Morfi Grei podia haver-ho fet fàcil muntant una banda de mercenaris i
vivint de les rendes de La Banda Trapera del Río, però ha volgut buscar
una via més arriscada: s’ha envoltat del duet d’electrònica punk
Electroputas —no confondre amb la històrica banda punk de l’Hospitalet— i de la guitarra de Betty Love (alumna avantatjada del
sempre enyorat Tio Modes) per parir un disc fosc i espès com és Cielos movedizos.
I com a bon gat vell ha sabut caure amb les quatre potes i sobreviure
amb la dignitat dels veterans. Un disc amb una temàtica que no deixa a ningú
indiferent amb un retrat cru de destrucció, tortura i, sobretot, mort.
Un tema que Morfi ha viscut de prop a la seva pròpia banda: portava un
penjoll amb cendres del desaparegut bateria Raf Pulido.
Que en un
concert de Morfi Grei hi hagi caos, descoordinació i perill, és gairebé
marca de la casa. Que fallin les màquines, que les guitarres es
desafinin a la primera o que els nervis de l’estrena provoquin errors,
són petites engrunes que se solucionen amb tones de carisma, i d’això en
Morfi en va ben sobrat. Els errors queden minimitzats quan ell es deixa
literalment la pell i converteix el caos en un exercici de provocació i
perill d’essència punk on l’única sortida és tirar endavant
sense por al ridícul, arrasant-ho tot. I tot amanit amb un repertori
basat en les cançons noves, àcides, corrosives i amb un cert toc gòtic i
glam com a Rebelde light, la cruesa d’Amor sucio o una estremidora lectura del Te recuerdo Amanda de Víctor Jara. I per al final va deixar un record a la seva carrera en solitari dels anys 80 amb La losa i les píndoles traperes No dais la cara, Curriqui de barrio i l’emblemàtica Ciutat podrida.
