RESURRECCIÓN La poesía entra en el sueño como un buzo en un lago. La poesía, más valiente que nadie, entra y cae a plomo en un lago infinito como Loch Ness o turbio e infausto como el lago Balatón. Contempladla desde el fondo: un buzo inocente envuelto en las plumas de la voluntad. La poesía
El discurs crític necessita sovint d?un territori obert que poques vegades es correspon amb els límits d?una ressenya literària. Com a conseqüència, els resultats dels atreviments que llegim a diaris i revistes no sempre despleguen les respostes adequades a les exigències del gènere. Seguint el fil d?aquestes limitacions, no sols espacials sinó també polítiques, editorials
Un excés de feina m?ha impedit aquesta setmana parar esment de l?actualitat més immediata -que no només de blocs viu el blocaire-, i així m?he perdut viure en directe un dels episodis més lamentables de la nostra actualitat cultural. Tal i com van denunciar els meus companys, capitanejats per El Llibreter, i Vilaweb, comprovar que
"Ella sempre havia pensat que aquelles històries, en realitat, no passaven, que eren mentides o fantasies inventades. Confiada, creia que al seu voltant no trobaria ningú que tingués una vida agitada i plena d’embolics. I mai se li hauria acudit que en la seva plàcida existència li passaria res de semblant." Dolors Borau "La porta",
Si alguna cosa distingeix la poesia actual és la diversificació estètica i ètica dels seus autors. Tant és així que acaba enterbolint també les obres individuals, presses d?unes ànsies d?originalitat que durant molt de temps havien estat impròpies de la literatura. Aquesta situació confusa agraeix l?existència de poetes que intenten evolucionar dins les mateixes coordinades.
?Pues que siempre la fuente llora, la verde tertulia en torno ¿qué resuelve?? Macedonio Fernández
En algun moment de l?any 1990, durant la celebració dels Premis Literaris de Gandia, vaig tenir l?honor de conèixer Jordi Sarsanedas. El costum aleshores era reunir-se a l?endemà del premi a casa del poeta Josep Piera, on es xerrava d?allò més i es menjaven arrossos apassionats de la muntanya de la Drova; arrossos autèntics, amb
La narrativa d?Amélie Nothomb neix de la vocació d?enfrontar els éssers humans amb els més ocult dels processos interiors; neix, doncs, de la vocació de transgredir, de convocar els fantasmes per a conviure, en igualtat de condicions, dins d?un escenari hostil: la societat com a castradora de drets. Tant fa que sigui la xinesa o
"Per a què llegim? Llegim per a imaginar -va respondre-. Per a fugir a un món joiós i inofensiu en el qual les paraules prenen nous significats i ens transformen inevitablement". Tomás Eloy Martínez
En altres cultures, per exemple la portuguesa, és més freqüent trobar estudis que persegueixen la comprensió i visualització dels territoris literaris o artístics. Què seria de Santiago Rusiñol sense Sitges o d?Emili Teixidor sense Vic, posem per cas. En la cultura catalana s?ha considerat sovint que aquest tipus de recerca ratlla el localisme i que,
En un temps amarat de colors, l?antiga avinença entre blancs i negres, que en un altre temps ens servia com a fals reflex de la realitat, sembla reservada a algunes pel·lícules de Woody Allen; no gaires, però, que el públic acostuma a identificar el passat amb l?amargor i la tristesa. El blanc i el negre