L'Aleix a ca la Toca
Al Lluçanès a recer de cap malastre
‘L’últim bosc, l’últim cel, l’últim indret
del món, on l’ome lliure es desvetllava
del vell parany de l’or, del vell poder
inútil del poder en servitud.
L’últim bosc, l’últim cel, l’últim batec
del cor. Com un gran arc que afina i tensa
els músculs invisibles de l’esperit
i fa més dens el pas en el camí.
L’últim bosc, l’últim cel, l’últim gran gest
alçat contra la por, contra l’orgull
dels cíclops eixorbats en caus de llum,
que amaguen els rellotges del futur.
L’últim bosc, l’últim cel, l’últim alè
que ara viu a dins meu com el primer
alè del primer bosc, del primer cel,
del primer ome lliure que, en la mort,
dóna vida a la vida, cos al cos,
veu a totes les veus, sang a la sang.
I ens clava la certesa fulminant
que només som si som en llibertat!’
Text: Jordi Bilbeny
Fotografia: Jordi Salvia
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
com en Xirinachs tu també estàs com una puta regadora. I amb l’edat, com ell, més i més. Sort que tu no et suicidaràs perquè tens un pèl més de lucidesa.
Salut company.