Mails per a Hipàtia · El bloc personal de Vicent Partal

Dissabte a la nit els meus amics varen decidir que la xifra del meu aniversari era prou rodona com per a fer-me una festa sorpresa. Va ser una conspiració massiva on tant la meua família com els amics del poble i de tot arreu es van posar de valent. Em portaren enganyat al Pi a Nàquera. Jo pensava que anava a sopar amb Frederic i Rosa però resulta que n’hi havia més de setanta emboscats a les fosques, disposats a alterar el meu ritme cardíac.La veritat és que hores d’ara encara no estic recuperat. L’estima quan se’t representa d’aquesta manera tan massiva et fa pensar que no et mereixes tot això, que la vida és un pèl excessiva per benevolent. Les caretes de tots, l’alegria que ensenyaven sense vergonya, el record pels qui no podien ser, la burla merescuda per tanta innocència com havia demostrat els darrers dos dies, els regals tan extraordinaris per ells mateixos com pel que volien dir, els molts quilòmetres posats per alguns per arribar-se a Bétera, els records explicats de la meua gent, els anys que feia que no podia fer algunes abraçades, la gent de casa mirant amb aquells ullets, el discurs de la Txell i un avió de paper de la Júlia… Només sé dir que en nits així la vida sencera pren sentit.

Dijous a la nit l’escola Gavina va celebrar els seus trenta anys d’existència, va començar a celebrar-los. Ho feu en un acte a Picanya amb diversos parlaments, entre els quals un que em van fer fer a mi.
Jo vaig treballar a la Gavina fa molts anys. Del vuitanta al vuitanta-tres, segons comentàvem en l’acte intentant fent memòria. Portava els xiquets amb l’autobús de l’escola i feia classes de substitució ja que tot just si havia acabat magisteri.
Per a mi va ser molt emocionant tornar-me a trobar amb els pares d’aquells xiquets. El xoc era quan preguntava com estaven i resultava que aquella criatura s’havia convertit en un metge o una arquitecta.
Vaig deixar l’escola convençut que era un treball massa difícil i des d’aleshores sempre he respectat els mestres i sempre he estat convençut que sense els mestres cap avanç social és possible.
Per això dijous vaig aplaudir amb ganes quan diverses generacions de mestres varen pujar a l’escenari. Aquest país té sort de tindre els mestres que té, en general, i sobretot escoles com La Gavina, la Comarcal o la Masia i moviments com l’Escola Valenciana, tan compromesos sempre amb el país i amb els ideals de llibertat i justícia.