M’he passat tot el dia fent passes per Pompeia. Aràlia, eres per tot. Dins les runes de les vil.les. Dins les pintures d’almangre que resisteixen els segles. Dins els nínxols de la necròpolis. Dins la meva mirada gladiadora. Dins l’heura que s’arrapa als totxos cendrosos. Dins les formes d’aquells cossos immobilitzats en el moment de
SOM A NàPOLS Si, Aràlia, acab d’arribar al castell de l’Ovo i pens en tu. Escric amb un PCé italià sense accents (nomes l’à i l’é), empero vull que sàpigues que no m’aturaré d’oblidar-te. He vist Capri des del cel ennuvolat i he recordat el nostre idil.li a la casa de Curzio Malaparte. He vist
EL COR DE LA TARDOR LLEGIR AMB ELS VIDRES TANCATS. Llegesc i rellegesc un magnífic llibre de textos d’Enrique Vila-Matas titulat El viento ligero en Parma (Editorial Sexto Piso) que em dóna força i m’allunya d’aquesta malenconia que intenta entrar per tots els meus porus. Hi ha reflexions, petits assatjos, relats, pensaments que enrevolten el
“UNA COSA ES CONSTRUEIX AMB LES DEIXALLES D’UNA ALTRA” M’amollares aquesta frase de Lucreci just abans de partir cap a l’estranger, Aràlia, Aràlia d’enyor, i no vaig saber donar-te la rèplica que em demanaves. Va ser molt fred. Partires i totes les llums s’apagaren. Vaig entrar dins la biblioteca i no vaig trobar ni un
No calia tant de misteri, Aràlia, ni tampoc era necessari que m’enviassis aquest cel en què em descrivies els ponts de Praga. Has anat a veure els dibuixos dels nins i nines jueus dels camps de mort? Sí, és mala llet de part meva indicar-te aquesta visita turística ara que sé que tens una aventura
LA GÀBIA DE L’ECLIPSI D’OR Pegaves bots d’alegria, Àngel, perquè na Júlia t’havia demanat una cosa i a canvi te’n donava una altra. L’altra! L’havies deixada a ca seva, just devora la plaça de la Reina, i ara corries per davall dels molins del Jonquet amb tota la força dels teus disset anys perquè demà
ESCRIC PER NO ENFOLLIR La puerilitat ho domina tot. Ja no es fan obres mestres. Que fàcil desaparèixer, esvanir-se de cop dins l’ocàs! Mir les finestres il·luminades del port i pens que no tenc gens de confiança en la condició humana. Ens hem barallat, Aràlia, com sempre per un no res. I no he volgut
TRANSFORMAR LES SOLUCIONS EN ENIGMES No he llegit, Aràlia, la teva ègloga. No en tinc ganes. M’he dedicat a col·leccionar indicis: a) ditades teves a la plagueta de dibuix de l’escola; b) els ossos d’una mà humana sobre fons de domàs emmarcats dins una vasa barroca i daurada; c) els dos nàufrags que s’aferren al
ESTIC EN EL LLINDAR DE LA PLAUSIBILITAT Aràlia, m’has dit que anaves al cine tota sola. Volies veure la teva amiga Pepa Valor que broda un paper d’actriu secundària a la pel·lícula Obaba. Sempre ens han apassionat els secundaris, Thelma Ritter, per exemple. Quan ja eres a dues passes de la porta m’has amollat: “Aquelles