant absurd com Najwajean al FIB o Antonio Orozoco al Senglar o com si posessin a Nena Daconte al Primavera Sound. Això va ser l?actuació de Zazie a Les Méditerranéennes, un actuació fora de lloc però que va atraure a força públic.
Lady Palavas, Les Méditerranéennes, (Leucate-El Rosselló), 3 d?agost de 2007
Molt ?french touch? però a cursis no els guanya ningú.
Jacques Higuelin, Les Méditerranéennes, (Leucate-El Rosselló), 3 d?agost de 2007
El públic francès es força curiós i, sobretot, respectuós. A l?actuació de Jacques Higuelin era impossible diferenciar si estava atacant un clàssic del seu repertori o presentava una cançó nova. Totes eren rebudes amb la passió mesurada i justa. La reacció era la mateixa amb un músic clàssic que amb una banda novell. Al menys es paraven a escoltar els grups desconeguts i no aprofitaven per anar a contar les estrelles a la platja, com malauradament passa en aquesta part del país.
Les Méditerranéennes, (Leucate-El Rosselló), 3 d?agost de 2007
Si, ostres al càtering per la premsa. Bé, també per les autoritats que aquella tarda van anar de passeig al festival.
Aaron, Les Méditerranéennes, (Leucate-El Rosselló), 2 d?agost de 2007
Fa pocs dies, arrel de la foto d?Arcade Fire va sorgir un petit debat entre el grupet habitual de fotògrafs sobre quin instrument era més eròtic tocat per una dona. En Carles Rodríguez (vinga, va, fes-te un fotolog d?una vegada!) la va encertar dient que sens cap mena de dubte era el violoncel. I tenia tota la raó. La forma de col·locar-se l’instrument entre les cames i de manipular-lo amb l?arc és d?un erotisme irresistible, tal i com es va comprovar amb la violoncelista dels Aaron, un grup a mig camí entre Coldplay i Marc Almond amb una formació curiosa: piano (i caixa de ritmes), cantant temperamental i, es clar, una violoncelista guapa, molt guapa.
Dobacaracol, Les Méditerranéennes, (Leucate-El Rosselló), 2 d?agost de 2007
El pitjor de fer un concert a la platja és quan s?aixeca el vent i tot s?omple de sorra. Però el vent també pot donar situacions que t?alegrin la vista. Si, de vegades sóc una mica cafre.
El tracte amb la premsa? de moment exquisit, fins i tot amb barra lliure de vins i viandes de la zona. Llàstima que l?hotel estigui a 45 quilòmetres del festival i que cada nit ens haurem de menjar una bona ració d?autopista.
Hushpuppies, Les Méditerranéennes, (Leucate-El Rosselló), 2 d?agost de 2007
Després de despotricar contra els guiris que envaïen festivals com el FIB o el Summercase, ara resulta que el guiri sóc jo. Si, ja ho se, estic a la Catalunya Nord però no deixo de senti-me una mica guiri.
Un festival molt ben muntat des de la modèstia més absoluta i que demostra que no calen ni grans muntatges ni excés de zel en la seguretat per tirar endavant de forma harmònica. Respectuós amb el medi ambient (gots de material reciclables, papereres per tot arreu i fins i tot cendrers a cada racó) i situat al mig de la platja d?un poblet que encara no ha rebut la sotragada urbanística.
A la foto els Hushpuppies de Perpinyà, que si en el seu disc ?The Trap? ja em van semblar magnífics, en directe es superen.