putxineli |
diumenge, 26 de desembre de 2010 | 17:20h
De tots elspersonatges que desfilen en un còmic, el Pere seria aquell tipus sec, fràgil,poc seductor, mal vestit i mal afaitat, que surt de casa sense pentinar-se niposar-se desodorant. Un d’aquells que passen per la vida sense deixar unaempremta gaire profunda al terra. Però, com deia algú, de la mediocritat algeni hi ha ben poc espai. I el Pere conté una mica d’aquell geni que, quanesclata, pot ser fulminant.
El passat divendresem va trucar a la consulta per explicar-me el desenllaç del seu problema. Problema, que, tanmateix, jono hauria d’haver tractat mai, perquègràcies a déu encara existeixen advocats laboralistes disposats atreballar... Nerviós, però amb un timbre de veu serè i plaent, em va explicarcom havia anat escopint tot el que pensava del seu cap d’oficina a la sevacara. No me’n va explicar gaires detalls, però crec que l’home,un mafiós d’aquells que fumen puros,segons he pogut inferir,va quedarben desencaixat.
El seu acte espodria catalogar com un “autoacomiadament improcedent, però sensacional”, sisenyor! Tot i que va errar en un detall: el seu afany d’anticipar-se a l’EREque s’estava preparant, la seva fam de guanyar el pols al cap d’oficina,almenys una vegada, el van empènyer a auto acomiadar-se just el dia en quèl’havien de fer fora oficialment. El rumor que li havia fet arribar el Joan,íntim amic del cap de relacions humanes, va acabar dinamitant qualsevolpossibilitat de dur KO&KO altribunal, per negligències contra els treballadors.I mira que jo l’havia alertat que calia tenir paciència.
Al Pere me’l vaigarribar a apreciar molt, la veritat. Les tardes que passàvem al despatx, quanjo li explicava els somnis mentre anàvem desfilant els seus malsons...
Ara, tot allò s’haesfumat. Intueixo que els del comitè d’empresa no l’ajudaran quan s’assabentinque va rebentar amb un punxó les quatre rodes del Mercedes del seu cap, l’home dels puros, just abans de marxar.
Si he de sersincera, les genialitats com aquesta no em convenen: acabo de perdre un delsclients més fidels.
putxineli |
diumenge, 26 de desembre de 2010 | 17:19h
Va tancar els ullsamb força i ràbia, anhelant uns minuts terapèutics sota la dutxa. Gairebé nosentia que l’aigua que rajava de l’aixeta era ben freda, perquè s’havia oblidatd’encendre l’escalfador. Desafiant el xipolleig de l’aigua, el mòbil sonavasense treva, des del moble del lavabo. I en aquell precís moment va sentir lapunxada: una fiblada seca, maleïda, que li travessava l’estómac, el ventre,l’espatlla, el pit, i que, finalment, s’instal·là a la vora del cor, al centremotor d’aquella cadena de palpitacions. Mentre es vestia per l’ocasió, l’olorde til·la, provinent de la cuina, se li va aferrar al nas amb una intensitatinesperada. Va mirar el rellotge: faltaven cinc minuts per marxar i va recordarque s’havia d’endur també el punxó.
Quan va veurel’ascensor espatllat, els pulmons se li van tornar a obturar. Una vegada més,hauria de respirar sense aire i mantenir la positura, almenys fins que creuésla porta del despatx 6.
–Puc passar? –va preguntar, percebent un fred terribleals peus, convertits en dos trossos d’iceberg.
–És clar, el meu despatx sempre és obert, Pere, que no hosaps? De fet, precisament avui volia...
–Avui, avui... avui no volia res senyor Portal, perquè,sap? avui li volia parlar jo. I per cert, el meu despatx també és obert cadadia de l’any, fins i tot alguns diumenges... tot i que vostè això no ho deusaber, oi?
