L'Aleix a ca la Toca

Al Lluçanès a recer de cap malastre

14 d'agost de 2007
D'un temps, d'un país
1 comentari

Guanyarem la independència dels Països Catalans

"A la concentració de catalans independentistes al Fossar de les Moreres, l’Onze de Setembre de 1977, una adhesió entusiasta de qui no pot venir perquè no és prou independent per marxar del carrer Entença.
Patriotes catalans, els nostres avantpassats que foren enterrats ací, saberen morir davant l’invasor francès i castellà.
Amb la nostra vida sapiguem ser dignes de llur mort."
Lluís Maria Xirinacs. 11 de Setembre de 1977
(Publicat a "El poble treballador català per la independència nacional". Edicions la Magrana)

30 anys després, coherent, has mantingut les paraules i els actes. Lliure i clar.
En un acte de llibertat plena, has decidit tancar el període de la vida.
En una vida de llibertat plena, has dit i fet el que creies que calia per fer arribar el vaixell del nostre poble al port de la llibertat.
Així ens ho has mostrat; aixi ho hem entès i viscut, i perquè ho hem volgut i sabut, amb tu ho hem compartit i amb tu seguirem fent-ho.
Ara són dies i moments de records i homenatge -però no per la mort, només teva- sinó per la vida i el gest permanent. Demà, amb el record plenament instal·lat al si de cadascun de nosaltres, serà moment de seguir el camí per la independència dels Països Catalans.
I malgrat els anys de feina i la ferma convicció que el camí està marcat, t’accepto el reny. Perquè ets dels vells i els savis. Dels que tot poble necessita imprescidiblement si realment vol ser gran i adult i lliure i entès amb el veïnat.
I no renegaré mai del mestratge i la referència: davant la Model, a l’Assemblea de Catalunya, contra la tortura i per l’amnista, al Senat dempeus, a les manifestacions del febrer del 78 i del febrer del 2005, al BEAN, a la Crida, a l’AUP, a la plaça Sant Jaume…
Però també, sortint silent del teu despatx al CIEMEN, o a casa meva a Prats de Lluçanès, o a Breda reunits amb l’amic Artiola, o a Montserrat en la cerimònia d’enllaç entre el Carles i la Mai, o a Begur, la nit de cap d’any de l’inici de la plantada passant el comunicat de premsa per fer-ho saber, i…
I al judici del meu fill per pintar per la teva llibertat, a Vic, o la seva emoció quan, poques hores després de saber-se la teva mort, en un petit poble del centre de Còrsega, uns músics dedicaven una cançó al patriota català mort una estona abans…
Des de la distància i la discrepància; des de la convicció ferma i l’enyor del teu caminar segur; des de la més estreta coincidència que "res no s’és si no s’és poble" i que viurem sense trair aquesta nació encara esclava dels estats i de la manca d’ambició i la massificació, i de la caterba d’inútils i mediocres polítics que circulen indignes per la nació, com diu el Titot, amb tu i per tots: guanyarem!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!