DE NIT, AMB LES FINESTRES OBERTES Segur que ets tu, Aràlia, que m’envies aquest crepuscle que no s’acabe mai la nit dels morts, de les castanyes i els aglans, dels panellets i els bunyols, dels rosaris de carabassat amb una nineta aferrada. I amb la lentitud de la baixada de la llum, una lentitud gris
UNA OLOR ÉS UNA BOMBA, PITJOR “En la desigual batalla que l’argument lliura amb els personatges, aquell, de vegades, agafa una venjaça covard. Quasi totes les novel·les es debiliten cap al final. Això passa perquè l’argument demana una conclusió. I per què és necessària? Per què no existeix una convenció que permeti al novel·lista acabar
EL CAQUIER VERMELL Ceci est un roman, toute ressemblance avec des faits ou des personnages réels serait aussi improbable et douteuse que la ressemblance entre les mots et les choses. Jean Frémon Recordes, Aràlia, els colors que entinten d’un vermell violent les fulles dels caquiers del caminal? Només n’hi ha un d’encès. Els altres caquiers
Què dirien Guillem d’Efak i Ovidi Montllor de la detenció de Xirinacs? Mentre assajavem la Bonet i el plagueter les diccions i les cançons d’Ovidi i de Guillem no em podia treure la imatge d’un eremita de setanta-quatre anys empresonat a Can Brians, on vaig anar a parlar amb els presos el 1995 quan vaig
aIXÒ ÉS "lALO" Escric a la meva Plagueta de Bord i el post surt a El Llamp! QUÈ PASSA? aIXÒ NO ÉS lLIBERTAT D’eXPRESSIÓ!!!
Quan tenia disset anys vaig escoltar Lluís Maria Xirinacs a la Residència sant Antoni de Barcelona i vaig saber que era un eremita del desert, un visionari català que ens donava paraules alades i alimentàries. Des de llavors l’he seguit en totes les seves lluites. Ara les forces del mal l’han tancat a la Model
UN DOL INACABABLE, UNA MORT INDEFINIDAMENT RECREADA Aquestes són les úniques paraules, Aràlia, del teu nou cel. Què cerques? Totes les històries que m’imagín a Praga tenen un toc de desastre. Has abandonat Edward? T’ha deixat? No sé perquè ho deman quan no hi haurà resposta. Quasevol cosa em demana un esforç tan gran que
UN RETRAT NO AJUDA A RECORDAR Vius en el cor de la irrealitat i la il·lusió. No et tems de res que no sia el teu entorn. Dius: I am not what I am. Quedes molt tranquil·la com si haguessis fet un ou de dos vermells. L’anatomia de l’acte creador és el teu sexe. Vaig
PER QUÈ, ARÀLIA, TANT DE TEMPS DE SILENCI? Perquè el silenci també escriu, i en aquests moments en què fa matx el caos d’històries terrorífiques que m’enrevolten (Traïcions d’escriptors a la llengua catalana sense ètica ni res. Ni unes gotes de terrorisme! Ni un Comte Mal julianesc de bon de veres! Ni un Anselm Turmeda
QUASI JARDÍ No puc contar-te, Aràlia, tot quant he fet perquè no fossis present en els meus instants. I per adobar-ho en anat a Son Ululavent (quina posessió més nostra, quin bateig férem a Son Cantenidormen, com és coneguda pels pagesos d’Albersana), on cada cosa duu el teu tacte o la teva empremta. He vist
EL COS DE LA PRIMAVERA Advertència: tot el temps d’aquest escrit fa fosca i se sent ploure com si defora caigués aigua de clauet en un moments, cama d’aranya en d’altres i quatre gotes quasi sempre. La posta de sol va ser d’un gris cendra perquè els núvols eren de paper cremat i en forma
He pronunciat massa adéus aquesta setmana passada. He conegut els excessos del cos aquesta setmana passada. He trobat bons interlocutors aquesta setmana passada. He viscut amb clarors noves del pensament aquesta setmana passada. He viatjat dins el pou interior amb excavadores mans aquesta setmana passada. I ja em veus, Aràlia, fet un embull de temps,
Des que va aparèixer, fa unes tres setmanes, al suplement literari de Le Monde un magnífica crítica de Gerard de Cortanze de la traducció francesa de Háblame del tercer hombre de J. C. Llop, no s’ha aturat l’allau de bones crítiques a diaris parisencs, de ressenyes a diaris regionals (potentíssims a França) i d’articles a
CADA ALÈ DE CAL·LIGRAFIA ÉS UN SUPLICI Henry James a écrit que les deux sujets de tous les romans qu’on peut écrire sont l’etonnement et la reconnaissance. C’est-à-dire l’inconnaissable et le reconnaissable. L’inattendu et le surattendu. PASCAL QUIGNARD La meva “infantia”, Aràlia, és saber que et reconeixeria dins l’inconcebible. El jardí violent de tardor és
SOM DINS EL VIATGE: EL TRIP NAPOLITÀ No puc confegir les lletres amb facilitat. Escriure això em costa una feinada de no dir. Emperò, ai, emperò, t’he de fer una llista de mots en què tu hi ets, ARÀLIA praguenca, perquè la lletra estotgi ma memòria en la seva fràgil ombra de tinta xinesa o