Els darrers anys Roxette havien viscut una letargia silenciosa a causa, principalment, d’un tumor cerebral, sortosament superat, que ha mantingut la cantant Marie Frediksson apartada dels escenaris. El seu concert inicialment s’havia de celebrar al Sant Jordi Club, però gràcies a la bona venda d’entrades es va haver de traslladar al pavelló gran, tot i que l’eufòria de venda d’entrades finalment no va créixer tant i l’espai va quedar en una mitja entrada d’un públic predisposat a reviure el passat amb un grapat de cançons clavades a la memòria.
El pas del temps ha passat inexorablement per Per Gessle i Marie Frediksson, però no ho ha fet amb les seves cançons, tornades ballables i balades d’aquelles que entendreixen el cor i l’ànima i que van sonar com fa vint anys. Bé, no exactament igual, ja que a Marie Frediksson se la veia amb una força de voluntat inesgotable per tal de superar-se, però amb la veu malmesa, sense poder arribar còmodament als aguts, i amb moviments insegurs. Sortosament no va voler recórrer a l’autotune o a l’artificialitat d’una màquina i va ser vital el reforç d’una corista en les segones veus per no enfonsar el concert.
Gessle va ser l’encarregat de portar el pes escènic amb salts i corredisses constants, intentant robar l’elixir de l’eterna joventut del seu repertori. Un cançoner que gairebé va prescindir del nou disc, Charm School (només en van interpretar un parell de cançons), i van dedicar-se a repassar, èxit rere èxit, uns temes que tenen la força del pop immediat que entra a la primera escoltada, unit amb l’alegria que suposa desterrar la tornada emmagatzemada en els racons dels records i de la memòria.
