Avui em limitaré a reproduir la carta que gentilment m’ha fet arribar en Joan Miquel Touron. Crec que ho diu tot sobre la proposta francesa, sobre l’actitud d’UnescoCat i el senyor Colomines i sobre el paper catalunyès a l’hora de plantejar-se el present i el futur del país -de la nació, dels Països Catalans-. En
El Carod Rovira -ara president en funcions, ara vicepresident, ara d’ERC, ara deprimit, ara actiu, ara víctima, ara autonomista, ara independentista, uff!- sembla que torna a estar vivíssim. Així ho apuntava fa pocs dies un sector desencisat de la política convergent que reclamava de Carod un ressorgiment de les cendres per salvar aquest embolic que
El primer bosc ‘L’últim bosc, l’últim cel, l’últim indret del món, on l’ome lliure es desvetllava del vell parany de l’or, del vell poder inútil del poder en servitud. L’últim bosc, l’últim cel, l’últim batec del cor. Com un gran arc que afina i tensa els músculs invisibles de l’esperit i fa més dens el
"A la concentració de catalans independentistes al Fossar de les Moreres, l’Onze de Setembre de 1977, una adhesió entusiasta de qui no pot venir perquè no és prou independent per marxar del carrer Entença.Patriotes catalans, els nostres avantpassats que foren enterrats ací, saberen morir davant l’invasor francès i castellà. Amb la nostra vida sapiguem ser
De petit, ja havia sentit a dir que quan una casa, una botiga o qualsevol establiment era ple de coses, desordenades, sense control, sense que ningú organitzés el fet, etcètera, hom deia que allò era Can Seixanta.De més gran i amb la influència arribada de més enllà de la família, l’expressió ha agafat tons fins
Aquesta expressió és el títol d’una carta oberta que l’aleshores candidat a l’alcaldia de Prats de Lluçanès per CiU, Lluís Vila -i avui alcalde- enviava, a través del butlletí de CiU, Parlem-ne, a la gent del poble al novembre del 2006, després de les eleccions autonòmiques a Catalunya i un cop reconstituït el Tripartit "d’esquerres"