L’estiu de 1996 arribava a aquestes contrades, encara recordo aquelles nit de xafogor d’aquells primers dies, al començament em va costar integrar-me en aquest peculiar municipi d’Artesa de Segre, aquells anys amb Jaume Campabadal d’alcalde del municipi, podia trobar fins i tot “exòtic” viure en un municipi on hi governava una força republicana, com a simpatitzant independentista i com a votant d’ERC des del 1992 ençà, aviat vaig comprendre que havia anat a “petar” amb un dels bastions republicans més importants des de la república de 1931 fins als nostres dies.

Uns anys més tard, al 2003 va venir la meva entrada com a militant a ERC, i concretament a la secció local del municipi i de la comarca de la Noguera en qüestió, la resta tots la coneixeu.

Hi ha una cosa però, que amb el temps he arribat a comprendre, a Artesa de Segre el fil conductor entre el republicanisme dels anys 30 del segle passat i l’actual republicanisme mai es va trencar, de vegades mirant al Montsec em dóna la sensació que aquesta serralada us va protegir i us va arrecerar, potser va crear un microclima on el catalanisme, republicà i d’esquerres pogués sobreviure, potser aquest microclima no només us va protegir de la nit més fosca del franquisme criminal, sinó també de la vergonyant transició pactada d’esquenes al republicanisme democràtic, on les covardies, les prebendes, i els reciclatges de franquistes cacics a demòcrates a corre-cuita, van configurar un paisatge a gran part del país, doncs a Artesa de Segre i a tota La Noguera unes poques persones van aguantar el fil conductor d’aquesta història per fer renéixer la flama que en aquets moments qui us parla i el nostre equip volem continuar, i ho vau fer suportant exilis i humiliacions durant el franquisme, i mesquineses i mirades burletes durant la “transició”.

El meva primera presentació va per vosaltres, tot i que segur que n’hi ha més i que me’n deixo algun, però de ben segur que vosaltres els representeu.

·        Antoni Fons i Armengol

·        Francesc Ticó i Gatnau

·        Francesca Solé i Clotet

·        Josep Guarné i Macià

·        Josep Pons i Poch

·        Emili Cerveró

A la vida hi ha coses que dóna la impressió que sempre perduren que formen part del nostre imaginari, que ha donat vida a la literatura, el cinema, la TV, tots recordem com la guerra freda, l'arribada de l'any 2000, o el fet que un afroamericà arribés a la Casa Blanca, eren esdeveniments que ho podien semblar impossibles o inamovibles.

Els que tenim certa edat, ens hem criat i ens hem socialitzat amb la macabra familiaritat d'ETA, la banda armada al llarg de les nostres vides ha obert centenars de vegades el telenotícies de les nostres llars, segrestos, assasinats, manifestacions, comandos, zulos, detencions, tortures, Audiència Nacional, treva, cotxe-bomba, tret a la nuca, un vocabulari que durant molts anys se'ns va fer familiar, qui ho havia de dir que en veuríem el final, com qui hauria de dir que veuríem un president afroamericà als EUA.

Per edat malauradament ( o sortosament) ja he vist molts canvis socials, el franquisme, la guerra freda, la transició, internet, la tv digital, l'estatut, la “normalització” del català, penso que només en queda una cosa, de les que considero importants i que ens poden canviar la vida, la independència de Catalunya ? Doncs, sí per a què amagar-ho, ara que amb la recuperació de l'autoestima i de la dignitat de la gent del país ja em podria donar per satisfet, què és poca cosa ?

Però és que o estem tant d'enfonsats.

El 17 d'octubre de 2008, el malaurat Miquel Pairolí va escriure aquest article al diari Avui, una nit com aquesta m'esgarrifa recordar-lo.

Disposició al genocidi
MIQUEL PAIROLÍ.

