Nuclear, de Ricard Mirabete: una lectura
Acabo de passar pel tràngol de la festa de graduació de 4t d’ESO, i encara estic amb aquell fred al cos que et deixa el postpart. Com a tutor, em tocava de fer una mica de discurs, i com sempre vaig escombrar cap a casa, tot i que per dissimular, a més de l’última classe de literatura els en vaig esquitllar una de tutoria i una de llengua. Tot resumit en el pretext de sempre: l’homo se l’ha anomenat sapiens, i després han vingut els matisos que l’etiqueten com a animal simbòlic i lingüístic. I així hem viatjat, en uns pocs mil·lennis, del gest d’oposar el polze a pintussejar les cavernes i a la Bíblia, i d’aquesta, en unes quantes centúries, al Tirant, Les fleurs du mal i la A d’en Brossa, que és una mena de retorn a l’essència.
Quan explico la poesia visual d’en Brossa, els nanos sempre em miren entre divertits i escèptics, convençuts inicialment que allò és una bertranada. Hi ha una bona part de la poesia contemporània que juga la carta d’amagar el sentit («el sentit és el silenci», que deia en Comadira) darrere uns panys de paret absolutament críptics. No és pas el cas del llibre que avui ens reuneix aquí, que com us intentaré explicar després té més de llum que no pas d’ombra. A la mainada, qualsevol tirada de versos els sembla, d’entrada, un repte inabastable, fins que aconsegueixes de fer-los entendre que la primera cosa que cal fer és deixar-se seduir per la paraula nua de sentit, i aquest ja et vindrà donat quan hagis acceptat el joc. Com davant de l’art anomenat abstracte (i el conceptual), que redueix el color i la forma a la mínima expressió per fer brillar l’essència –un quadre radicalment monocrom, absolutament uniforme, pintat tot de blau, o una tassa de cafè robada d’un bar i exposada al MACBA dins d’una urna, que la sacralitza i la converteix en ésser artístic.
Tinc la certesa d’haver entrat en la poesia actual tard i malament. Divuit anys de professor de literatura en una escola et poden acabar convertint en un expert de segona en poetes morts (ah, el currículum!), desconnectat de tot allò que neix i creix en entorns més propers que els sepulcres de Marchs, Verdaguers, Maragalls, Carners, Arderius, Vinyolis i Marçals (permeteu-me, aquí, una bestreta d’excuses per les cites i referències a d’altres autors que inevitablement se m’escaparan, i que no pretendran encasellar els poemes d’en Ricard per fer-vos-els més païbles, ni adornar la meva exposició, simplement donaran fe d’allò que m’ha vingut al cap mentre els llegia). Un cert deix d’endogàmia en els cenacles poètics d’avui m’ha servit de pretext per mantenir-me’n lluny i per disfressar una inconfessable desídia, però en Ricard i la seva poesia m’han ajudat a trobar una escletxa per on entrar discretament, amb més voluntat d’aprenent que de professor.
Perquè escrivim poesia? Probablement pel mateix que conversem. Tots els nostres actes ens justifiquen, però el que ens justifica com a humans és tan sols el llenguatge. I tant la poesia com la conversa, amb tots els farbalans marejadors que vulgueu, acaben versant sobre el mateix tema, l’únic: Qui sóc? Per tant, totes les converses són una, tots els poemes són u. Nuclear es llegeix com un sol poema, encara que cadascun dels que el conformen tingui entitat per si sol. Aquesta idea del sentiment d’unitat l’he vista en autors tan dispars com el Maragall de «L’oda infinita» («Tinc una oda començada / que no puc acabar mai») i Màrius Sampere (en una entrevista recent deia: «Tota la meva vida, tot el que he escrit –de fet– és un sol poema.»), per citar-ne un parell. O en el món paral·lel del rock: Pink Floyd i els seus discs conceptuals, o Neil Young etzibant un «It’s all one song» a un que des del públic li recrimina que totes les cançons sonen igual, a Year of the horse. A Nuclear, en Ricard busca, és clar, el qui, el jo, a través d’una mirada que, aquest cop, es trobarà en la natura, així com abans pot haver-ho fet als cims dels edificis i a les valls dels carrerons. Un dels epígrafs que obren el llibre resa: «Les muntanyes són la teva ment». Em ve al cap la Caterina Albert i la seva Mila, perdent-se entre «onades de muntanyes» per trobar-hi aquest jo.