–Vaja... Pere, com t’ho agafes... tu diràs, doncs... –vaetzibar el cap de direcció del projecte executiu de KO&KO, traient-se lesulleres lentament, amb una fermesa gairebé teatralitzada–, però pensa que tincuna mica de pressa...
–És que a mi la seva pressa se me’n ‘refot’, i vol saberper què? –s’embalà l’auxiliar de l’ajudant del tècnic de KO&KO, que ja notenia ni un bri de fred, sinó una calor espantosa–, doncs perquè tinc algunesprecisions que haurà d’afegir a la seva atapeïda agenda, com ara redactarl’Informe final, que crec que ha desaparegut definitivament del meu disc dur; otornar a repicar el Pla estratègic, perquè lamento dir-li que amb les pressesvaig cremar el document definitiu; ah! I també hauria de provar d’enganxar elstrossos de paper que corresponen als pressupostos d’aquest trimestre, que crecque amb les presses, perdoni... les presses altra vegada! els vaig estripar. Noes preocupi, però, perquè encara deuen ser a la paperera del meu despatx, noméshaurà de regirar una mica. I no cal dir-li que si no els trobés, té l’opció debuscar-los als contenidors del pati, que fa tres mesos que no es buiden iencara hi deuran ser.
–Pe... Pere,què, què dius, ara? Que et trobes bé? Que, que...
–Doncs la veritat és que no em trobo gaire bé perquè,veurà, com que la calefacció del polígon no funciona, doncs he agafat dospulmonies en tres mesos i m’han quedat seqüeles. Però tampoc s’amoïni ara peraixò, vostè, que la meva darrera baixa va ser causada per estrès laboral, inomés haurà de fer front a aquesta demanda.
Ho havia fet. I elmalestar d’aquells darrers mesos s’havia esfumat del tot, a una velocitatsorprenent. Encara no entenia per què la psicòloga li havia desaconsellataquesta opció.
putxineli |
divendres, 26 de novembre de 2010 | 18:59h
La primera vegada que vaig trucar-li, devien ser les vuit del matí, ningú no em va respondre. Era 12 d’agost i jo acabava de llegir al diari que un grapat de conills blancs s’havien quedat atrapats a la zona de seguretat. Com si es tractés d’una mofa, aquells conills s’havien convertit en la imatge més pintoresca i també en la més crua de la història, la Història en majúscules, vull dir. Ningú no en parlava però jo, íntimament, vaig voler batejar-los: eren els ‘conills del mur’, petites bèsties blanquinoses i vegetarianes, atrapades entre plaques de formigó, batecs de vida animal que veurien de primera mà tanta sang i tantes desgràcies.
Els tancs, els intents fallits de saltar la maleïda paret, els filferros espinosos, la tristesa, la ràbia… aquells conills serien, i no era capaç d’imaginar-me amb quina transcendència, el testimoni més preuat del conflicte.
Deien que el mur era l’emblema de la Guerra Freda, que era el preludi d’un atac nuclear i jo què sé què més! Però jo no ho veig així… No: per mi, el mur va ser un instrument trenca-vides, una mina per a la moral dels ciutadans. No hi havia ningú a la ciutat que no hagués estat trossejat per aquesta barrera infranquejable. Vull dir ningú, ni tan sols els implacables malparits del SED.
Però la història de Lenda, creieu-me, era especial. Ningú va viure tanta aflicció com ella. Ella i el seu marit Peter van acabar separant-se, incapaços de suportar la pena, i mentrestant, l’Erich viuria els anys més intensos de la seva vida entre les agulles de cosir de la seva àvia materna i les partides de dominó de l’avi. Malauradament, aquesta segona part de la història jo no us la puc contar. El meu carnet d’humil reportera parida a l’est de la ciutat em barrava el pas a la zona occidental i, de fet, no vaig conèixer l’Erich fins que aquest no tingué alguna cana al cabell. Suposo, però, que agraireu que comenci pel principi, com ho fan les bones històries.