Llegint el que s’ha publicat aquests dies en alguns diaris de Madrid i sentint el que s’ha dit en algunes tertúlies radiofòniques es comprèn que Espanya endins hi ha prou gent que no està pas disposada a anul·lar el judici al president Companys i a rehabilitar-ne la figura sinó que, si poguessin, el tornarien a afusellar. Sort que, atès el funcionament de la matèria i de la història, això és impossible. El que han dit i han escrit sobre Companys denota la quantitat d’odi que acumulen i la naturalesa irracional i obscura que té. És un odi que costa d’entendre d’on surt i què en motiva tanta intensitat. Un odi granític, que el temps no escrostona i que es transmet de generació en generació. Tornarien a envair Catalunya i tornarien a afusellar Companys i aquí, naturalment, trobarien qui els aplanaria el camí i els indicaria a quina porta han d’anar a trucar de matinada. Tot això no es du a terme perquè, per sort, les circumstàncies ara no ho afavoreixen i també perquè Espanya endins encara hi ha una majoria pacífica i civilitzada que ho atura. Però fa un cert efecte veure aquesta disposició al genocidi, sentir bramar aquestes veus convençudes per mentides, encegades per la demagògia, enrogallades per l’odi, llegir aquestes plomes que suquen directament en el verí. Això en capçaleres històriques, que venen centenars de milers d’exemplars. Aquesta és una d’aquelles coses que demostren que Espanya només té un futur possible. Si l’odi és capaç de perdurar tant temps i de regenerar-se i perpetuar-se, no hi ha res a fer. Òbviament, només hi ha una sortida, més tard o més d’hora, i com més tardem a arribar-hi pitjor per a nosaltres i també per a ells. Mentrestant, a l’entorn de la rehabilitació de Companys aquí ens hem entretingut amb una d’aquelles polèmiques domèstiques a què estem tan acostumats. Una trista manera d’enrabiar-se i de perdre el temps. Discussions que no porten res de bo i que no duen enlloc. Tírries i hostilitats entre veïns. Una pugnacitat insidiosa, petita. Una ridiculesa comparat amb aquell odi d’acer.

No li donem més voltes, de moment millor que no hi hagi unitat, perquè ?

Portem massa derrotes acumulades, i això ens genera una patologia continua, ens ennuvola la ment, i comencem a veure traïdors a tort i a dret.

De fet de traïdors Catalunya n’està plena, com tot poble humiliat i vençut, es genera el brou de cultiu adequat per a què molts poques-vergonyes hi facin el seu negoci particular.

Però cal tenir perspectiva històrica i a la vegada de futur, en aquest cas les ferides d’aquests últims 6 o 7 anys encara estan molt obertes, cal separar bé en gra de la palla i això en un sistema pervers com el que tenim necessita temps i mantenir el cap fred.

L’independentisme no ha de ser una religió, on si no es compleixen els manaments al peu de la lletra ja es titlla de traïdor a altri.

Cal conèixer la nostra societat a fons, les nostres febleses, les nostres patologies i misèries humanes, les nostres covardies, i tots els cercles de poder que treballen en la deconstrucció del país.

En aquests moments l’independentisme està traumatitzat, ha patit molt, plataformes, grups, grupets, famílies, partits i tota classe de pontificats que han trencat l’horitzó.

La gent de SI, es pensen que tots els que no són purs, són uns traïdors, que reflexionin el perquè no va haver-hi pacte amb Reagrupament al 2010, a l’ajuntament de Barcelona el 2011 i què va passar al CCN ?

Molta gent d’ERC, els més sectaris, tot i que jo en sóc militant i no em considero gens sectari, culpen SI i Reagrupament de les darreres ensulsiades electorals sobretot en alguns ajuntaments, sense gens d’autocrítica per l’estratègia dels pactes amb els espanyolistes del PSOE de Catalunya.

No cal trencar-s’hi el cap, que cadascú faci la seva via, i no culpi a altri dels propis errors, potser d’aquesta manera s’arribarà al procés de maduresa que la societat necessita.

Ah per acabar, jo votaré ERC, perquè aquí ja només hi falta els il·luminats que demanen l’abstenció.

Seré políticament incorrecte, parlaré del Barça i malament, tot i que sóc culer, però ho sóc bàsicament pel meu antimadridisme.

Em vull referir al fracàs pedagògic de La Masia, que ningú s’esveri, he dit pedagògic, com podeu veure cap dels jugadors de La Masia que arriben al primer equip del Barça o al Barça Atlètic, no n’hi ha cap que sigui nascut dintre de l’estat espanyol, que tingui un domini mínimament endreçat de l’anglès, i mira que es fan un tip de viatjar.

Només parlen català els que han nascut en una de les quatre “províncies” catalanes, els demés cap, ni un.

A més sempre han d’estar amagant la seva catalanitat, no parlen de valors ?

Per acabar-ho d’adobar, en la darrera gala de la UEFA el Sr Puyol va sortit vestit com si fos un estiuejant de Lloret, no va parlar ni en anglès, ni per suposat en català, vergonyós.

I a nivell esportiu, tenen tot el món per on poder triar, només els cal elaborar un sistema i polir als nois perquè s’hi adaptin.

Una altra cosa, és veritat que els jugadors del Barça no donen tant la imatge de macarres i puteros com la donen els del Madrid, tothom mínimament informat sabrà que la premsa barcelonina tapa molta més merda que ho fa la de Madrid, allà ho ventilen tot.

Total ,molt bons futbolistes, però projecte pedagògic i valors ?

Au va, això és un negoci i punt.

