Trenc d'Alba

La primera vegada que vaig trucar-li, devien ser les vuit del matí, ningú no em va respondre. Era 12 d’agost i jo acabava de llegir al diari que un grapat de conills blancs s’havien quedat atrapats a la zona de seguretat. Com si es tractés d’una mofa, aquells conills s’havien convertit en la imatge més pintoresca i també en la més crua de la història, la Història en majúscules, vull dir. Ningú no en parlava però jo, íntimament, vaig voler batejar-los: eren els ‘conills del mur’, petites bèsties blanquinoses i vegetarianes, atrapades entre plaques de formigó, batecs de vida animal que veurien de primera mà tanta sang i tantes desgràcies. 

Els tancs, els intents fallits de saltar la maleïda paret, els filferros espinosos, la tristesa, la ràbia… aquells conills serien, i no era capaç d’imaginar-me amb quina transcendència, el testimoni més preuat del conflicte.

Deien que el mur era l’emblema de la Guerra Freda, que era el preludi d’un atac nuclear i jo què sé què més! Però jo no ho veig així… No: per mi, el mur va ser un instrument trenca-vides, una mina per a la moral dels ciutadans. No hi havia ningú a la ciutat que no hagués estat trossejat per aquesta barrera infranquejable. Vull dir ningú, ni tan sols els implacables malparits del SED. 

Però la història de Lenda, creieu-me, era especial. Ningú va viure tanta aflicció com ella. Ella i el seu marit Peter van acabar separant-se, incapaços de suportar la pena, i mentrestant, l’Erich viuria els anys més intensos de la seva vida entre les agulles de cosir de la seva àvia materna i les partides de dominó de l’avi. Malauradament, aquesta segona part de la història jo no us la puc contar. El meu carnet d’humil reportera parida a l’est de la ciutat em barrava el pas a la zona occidental i, de fet, no vaig conèixer l’Erich fins que aquest no tingué alguna cana al cabell. Suposo, però, que agraireu que comenci pel principi, com ho fan les bones històries. 

??
Aquell matí, l’Ava em vavenir a veure sobre les 7 h. Ella vivia al carrer Bernauer Straße, un carrer contigu al mur, al costat de les cases que van desallotjar forçosament. Era molt amiga de Lenda i aquella nit l’havia passat amb els ulls ben oberts, sentint els lladrucs secs dels gossos policies i tement-se el pitjor… La remor entre el veïnat s’havia estès com l’oli: estaven erigint un mur i l’Ava sabia que s’alçava entre la casa de Lenda i la dels seus pares. No s’imaginava, però, les conseqüències que tindria aquell acte.