ROCKVIU

Skatalites, Les Méditerranéennes, (Leucate-El Rosselló), 3 d?agost de 2007

Article publicat a El Punt el dia 06 d’agost de 2007

Mosaic musical del Mediterrani
música
Les Méditerranéennes/Xavier Mercadé 
L’onzena
edició de Les Méditerranéennes es va clausurar dissabte a la matinada
amb un bon balanç artístic i organitzatiu. És un festival muntat des de
la modèstia que demostra que no calen ni grans muntatges ni excés de
zel en la seguretat per tirar endavant: respectuós amb el medi ambient
(amb gots de material reciclable, papereres pertot arreu i fins i tot
cendrers a cada racó) i situat al mig de la platja d’un poblet que
encara no ha rebut la sotragada urbanística. Aquesta cura era força
visible després dels concerts: el tros de platja per on havien passat
prop de quatre mil persones apareixia net i polit, i els gots i llaunes
llençades a terra eren una excepció. Des del punt de vista artístic, el
festival va ser un precís mosaic de les músiques de la Mediterrània,
amb una especial incidència per les fetes en el protegit panorama de la
música francesa. Tot davant d’un públic familiar respectuós que
mantenia la mateixa atenció davant de figures consagrades com ara
Jacques Higelin que davant de grups novells com ara Les Ptits T’hommes,
que mostren una mescla irreverent entre Georges Brassens i Paolo Conte.
Tot i certes concessions a la comercialitat (Zazie o el grup Kiolin,
força populars a terres gal·les), Les Méditerranéennes van ser també un
catalitzador de descobertes que van ser més interessants al pot petit
de l’escenari secundari (Nouvelle Vague): des del toc seixanter i
glamurós de Lady Pavalas fins al rock punyent de zZz, uns White Stripes
amb només teclat i bateria, o la descàrrega punk folk de La
Varda. Igualment sorprenent era la proposta d’Aaron, un duet a mig camí
entre el Marc Almond més temperamental i la cura per la melodia d’uns
Coldplay. Rachid Taha va sortir més sobri que en les darreres
actuacions al Principat, però força desganat, mentre els espontanis es
feien seu l’escenari. La cantant Ayo (filla d’un nigerià i una gitana)
va ficar-se el públic a la butxaca amb una música honesta propera a
Tracy Chapman, i va saber superar els problemes tècnics amb una
senzillesa aclaparadora. Els membres del grup de Perpinyà Hushpuppies,
a més de ser joves i tenir bona planta, tenen un directe incendiari amb
un rock garatger que traspassa fronteres, les mateixes que van creuar el duet femení del canadà francòfon Dobacaracol amb un afrobeat que no estava renyit amb les textures occidentals. I si als barcelonins Black Baudelaire els va faltar un rapper i
El Tío Carlos va triomfar sense un dels seus tres Carlos (Carlos
Fontova, de gira amb Muchachito), el francès Abd Al Malik de poc no va
haver de suspendre l’actuació per problemes amb els trens, que a França
tampoc funcionen com cal.

Lloc i dia: platja de la Franqui-Leucate (el Rosselló), 2, 3 i 4 d’agost.