mjesus |
llibres |
dijous, 19 de juliol de 2007 | 23:11h
Una nova trobada emocionant entre amics, familiars i companys de na Sílvia Romero per celebrar la presentació de Verbes —un recull de catorze contes al voltant d’aquest mot. En aquest treball descobrim un gir important del seu registre literari si comparem amb la seva anterior novel·la Ànima Mesquina, “un exercici d’humilitat” com va dir en Joan Adell (us adjunto una ressenya de les seves paraules el dia de la presentació el passat mes de maig a la LLibreria Ona, així com la d'Isabel Laso a la presentació oficial de Sitges). Una frase que m’ha fet rumiar a fons, un cop llegit aquest recull de contes, una frase que es podria interpretar, fora de context, com una elaboració més simple, més freda i menys "construïda", literariament parlant, que la seva anterior novel·la. Res més lluny de la realitat (com va dir en Joan a la presentació: un exercici intel·ligent) i com jo mateixa he comprovat.
En cada història apareix l’ànima del personatge o objecte personificat —sovint en situacions absurdes o surrealistes— reclamant protagonisme des de l’anonimat i provocant una reflexió profunda sobre la societat que ens envolta.
Una ironia fina que sorprèn des de les primeres línies.
Des d’aquest petit racó us recomano la seva lectura. En gaudireu, segur! Felicitats Sílvia.
mjesus |
general |
dilluns, 1 de gener de 2007 | 12:21h
Pau!
Un nou any que comença avui, amb noves il·lusions, amb nous projectes, un nou any per ser més tolerants, més dialogants, menys violents, més amics dels nostres amics i dels nostres enemics.
I si em permeteu desitjo a tots els blocaires/esses un magnífic 2007.
mjesus |
llibres |
dimarts, 14 de novembre de 2006 | 23:27h
El passat dimecres dia 8, es va fer la presentació de la novel·la de Sílvia Romero, Ànima Mesquina, XVII Premi de Narrativa Sebastià Juan Arbó. Vaig gaudir d’un acte molt especial per mi: era la primera vegada que assistia a la presentació del llibre d’una companya, motiu que em va omplir d’alegria i orgull. A la sala d’actes de la Tecla Sala de l’Hospitalet s’hi van reunir familiars, amics i coneguts. Va presentar l’acte en primer lloc, en Vicenç Ambrós, escriptor i jurista; i n'Alícia Gili, historiadora i presidenta d'Akwaba.
Els escriptors novells com la Sílvia, sovint han d’anar contra corrent, perquè la seva obra arribi al gran públic.
mjesus |
general |
divendres, 3 de novembre de 2006 | 19:05h
Aquests dies podeu venir a Manresa a escoltar música, veure teatre i altres espectacles pels carrers.
La majoria són gratuïts.
Us deixo uns enllaços per si algú es decideix a deixar la ressaca post-electoral i la blogosfera, per respirar una mica d'aire fresquet. Abrigueu-vos bé si veniu.
"Pais", projecte de 1986 realitzat al 1988. Una pilota de futbol simbolitza el cap i una "peineta" l'adorna. Un pais. Joan Brossa.
Genial aquest poema objecte de Joan Brossa, molt adequat per un dia com avui que juga la selecció catalana amb euskadi. Prohibeixen l'anunci de les seleccions catalanes amb una excusa que cau pel seu propi pes; més que mai ens volen veure així, tal i com Brossa ho va expressar: amb la "peineta" –símbol de la egpaña del folflore– uniformitzats i calladets.
(No sé si és ben bé el significat que li voliar donar Brossa, però jo ho veig així)
"Per a mi la poesia ha estat sempre com una mena de gran interrogació. Cada poema aclareix, en certa manera, uns àmbits més o menys obscurs, però al mateix temps planteja nous interrogants. És un vaivé semblant al del viure; és una manera de viure, tan digna com qualsevol altra"
mjesus |
poesia |
dissabte, 23 de setembre de 2006 | 20:35h
Feia dies que volia escriure al bloc i…–atxim!!–, sí, sí m'han atacat els virus aquesta setmana, un refredat ben fort o grip fluixet (segons es miri), avui sembla que estic millor, tot i que el dia no acompanya em sento més animada, senyal que va marxant.
Reprenent els últims post de poesia, he recopilat obra de força autors que aniré penjant; bé, també he de reconèixer que és molt breu la referència a poesia que he anat trobant suposo que es deu als drets d'autor de les editorials. Veig que heu anat llegint i deixant algun comentari, gràcies.
