ROCKVIU

Iron Maiden 1.0
Palau Sant Jordi, 30 de novembre
Si, el heavy metal encara és viu. 17.000 persones enlairant el puny i fen banyes no es poden equivocar.

Article publicat a El Punt el dia 2 de desembre de 2006

Música/Iron Maiden
Lloc i dia: Palau Sant Jordi (Barcelona). 30 de novembre.

Nit de banyes

Xavier Mercadé
No, el heavy metal no ha mort. 17.000 persones en van donar testimoni el passat dijous per la nit al Palau Sant Jordi al retre tribut a una de les bandes més carismàtiques de l?estil, els britànics Iron Maiden. Un públic on destacaven gran quantitat pares amb la samarreta de Killers gastada pel pas dels anys acompanyant el seu fill en tota una cerimònia d’iniciació. També hi havien els metalheads de vella escola que no es treien la jupa de cuiro encara que estiguessin trinxats a la primera filera i una nova generació molt jove que troba en aquest grup clàssic tot un referent. Era l’únic concert a l’Estat i no era difícil veure banderes d’Astúries i Galícia, pancartes enviant salutacions des de Lanzarote o una ensenya de Còrsega, tots lluint el catàleg sencer de samarretes amb l’efígie de la mascota Eddie.
Si els seguidors són tan agraïts amb Iron Maiden és per que després de gairebé trenta anys no s’han convertit amb una franquícia, ni han enganyat amb retirades i retorns triomfants. Ja van patir prou quan van fitxar a l’oblidat Blaze Bayley, com per saber que el que el seu públic vol és la màquina metàl·lica compacte i sense fissures
Els Iron Maiden són com el pessebre o els torrons, tota una entranyable tradició que no falla encara que en aquesta gira hagin decidit passar dels clàssics i fer una capbussada completa al seu nou disc, A matter of life and death.
Qui anés predisposat a deixar-se la gola amb The number of the beast, Run to the hills o The Trooper es va quedar amb les ganes. Només al final del concert van sonar Fear of the dark, Iron Maiden, 2 minutes to midnight i Hallowed be thy name. Però els fans de Maiden són del que no hi ha: havien fet els deures i se les sabien totes al peu de la lletra. Un disc que van interpretar en un escenari amb la èpica del cartó-pedra que simulava un camp de batalla on no hi faltaven filats amb punxes, focus antiaeris, sacs de terra i un curiós paracaigudista penjat del sostre de l’escenari. Malgrat que Bruce Dickinson portava una americana, la resta anaven vestits de vikings i tot i tenir una edat considerable, s’ho passen com a nens corrent i saltant per les passarel·les i les bastides de l’escenari. Tampoc van fallar amb els tòpics ortodoxes sense els quals una cerimònia dels Maiden no tindria sentit: postures per la galeria, tornades que conviden a alçar el puny, tota mena de solos i lluïments personals, guitarres doblades, centenars de litres de cervesa servits a la barra i, sobretot, l’omnipresent Eddie que en aquesta ocasió va sortir al final de l’actuació muntat a sobre d’un immens tanc i, ja als bisos, passejant-se amb una metralleta per tot l’escenari.