Així doncs, es fa difícil, sense trair-ne l’essència, trobar poemes que defineixin el llibre, perquè no sembla un poemari premeditat, sinó un recull d’estats mentals, o potser el reflex d’una fase vital que persegueix la llum pels cims més alts, reflectida en tots els colors del blanc (calç, neu, lluna, núvol…). Poemes lluminosos que no deixen de trair, però, una certa predilecció per la llangor nocturna. «Quan la nit calla» pressent la nit i li agraeix el silenci «perquè torni una claror arran de mi»: el desig de nit porta implícita la promesa del dia; el darrer vers («Tot el que s’esdevé ho compto endins dels ulls») dibuixa la simbiosi entre el jo i la natura, i em retorna al Maragall de «Les muntanyes» («Tot semblava un món en flor / i l’ànima n’era jo»).
Són aquests ulls que escriuen en el quadern del paisatge amb imatges poderoses com la de l’església de Talló («llengua bífida, pedra en ordre / i l’estructura òssia del salm»), el pleniluni («és un pou de gebre l’ull de la lluna»), el sol («Negres corrues de pensaments / nien a la crinera dels cavalls del sol») o «La casa abandonada», la que et construeix una història al dedins, així com el poeta sap que cada poema que basteixi serà lliure de suggerir mil històries al cap del lector.
El maó que en Ricard utilitza per alçar els poemes de Nuclear és més el sintagma que el vers, és més la frase que l’oració. «Després del tro» passeja amb nosaltres pel cable de funàmbul d’una circumstància de temps que no troba el seu verb. Aquest mateix poema il·lustra una constant del llibre, una lleu anarquia en la puntuació que esbulla els cabells del vers, i l’absència gairebé total d’encavalcaments, llevat d’algun de suau o imperceptible. Aquí sembla pertinent preguntar-se si Nuclear defuig la cotilla del recompte sil·làbic i abraça el risc del vers lliure. Tècnicament, sí. Però no pas lliure del constrenyiment a la idea depurada al màxim. I amb una musicalitat no buscada, però sí viscuda, a la manera del qui llegeix el món en vers.
La recerca del jo s’entotsola al deliciós nocturn «En la casa transiten les mateixes veus», on aquells ulls que sempre busquen «s’allunyen de la llar dels pares» per fer «una ullada cap enfora», però no es resignen a aquesta solitud, i després de baixar al soterrani d’ells mateixos, es projecten fins a l’allò, l’«Ell que ens mira», potser des d’un pantocrator romànic que es fusiona, com tot, amb el paisatge, i esdevé foc, temps, llum i so.
Aquest ell-ull terrible es veu reduït, sublimat potser, a un tu carnal a «Ets el paisatge» (i després, encara, a «Perla fosca»), en què el jo li atorga el mateix poder d’esdevenir paisatge i justificar-ne l’arquitectura desfermada. Baixar dels cims i els èters, i de les entelèquies del vers, per arribar a la matèria, a l’animalitat estricta, i compartir l’instant.
Inevitablement apareixen alguns flaixos del record ensutzat de l’urbs: «La runa de l’espectacle» és un punyent al·legat antiMaquinista-Glòries-Pedralbes en què ens veiem com Sísifs empenyent rost amunt l’absurd de la nostra mesquinesa.
I al llarg del camí, del viatge, sempre el quadern a la butxaca, el vers esmolat al caire de l’abisme de la llengua, per entendre’s… si és que això és possible, perquè el poeta ho deixa en suspens a «El so del somni»:
Passejo totes les ànimes dels qui encara són a casa
amb la por de no trobar el seu carrer;
tal com jo no comprenc el meu somni.
A la fi assistim al deseiximent generós del poema, quan el poeta el deixa lliure i l’ofrena al món, que ja no sigui seu:
Aquell i no pas l’altre, el jo aquell
indefugible com la mà que t’escriu
el pur instant. […]
[…]
Aquell és el poema que et mira.»
La responsabilitat terrible de qui fa versos: dir-se el món per intentar saber-lo i trobar-hi l’encaix d’un mateix, i després pintar les paraules a les parets de la caverna perquè l’homo (sapiens-simbòlic-lingüístic) s’hi pugui emmirallar.
JORDI SERRA I GARRIDO, text de la presentació de Nuclear a la Llibreria Cafè Context, de Girona, el dissabte 27 de juny de 2015.
Enllaç al blog del poeta Jordi Serra i Garrido:
Òlsmut
