Ciència nombres i lletres

A la premsa, ocasionalment surten notícies sobre descobriments astronòmics, aquests darrers dies n’ha sortit una sobre l’objecte anomenat 2018 VG18

El primer nombre és l’any del descobriment, La primera lletra designa el mig mes: A = primera meitat de gener i així successivament ometent la «I». La segona lletra és l’ordre de descobriment dins el mig mes i va d’A a Z ometent la I, cada vegada que es superen 25 asteroides en aquell mig mes, s’augmenta el nombre final de la designació i es torna a la lletra A. Així, 2018 VG18 significa que l’asteroide es va descobrir la primera meitat de novembre de 2018 i que va ser el 7è —ordre de la lletra G— descobriment del cicle 19 —el primer cicle no duu nombre—, o sigui 7 + 18 × 25 = 467. Certament cada quinze dies es descobreixen milers d’objectes asteroïdals, o sigui que el darrer nombre pot ser força alt.

La denominació Farout, és senzillament un mot que li han atorgat els descobridors, sense validesa oficial, que quan l’òrbita de l’astre sigui prou ben coneguda, rebrà un nombre d’ordre entre els asteroides i un nom definitiu, en principi, pels astres descoberts en aquella zona, un nom mitològic relacionat amb els mites de la creació de qualsevol cultura.

De moment, de planeta res, ni tan sols sembla un planeta nan que és una definició molt menys restrictiva. Amb un diàmetre estimat de 500 km, difícilment estarà en equilibri hidrostàtic, que vol dir haver adquirit forma esfèrica per efecte de la pròpia gravetat, condició per a planeta nan.

Contínuament es descobreixen objectes transneptunians, alguns d’ells força llunyans i, necessàriament, de tant en tant se’n descobreix un que és el més llunyà fins el moment, o el que la seva òrbita el portarà un dia més lluny. La peculiaritat de 2018 VG18 és el cos que s’ha detectat més lluny fins ara, tot i que no és el que té l’òrbita que el durà més lluny del Sol, ni molt menys.

Plutó, Ceres, Vesta i 2018 VG18, aproximadament a escala, els dos primers són planetes nans. El darrer segurament és molt fosc, vermellós i, probablement, no esfèric. Imatges de la NASA via la Viquipèdia

El que sí que té un considerable interès és el fet que dels objectes amb òrbites més allargades i que van a parar més lluny del Sol, les seves orientacions estan molt més agrupades que si fossin cossos independents movent-se al atzar. Això podria indicar la presència d’un planeta llunyà, força més massiu que la Terra, que hagués pertorbat les seves òrbites. Però ni és segur que existeixi, ni s’ha detectat encara. Podria ser que un encontre proper del Sol amb una altra estrella, hagués alterat les òrbites d’aquests cossos, per exemple.

Segons la teoria més popular actualment sobre els planetes i cossos menors actuals, anomenada Model de Niça, alguns planetes de mides entre la Terra i Neptú, haurien pogut ésser expulsats del Sistema Solar o haver quedat en òrbites molt llunyanes. I serien molt difícils de detectar. Estem a l’espera que l’any 2020 entri en funcionament el Large Synoptic Survey Telescope que representarà un pas enorme en la possibilitat de detectar objectes llunyans del Sistema Solar.

❀ ❀ ❀

Una vegada escrit això, un company m’ha demanat més aclariments sobre com es podria descobrir aquest hipotètic planeta, i els copio a continuació:

Històricament, a la dècada de 1840, estudiant les desviacions del planeta Urà respecte l’òrbita calculada —i tenint en compte les pertorbacions que li produïen els altres planetes coneguts— es va poder determinar  la probable posició d’un planeta pertorbador desconegut. Curiosament dos astrònoms, un anglès —Adams— i l’altre francès —Le Verrier—, van fer els càlculs gairebé simultàniament, però en el cas de l’anglès els astrònoms que haurien d’haver fet les observacions per trobar el planeta, no van fer correctament la feina. En canvi, en el cas del francès, va passar les dades a l’observatori de Berlín que tenia mitjans bons per fer la recerca —precisament estaven fent un mapa d’estrelles de la zona—, i van trobar Neptú en la primera nit d’observació, a menys d’un grau de distància —com dues vegades el diàmetre de la Lluna— d’on havia calculat Le Verrier.

Però en el cas del possible planeta exterior, les coses són molt més difícils. En particular les distàncies implicades en les pertorbacions són centenars de vegades superiors, cosa que vol dir que la pertorbació és com a màxim 10000 vegades més petita. I més lenta, amb òrbites al voltant del Sol com a mínim unes deu vegades més lentes que les d’Urà, el temps d’observació per aconseguir el mateix arc d’òrbita amb la precisió requerida és al menys cinquanta vedades superior, de l’ordre del segle. Tan difícil i improbable és el càlcul de pertorbacions que es va per altres vies més estadístiques, calculant on seria més probable l’òrbita del nou planeta, per desprès intentar esbrinar quina posició concreta dins aquesta òrbita té actualment.

També cal dir que Neptú es veu perfectament amb uns binocles mitjans amb els que es poden observar uns 50000 objectes de brillantor similar, estrelles gairebé tots. En canvi, el possible nou planeta, requeriria un instrument de més de tres metres de diàmetre per poder ser captat i s’hauria de discriminar entre 10000000000 —deu mil milions— d’objectes celestes de magnitud similar, estrelles i galàxies llunyanes.