Plagueta de Bord

He pronunciat massa adéus aquesta setmana passada.
He conegut els excessos del cos aquesta setmana passada.
He trobat bons interlocutors aquesta setmana passada.
He viscut amb clarors noves del pensament aquesta setmana passada.
He viatjat dins el pou interior amb excavadores mans aquesta setmana passada.

I ja em veus, Aràlia, fet un embull de temps, d’estacions, d’ormetjos, de cal·ligrafies i de paraules.

Vaig obrir els ulls, em vaig aixecar lentament, la petita terrassa de la meva cambra estava tota plena de sol. El capcurucull del nou l’hotel Royal, tot ple de gessaminers que em feien arribar el seu perfum. Vaig caminar quatre passes. Em vaig seure a una cadira de ferro enfront de la badia de Nàpols. Just davant tenia el castell dell’Ovo, la mar plana com una basssa d’oli de la Toscana i, al fons, l’illa amb la casa d’almangre de Curzio Malaparte sobre els penyasegats on et vaig estimar amb una barbàrie que no podré oblidar mai. La muntanya d’Anacapri esdevingué per un cop de llum tota visible. El Vesuvi estava cobert de núvols de tempesta i es veia un poc el promontori de Sorrento. He begut un campari-gin a la teva salut mentre llegia el poema de Thaddeus O’Neill que m’havia regalat l’Aina abans de deixar-me tirat a un bar de San Domenico Magiore.

And my love
The moth searches for meaning
Behind the light shade
The distant train paints my ears
With melancholy
The bed is drained of you
And lonely for reunion
As it whispers
Soothing well intentionned lies
To your desesperate slippers
That cry in the closet
All day
And all night.
Who knows what they’ll do without you:
Throw themselves to a bored puppy
Or run off Vegas with some rogue shoe.
Please
Baby
Fot the sake of yours slippers
Come home home
Soon.

Tes la llengua perquè no s’esflori i amb duresa vera et digui que aquest poema d’un desconegut és com si l’hagués ecrit jo per a tu, Aràlia, quan em passejava per enmig de la runa pompeiana i no et podia treure dels meus pensaments. Guerin em parlava de la memòria popular en aquells edificis de rics i només podia pensar en la teva cintura entrevista entre els bluejeans i el body color taronja un parell de dies abans de partir cap a Praga (cap a Norton). Teresa em deia que no podria oblidar el meu recitat de Desolació d’Alcover al Petit Teatre pompeià mentre feia callar a un grup de japonesos i et veia, Aràlia, seguda en una de les primeres files de marbre com si fossis una patrícia. Eres una patrícia a milers de quilòmetres dels meus braços.

Et voldria sorprende sempreseguit amb les meves maniobres dilatòries i crec que no arrib ni a les teves aigües pròpies que sempre has tingut molt geloses, molt tancades.

El sol ha convertit la badia de Nàpols en un diamant de mil i un reflexos. El campari-gin em produeix efectes euforitzants. Enlloc del paisatge resplendent només puc veure dins la foscúria la teva boca sense dents, Aràlia, la meva primera llar, la teva pantafena càlida, humida, olorosa, viva, dolça, bategant! Com l’estim! Com la necessit! Com la desig! Com l’oblit! Sed ubi manes in memoria mea, domine? Però on, tu que ets la meva dea, habites en ma memòria? La duresa de la meva verga és inusitada com una arrel que cerca el cel i fuig a les totes de la gravetat.

Ets, Aràlia, la meva Arcàdia.

I t’enyor a poc a poc i amb un desesper continu.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!