Buscant entre els llibres que tinc a casa, he trobat una joia, (bé a mi m'ho ha semblat) una antologia poètica de Maria Mercè Marçal que no recordava. Una edició de l'any 2001 a càrrec de Lluïsa Julià. M'agradat molt el recull de Cau de llunes (1973-1976) del qual us en faig cinc cèntims més avall.
La lluna…sempre la inspiració de poetes i prosistes… Maria Mercè Marçal (1952-1998)
Maria Mercè Marçal diu (1995):
«Durant molts anys he escrit només, o fonamentalment, poesia, i la poesia ha estat el meu esquelet intern, la meva manera de dir-me a mi mateixa, d'ordenar provisionalment amb la paraula el caos que l'imprevist desencadena…»
Segons Lluïsa Julià sempre ha mantingut un diàleg explícit amb el país, la llengua i la pròpia identitat.
mjesus |
poesia |
dilluns, 11 de setembre de 2006 | 23:17h
Jo també vull un Estat propi, per molts dels arguments que heu anat apuntant als diferents blocs, però que encara, i tot i ser repetitiva, val la pena anar recordant, més que res per que ens ho hem de creure de veritat i dir-ho ben alt, clar i català. Sobretot per decidir cap a on vol anar Catalunya, sense pressions alienes; per administrar els recursos tan econòmics com naturals, per un ensenyament i una sanitat dignes, per poder ésser solidaris quan calgui, i que d’una vegada per totes la cultura i la llengua catalana, siguin normals en un país normal. I per moltes altres raons…
VISCA CATALUNYA! VISCA LA TERRA! I ara…
Joan Oliver (Sabadell, 1899-Barcelona, 1986) Conegut com Pere Quart: Poeta, dramaturg, narrador, traductor i periodista.
(M'ha semblat oportú penjar avui aquest poema perquè tot i la
llargària, les paraules que ens diu, al meu entendre, són intemporals i vigents encara avui, 37 anys més tard)
mjesus |
poesia |
divendres, 8 de setembre de 2006 | 23:45h
Pere Calders (Barcelona, 1912-1994)
Amb paraules seves (1974) va descriure l'estada al camp de concentració de Prats de Motllo –del qual va evadir-se, i posteriorment, es va exiliar a Mèxic.
"A la falda dels Pirineus i en ple hivern, amb la
moral i el cos malalt, érem una desgraciada gent. La major part
d'aquells milers i milers de soldats patíem disenteria o altres
afeccions intestinals i el camp va quedar cobert d'excrements en un
espai increïblement curt; (...) dormíem i vivíem al ras al mig de la
brutícia, i alguns, massa, van morir també al ras sobre una neu i una
terra inundades. La merda era alguna cosa més que una interjecció
proferida per un personatge de novel·la o per un recurs d'estil
"vigorós" per a qualificar una situació."
(he triat aquesta foto de totes les que he trobat a internet del programa de "El meu avi a TV3 L'home dibuixat" perquè em diu molt de com era en Pere Calders (humor, absurd, atzar…).
mjesus |
poesia |
dijous, 7 de setembre de 2006 | 23:06h
Salvador Espriu (1913-1985)
Primera història d'Esther (1948):
"Penseu que el mirall de la
veritat s'esmicolà a l'origen en fragments petitíssims, i cada un dels
trossos recull tanmateix una engruna d'autèntica llum."
Assaig de Càntic en el temple
Oh, que cansat estic de la meva covarda, vella, tan salvatge terra, i com m'agradaria d'allunyar-me'n, nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç! Aleshores, a la congregació, els germans dirien desaprovant: "Com l'ocell que deixa el niu, així l'home que se'n va del seu indret", mentre jo, ja ben lluny, em riuria de la llei i de l'antiga saviesa d'aquest meu àrid poble. Però no he de seguir mai el meu somni i em quedaré aquí fins a la mort. Car sóc també molt covard i salvatge i estimo a més amb un desesperat dolor aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria.
Jo també vull un Estat propi, per molts dels arguments que heu anat apuntant als diferents blocs, però que encara, i tot i ser repetitiva, val la pena anar recordant, més que res per que ens ho hem de creure de veritat i dir-ho ben alt, clar i català. Sobretot per decidir cap a on vol anar Catalunya, sense pressions alienes; per administrar els recursos tan econòmics com naturals, per un ensenyament i una sanitat dignes, per poder ésser solidaris quan calgui, i que d’una vegada per totes la cultura i la llengua catalana, siguin normals en un país normal. I per moltes altres raons…
Pere Calders (Barcelona, 1912-1994)
Salvador Espriu (1913-1985)
