última ronda

VIC, OBERTA I ESTESA…

Dir Vic en el món literari és dir aquella ciutat dels sants de Miquel Llor, però el Vic d’aquest poemari és aquell i és un altre.

Cada escriptor fa única la seva mirada sobre una ciutat. La de Ricard Mirabete és una introspecció de l’autor amb un rerefons d’elements que defineixen aquesta ciutat: el Mèder, el Temple romà, etc. Però també hi ha un poeta obert a la descoberta, un poeta disposat a fer-se seus els espais on s’anirà retrobant a si mateix.

Els elements quotidians van construint la poètica d’aquesta primera part: el bar, el cafè, les cruïlles, els semàfors, la mercuriana bicicleta… tot com una imatge del Google que ell va poetitzant, però no només això, en cada vers hi ha els batecs del cor del poeta, la seva solitud, el dolor de l’absència, el jo i el tu enyorat, el coneixement d’una ciutat nova.

Els poemes estan resseguits d’elements com la llum, sovint metàl·lica, la lluna, l’arc de sant Martí, els núvols degollats, els coloms de pèl d’asfalt, la boira… tot plegat com un quadre impressionista que té mil punts de colors. Sembla que el lector obri la finestra com feia el poeta anglès Philip Larkin en un dels seus poemaris més emblemàtics i contempli a través dels mots de cada vers el paisatge que ha impactat al poeta. Crec que alguns d’aquests poemes podrien ser imatges d’una tela que ens ofereix des de la seva peculiar mirada.

A la segona part pren protagonisme la música que ha marcat el llibre des del mateix títol, Radar, una cançó de Radio Futura, però també amb ressons musicals de grups com Nirvana, No doubt, etc. Aquí els ulls, els colors sovint grisos al costat del roig o el negre sobre el blanc, ens acosten a la pintura de Malèvitx, l’avantguardista ucraïnès.

Poemes impregnats d’erotisme, amb elements claus com el bes, o el gest amb ressons ausiasmarquians, el dolor, clouran aquesta part.

El llibre acaba amb un seguit d’aforismes que s’imposen amb força en aquests temps on la intensitat del missatge i la velocitat de la lectura són fortament premiats. Hi predominen les reflexions lúcides sobre les situacions de la vida, la força d’escriure: “Escriure per saber a què atenir-se”, la bellesa, l’art, l’esperit, els obstacles a superar…

En fi, les tres parts són una mena de plànol de ciutats i de sentiments. Una deliciosa geografia de l’esperit explicada a través de la força dels versos de Mirabete.
 
                                                 ANNA RUIZ, professora i crítica literària. Article publicat al 3 de 8 de Vilafranca del Penedès (22/03/2013)