última ronda

r.mirabete

MALA MEMÒRIA

Deixa un comentari

MALA MEMÒRIA

Ferran Archilés

Editorial Perifèric

Catarroja,2011

La literatura construeix una memòria, individual i col·lectiva. I el desig l’enderroca. La memòria configurada en els versos és un lloc de conflicte, inestable i expansiva, que admet el passat i també el present; fins i tot, el futur també s’anuncia en l’avís dels dies que arribaran en la maduresa, en la vellesa. De tot plegat, Ferran Archilés farceix els seus poemes que recorden ciutats i estableixen un present continu, és a dir, perviuen en la ment d’aquell que les transita i les connota amb la seva mirada reflexiva, emocional i feta d’instants viscuts. El poemari compta amb trenta-set poemes, alguns força breus i sintètics, i d’altres més complexos i narratius. La seva llengua literària es vesteix de realisme i alhora és ben propera a l’expressió pictòrica: els colors són una part que configura la realitat, no tan sols la descriuen: en un dels poemes breus, L’aire blau, assaja l’impressionisme pictòric per mitjà de la paraula poètica: Riu el sol en el teu rostre, / l’aire dibuixa un mocador escapant-se, / l’aquarel·la dels teus ulls blaus. Mitjançant el recurs de la personificació del sol, de l’aire, el moviment expressiu i líric capta la realitat d’una instant viscut. Les referències pictòriques són constants, des de Hooper a Modigliani, per exemple.

Al llarg de tot el poemari les operacions poètiques que desenvolupa el poeta remeten a aquest dibuixar la realitat amb la descripció d’un estat emocional i vital que configura la seva vida i la seva memòria. A més, cal afegir que és un recorregut per diverses ciutats –sobretot València, però també París, Dublín, Torí– en les quals la petjada del poeta és vital però també utòpica: escriu l’asfalt de les ciutats però també l’aspresa del seu transitar individual per places i carrers. Els poemes van anunciant l’estat futur que viurà el poeta: la maduresa i la vellesa. A Plaça de Santa Margarida el poeta escriu sobre l’efecte de l’espera quan habitem llocs coneguts, i n’assenyala la nova dimensió que prenen en la nostra consciència:  i és el moment / de descobrir en els vells sentiments / l’avís primer de les decadències que ens esperen. La ciutat que ens configura també és presagi del que serem, no tan sols memòria del nostre passat sinó una forma del nostre temps individual. El poeta ha escrit allò que ha volgut comprendre del conflicte que provoca el viure i habitar ciutats que cal integrar dins d’un mateix. En aquest llibre de debut, Archilés dóna una mostra d’allò que els llocs i les ciutats han deixat escrit en ell i que ha sabut integrar en la seva consciència i en el desig perenne que comanda la seva mirada. Ens dirà que la vida fa el seu curs i construeix una memòria –individual i col·lectiva– però que, tanmateix, el desig no té memòria sinó un present que cal saber viure amb intensitat.

                    Ricard Mirabete, article publicat a Benzina, núm.55

                                                                           

Aquesta entrada s'ha publicat en Diaris el 29 de maig de 2011 per ricard99

SOLSTICIS EN MINÚSCULA

Deixa un comentari

SOLSTICIS EN MINÚSCULA

Laura Dalmau

Editorial Viena

Barcelona,2010


El solstici és un dels moments culminants de qualsevol cicle. És el punt més alt de la declinació solar, ja sigui en el seu valor de màxima expressió, ja sigui en el seu valor de mínima presència. Laura Dalmau ha estructurat aquest volum tenint en compte el correlat objectiu de les quatre estacions de l’any. El llibre comença a la primavera i acaba a l’hivern, i consta de quatre parts que porten el títol de cada estació amb un apunt referent al contingut poètic de cada secció. Ja als primers poemes ens presenta com el desig és la principal motivació del poemari i alhora del fet d’escriure. Més endavant, prenent una citació de Paul Claudel ens mostra per on van els trets constitutius de la seva poètica: Claudel escriu que l’obra és el resultat de la col·laboració de la imaginació amb el desig. El jo poètic prova de conèixer-se íntimament per mitjà del que viu com a desig, com a anhel, com a mancança. Des del moment que el tu dels poemes és determinant en l’expressió de cadascun dels poemes, la recerca íntima i essencial de la jo poètic esclata en funció de l’altre; d’aquell amb qui la poeta es confronta i que, finalment, li permet desenvolupar-se com a persona desitjant, com a dona.

Al llarg del poemari hi ha un to de confidència amb si mateixa. Hi ha lloc per l’erotisme de reconèixer el seu cos bategant, tant en acte com en pensament, en la seva pell que escriu cadascun dels seus punts vitals i emocionals. La lectura de l’obra ens permet rebre de primera mà l’expressió de la feminitat en constant recerca de sentit i d’essència. En què es configura el desig de les dones? Què busca la dona mitjançant el desig? Aquest volum ens fa possible compartir l’experiència i participar d’algunes constatacions líriques. La veu poètica sempre és un emissor del seu desig; no hi trobarem en els seus poemes les idees sobre la feminitat imposades per la tradició eminentment masculina, i masclista ben sovint. A més, els poemes més aconseguits del llibre com ara –per citar-ne només alguns- l’origen de l’egoisme i refracció són creacions estètiques que ens fem nostres cadascun dels lectors. En el primer citat, ens obre els ulls i la pell per començar a entendre alguna cosa sobre el sentiment amorós, que no hauria de ser possessiu: les paraules creixen sense adonar-se’n, / s’afanyen com cucs temorosos, arrugats, / encara adormides en una mena de dol. / Volen ser ànimes de punt i seguit, / en majúscula –això sí, sempre mirant-se el melic. Quan l’amor és oposat al dol, quan la vida plena és l’acció d’estimar, sense paraules sinó amb gestos; les paraules dites creixen, s’amunteguen, però ofeguen allò íntim compartit i viscut. En bona part dels poemes hi trobem motius poètics deutors de Gabriel Ferrater, símbols com els cucs, les mans, que ressonen de nou en els poemes de Laura Dalmau.

           Ricard Mirabete, article publicat a Benzina, núm.55

Aquesta entrada s'ha publicat en Diaris el 25 de maig de 2011 per ricard99

SUMARI ASTRAL

Deixa un comentari

“Aquests poemes creixen per tot el país.
Els podeu fer servir per a fins ben diversos;
les seves arrels es desenterren a la primavera
o al començament de la tardor i les heu de deixar
assecar a les fosques.”
 Joan Brossa (Sumari astral, 1999)

Aquesta entrada s'ha publicat en Diaris el 7 de maig de 2011 per ricard99