Si, i n’hi ha, tot i que cada vegada menys. pensem que molta gent ha/hem arribat a l’independentisme més actiu els darrers 10 o 15 anys i això es nota, i molt.

I si ho sumem al fet que l’independentisme fins finals del 2003 mai havia estat al govern, doncs tot això suma, som-hi doncs, anem a per les frases fetes que s’utilitzen sense solta ni volta:

 Independència ja, o marxem d’una vegada.

 Si mira, ara mateix, si no ho fem a títol individual per la Jonquera amunt, com a país, encara queda.

Amb el problema català Espanya té un problema.

Oh i tant, des de la batalla de Lepanto ençà mai havien estat tant cofois, nosaltres si que tenim un problema.

 Perquè no marxem d’una vegada ?

 Aquesta és fàcil, doncs perquè la gran majoria no ho vol, i després hi ha una altra majoria que ho vol, però si, però ara no.

 La independència està al caure, o ho veurem molt aviat.

 Doncs jo no tinc cal indicador seriós que ho certifiqui, si perquè hi ha molta gent que fa soroll, o perquè unes enquestes diuen no sé que, o veiem algunes estelades penjades en alguns ajuntament diem que està al caure, malament anem.

Home, que la cosa està millor que fa 20 anys ? Si

Però fins que no vegi força escons i molts més ajuntaments plens d’alcaldes i regidors independentistes, m’estalviaré de dir ximpleries.

Ah, i per acabar no ens cal tantes plataformes i tanta collonada, tot i que reconec, que darrerament no pensava així, però els fet són tossuts, molt tossuts. La única plataforma que cal, és que les marques independentistes siguin les que siguin, però vist el panorama millor no dividir massa, i si potser gens, que aquestes marques obtinguin el màxim de regidors, diputats, senadors, eurodiputats, i parlamentaris possibles, lo demés no és altra cosa que fotre el préssec, i el gamarús.

El traspàs del Sr Heribert Barrera,  ha posat una vegada més al descobert les mancances, les misèries i la impotència d’un país que no sap on va.

I quan dic que no sap on va, de la mateixa manera que dic que el Barça només és un club, em refereixo al joc de majories i minories, vull dir que la majoria ni tant sols es planteja on s’ha d’anar, o on vol anar.

Si una cosa cal valorar del Sr Barrera va ser la seva coherència, fermesa i valor, tampoc és una cosa nova, pertanyia a una època en la qual la gent que es dedicava a fer política catalanista i d’esquerres ho feia per uns ideals.

Dintre d’aquest magma de misèria moral, hi hagut un fet positiu, petit i simbòlic, però positiu, Sr Jordi Pujol va dir, “ara veig que tenia raó”.

I ho feia referint-se als perills dels quals alertava el Sr. Barrera anys enrere, tard ?

El polítics professionals sempre fan tard.

Però els que ens dediquem a fer pedagogia de la política i l’independentisme, massa vegades ens veiem alertant a la gent de nostre entorn, etzibant arguments que malauradament s’acaben complint, i mai, mai, sentim o escoltem, “noi tenies raó”, tot i que els fets sempre acaben sent premonitoris i contundents.

Perquè ? per mi és un problema de valors, i ja fa anys que ho dic, i no ara que ho han posat de moda els gurus de la comunicació de l’entorn blaugrana.

És obvi que una persona a la qual li importa una merda el país on viu (la gran majoria), alhora d’opinar només dirà ximpleries per tal de quedar bé i fer veure que si li importa.

En qualsevol cas, si per esperar que alguna de les persones amb les quals he discutit fent-li veure dels perills que assetgen el país, he d’esperar a què ho digui davant meu estant jo en un taüt, ja s’ho pot estalviar i continuar amb el seu menfotisme dissimulat.

Em fot molta mandra escriure al bloc, m'ho hauré de replantejar seriosament, mai escric sobre literatura, gastronomia, esports, o viatges, abans alguna vegada ho feia, però clar com que li vaig canviar el títol al bloc, aquest títol el veig poc proper a escriure coses en positiu, car té unes connotacions força negatives.

I la veritat és que no acabaríem la política catalana és això POLÍTICA COLONIAL, la última ha estat la privatització de l'aeroport del Prat, segurament farà cap a capital madrileny.

Font: www.ara.cat

I el gran timoner què hi diu ?

I que hi deu dir el Duran (i la seva suite de 1000 euros diaris) ?

Clar li tornarà a salvar la cara al PSOE en unes votacions compromeses, a canvi de què ?

Dels 25 lladres del PSC-PSOE al Congrés de Madrid no cal dir-ne res més.