Aquell matí, l’Ava em vavenir a veure sobre les 7 h. Ella vivia al carrer Bernauer Straße, un carrer contigu al mur, al costat de les cases que van desallotjar forçosament. Era molt amiga de Lenda i aquella nit l’havia passat amb els ulls ben oberts, sentint els lladrucs secs dels gossos policies i tement-se el pitjor... La remor entre el veïnat s’havia estès com l’oli: estaven erigint un mur i l’Ava sabia que s’alçava entre la casa de Lenda i la dels seus pares. No s’imaginava, però, les conseqüències que tindria aquell acte.
putxineli |
divendres, 26 de novembre de 2010 | 18:51h
Una altra vegada aquella punxada a l’estómac. De dins cap a fora, de fora cap a dins. El batec que es mou com un pèndol i els braços li tremolen com si haguessin d’alçar el vol. Volar. S’imagina volant… Però la seva ment en blanc es desperta d’una rampellada: Per què, ella? Per què precisament aquesta nit?
Apaga d’un cop sec l’aparell de ràdio de la cuina, tronat i ple de molles, i subjecta la tassa de cafè sense èxit: el tremolí de les mans fa caure la tassa a terra, i s’esquerda en mil bocins, com el seu estómac, com la seva pell. No vol sentir res més, però unes veus trencades i impregnades d’eco se li han instal·lat al timpà i no en sortiran fins d’aquí uns mesos, li recorden una i altra vegada la desgràcia.
La ràdio misteriosament torna a sonar. Deu haver-la encès Peter, que segueix encegat, fitant el no-res de la finestra com fa una hora, com en fa dues. Com si el temps no es consumís, com una ànima morta, com si la història –la Història en majúscules, vull dir– no li hagués arrancat un tros de vida, aquesta nit.
Lenda ho comprèn: està en estat de xoc, el seu marit… per això decideix ignorar-lo i seguir el fil de veu que surt del transistor: “Aquesta nit ha estat escollida pel SED per erigir el mur de formigó, tal i com s’havia planejat. Avui, per fi, una paret de 41,97 km i 3,60 metres d’altura protegeix els ciutadans de la república. El partit i el seu aparell policial els salvaguarden dels perills d’occident. Erick Honecker s’ha congratulat per la proesa...”.
El formigó d’aquest mur ha convertit en pedra el cos de Lenda. Li ha fossilitzat les extremitats, no pot moure’s ni tampoc plorar. Al fons, sembla que soni el telèfon, potser és l’Erich, potser sí que és ell i haurà de pensar com explicar-li tot. Els detalls de la desgràcia la tornen a petrificar, no arribarà a temps de respondre.
Ahir a la nit, mentre la Volksarmee, 5.000 membres de la Policia Duanera, 5.000 policies i 4.500 membres de les Milícies Populars s’apressaven a tancar els carrers i les vies ferroviàries que comunicaven els dos cors de la ciutat, Lenda s’acomiadava d’Erich amb una forta abraçada. “Porta’t bé, rei, i fes cas als avis, eh? Demà et recullo per anar a l’escola. Ah! I acaba els deures abans de sopar, que ens coneixem…”. Lenda deixava el fill a casa els seus pares perquè era un dia especial: Peter i ella celebraven 15 anys de matrimoni. Però l’endemà, l’endemà no podria recollir-lo, ni l’endemà ni durant tots aquells anys en què el mur es mantingué alçat, com una cicatriu fatal, partint en dues parts la ciutat.
És l'hora d'encetar la síndria, d'afilar els nassos... És l'hora de sortir al terrat i cridar. L'hora d'estirar el fil, de viatjar sobre els núvols, la NOSTRA hora!
Aquella finestra esbotzada i amb el pany rovellat, sembla que s'obrirà, per fi. L'obrirem, dic, amb una serp de mots desiguals, escopits, escampats amb una cullera. Perquè això tot just comença, i ja fas tard...