Ara però em venen al cap tota aquella colla de dropos, saltimbanquis, i bufanúvols convergents que voltaven pels fòrums i als d'ERC els hi deien de tot per empassar-se totes les malifetes que el PSOE-PSC perpetrava contra Catalunya. Suposo que ara amb la quantitat de poder que acumulen deuen estar enfeinats amb exercicis onanistes que deixen les mans plenes de callositats.

Ah, i una coa molt important, a la majoria de la gent això els importa un rave, diuen que estan indignats, i que la política no els interessa perquè bla bla bla bla bla.

Mentrestant ens estan buidant el país a mans de les oligarquies financeres madrilenyes, i aquí anem xiulant i mirant al cel.

La política colonial té moltes coses xocants, cada dia hem d'esmorzar amb alguna dosi de demagògia barata, tronada i populista que ens etziba el saltimbanqui de torn

.La darrera ha estat el xou que ens han ofert els regidors d'ICV a l'ajuntament de Barcelona, amb samarreta antirretallada inclosa, el nivell de la política colonial ja comença a ser grotesc, només a ERC i a la CUP es veuen alguns símptomes de seriositat política, clar ara algú dirà a ERC ? A la CUP ? Òbviament ho dirà un espanyol, res de nou.

La de la foto és Jannete Sanz, a aquesta xicota segurament mai se l'ha vist amb una samarreta de Zp i Rajoy entrant a Catalunya a saquejar l'erari públic, són les coses o els símptomes de la ocupació.

Espanya sempre té la demagògia preparada, quan interessa el catalanisme és d'extrema esquerra, revolucionari, i antisistema, sinó també se li pot penjar la llufa de burguès, liberal i de dretes, d'una manera o altra sempre acabem rebent.

Això si, sempre amb la col.laboració interessada dels “tontos” útils nostrats, o dels col.laboracionistes, o quintacolumnistes de torn.

Que ningú s'esgarrifi, sempre poso el mateix exemple, quan el juliol de 1940 els nazis van entrar a Paris, la gran majoria de parisins feien cua per llepar-los el cul, doncs això coses de la ocupació.

Avui 19 de juny de 2011, amb 96 anys ha traspassat Víctor Torres, tot un referent de la memòria antifeixista, i de lluita i servei per Catalunya.

En un acte anomenat Acte d'Estat, realitzat a Mollerussa el 14 de maig de 2010 vaig escoltar per primera vegada Víctor Torres, havia coincidit amb ell amb algun acte d'ERC, però ja feia molt temps que estava retirat de la política i òbviament ja no feia discursos.

En aquell acte ens va fer tremolar el cos al explicar-nos totes les seves peripècies a la Guerra Civil i posterior exili, germà del gran poeta ponentí Màrius Torres, ha estat tot un referent de dignitat i estima pel país, tot i que va veure avenços importants en el desenvolupament de l'autogovern, se'n va sense veure el seu país lliure, després de tota una vida de servei al país.

Els països ocupats tenen molts problemes alhora de dignificar els seus grans personatges, la ocupació demogràfica, política i militar dificulta molt el fet de donar a conèixer amb la dignitat que es mereixen tots els nostres referents que han aportat voluntat i lluita al nostre dissortat país, però pels que treballem per a tornar la dignitat al país, és d'obligada referència recordar-los, dignificar-los i posar-los en el lloc de la història en el qual és mereixen estar, ser recordats i tenir-los com a referent.

En la memòria de Víctor Torres, Visca Catalunya lliure.

Benvolguts Srs

La Comissió 300 anys s'adreça als nous regidors i regidores de la vostra agrupació política per fer-vos una petició o suggeriment.

I és que el dia de la presa de possessió del càrrec d'alcalde o regidor es faci per la fórmula de “per imperatiu legal” .

Hi ha altres frases o expressions al davant de l'imperatiu legal, com per exemple, “sense renunciar a la sobirania de Catalunya i per imperatiu legal ...............”.

Motius ?

Doncs, motius jurídics, morals i ètics, és una flagrant contradicció voler més competències i finançament per Catalunya i els nostres ajuntaments, així com voler millorar l'estatus jurídic de la nostra llengua, i prometre la Constitució Espanyola i la monarquia, institucions que actuen com a topall pel nostre desenvolupament.

Pensem que el nostre alcalde i regidors són actors polítics, han d’estar al servei del ciutadà, però deixar-los com a simples elements que l'únic que han de fer, és “fer poble”, no és altra cosa que menysprear les seves iniciatives i la voluntat d’actuar de forma local, però amb una visió global.

Històricament i generalment, l’argument que s’ha utilitzat vers els alcaldes i regidors al encomanar-los la tasca de què han de “fer poble” deixant la ideologia a banda, ha estat l’argument utilitzat pels sectors més immobilistes, sempre contraris al desenvolupament social i nacional.

Atentament

Moisès Martí

President de l’Associació Comissió 300 anys.