Fa temps que tinc ganes de parlar sobre la crisi que afecta a Europa. No sóc ni economista ni tampoc sóc un expert en institucions europees i tampoc dels Estats Units, però com a immigrat que visc des dels mitjans del 2006 a Alemanya, m'agradaria dir algunes reflexions al respecte.

La Unió Europea és un projecte polític per crear un gran Estat a semblança dels Estats Units.  Amb una població propera als 500 milions de persones i amb un producte interior brut que representa el 30% de tot el món, els europeus podríem arribar a ser la primera potència mundial per sobre dels Estats Units. Però malgrat tenim 200 milions de persones més i un 10% més de PIB que els americans, la Unió Europea no és vist pel món ni pels mateixos europeus que sigui més fort que els Estats Units. Per què? A part de la manca d'un exercit poderós hi ha altres motius.

La meva intenció  era escriure poc, com  a molt un cop a la setmana però els esdeveniments s'estan accelerant. La setmana passada vaig escriure dos articles (aquí i aquí) respecte les respostes d'Espanya al guió per la independència. La tercera resposta d'Espanya per impedir que Catalunya esdevingui un Estat lliure i sobirà ha estat la mobilització els sectors més espanyolistes dins del partit majoritari que governa a Catalunya. Duran i Lleida s'ha erigit el líder d'aquest sector en el darrer congrés d'Unió Democràtica de Catalunya.

No sóc l'únic que ho pensa: el periodista David Miró també ho diu en aquest petit article publicat al diari Ara amb el títol "Un encàrrec de la Santa Aliança" : "la Santa Aliança ja ha pres una decisió: ha encarregat a Duran que aturi el pla B de Mas (amb la col·laboració entusiasta del PSC) i que faci tot el possible perquè Rajoy accepti una millora del finançament de Catalunya que redueixi a la meitat el dèficit fiscal. Això en euros són entre 6.000 i 8.000 milions més a l'any. Aquesta és la missió de Duran."

Hi estic d'acord que aquest és la missió de Duran i Lleida. No importa gaire entrar ara a valorar si farà l'encàrrec perquè és un cofederalista convençut  o senzillament ho fa obligat pels favors que deu als de la Santa Aliança. La qüestió és que segur que té aquest encàrrec i ha aprofitat la tribuna del congrés d'Unió per tornar a criticar la independència.

(continua) 

Ahir vaig escriure El guió per aconseguir la independència s'està complint a on manifestava la meva opinió de la resposta del PP de Catalunya a les declaracions del President Mas a favor de crear una hisenda catalana. La dirigent espanyolista del PP de Catalunya, Alicia Camacho va dir de que Espanya no pagaria les pensions si CiU continuava per aquest camí sobiranista. També vaig mencionar que al diari Ara es parlava de la possibilitat que el President Mas anés a la presó quan decidís fer el pas ferm per crear la hisenda pròpia.

Avui al matí quan he llegit el que ha dit la Camacho sobre l'amenaça de no pagar les pensions, he pensat de fer un article al respecte. Però en fer un cop d'ull a la premsa, he vist que Salvador Cot de Nació Digital ha escrit més o menys el que volia escriure a la seva editorial.

No sabeu l'alegria que tinc que estem en aquesta fase del procés de la independència. Cap el 2007 vaig escriure una guia pel projecte per aconseguir guanyar un referèndum d'independència. Aquesta guia esta basada en una metodològia de gestió de projectes que  es fa servir per realitzar projectes complexos en la industria farmacèutica. Però no vull parlar d'això sinó de que quan vaig explicar alguns exemples de tasques a realitzar per contrarestar els riscs que sortirien en el projecte, hi sortia l'amenaça de les pensions i de l'impediment de continuar dins de la Unió Europea  si Catalunya esdevé  un Estat.

Ara només falta que ho digui més clarament el govern espanyol i no pas els sicaris que tenen a Catalunya. Llavors malgrat que alguns pensionistes catalans, potser molts s'acolloniran, davant dels ulls de la resta dels ciutadans com també del món, s'arribarà  a la mateixa conclusió que diu el Salvador Cot: Espanya considera els pensionistes catalans com una arma política (o de guerra). Un fet escandalós que demostra o bé la manca d'escrúpols per atacar a les persones més indefenses o bé que no considera els pensionistes catalans ciutadans espanyols, és a dir, que ens declaren ells mateixos la independència a ulls del món.

(continua) 

No es tracta de cap metàfora rebuscada ni un refrany que m'he inventat, encara que podria ser-ho. Es tracta d'una anècdota personal que he vist a Alemanya.

Sempre que he hagut de rentar-me les mans, sigui l'hivern o l'estiu i en qualsevol lloc, sigui en uns lavabos públics, de la feina o en un local comercial, l'aigua mai és freda. Normalment l'aixeta està en la posició perquè surti l'aigua calenta. A mi, això em produeix instintivament una sensació de fàstic.  Suposo que tinc associat que l'aigua freda és la que és ve del riu o d'una font o mina i per tant és neta. Mentre que l'aigua calenta la tinc associada a l'aigua estanca d'una basa i no tan neta.

Quan tenia 14 anys el pare em va enviar a treballar  podar les oliveres. Era durant els mesos de juliol i agost a Montroig del Camp a un tros de la família que estava sota de les roques que sostenen l'Ermita de Mare de Déu de la Roca. Ho va fer perquè m'adonés del que costava guanyar-se les garrofes. Sempre recordaré la calor que vaig passar aquell estiu tallant rebotins de les oliveres sota un Sol tant gros que feia que tot el cel fos groc. Amb un barret per protegir-me del Sol i vestit amb camiseta de mànega llarga, pantalons llargs i sabates amb mitjons per impedir que els tavans xuclessin la meva sang, la calor era tant forta que cada parell d'hores havia de parar una estona per aixoplugar-me sota la coberta de la barraca de pedra que hi havia al tros. Allà dins hi havia una cisterna tapada amb uns taulons que s'omplia de l'aigua de la pluja. Amb un farrala (galleda de metall) lligada amb un cordill, agafava l'aigua que estava a uns tres metres sota terra. L'aigua que sortia no era gaire freda i hi havia alguns insectes morts surant. Malgrat tot, havia de beure-la sinó volia morir-me de set. Per fer-ho més suportable la filtrava amb el mocador mentre omplia el càntir. La transpiració del fang del càntir feia que l'aigua es refresqués una mica més i així la podia beure a gust sota esbiaixada ombra d'unes oliveres podades. Quan acabava el vespre i tornava a casa dels padrins (avis), el primer que feia era rentar-me les mans i els peus amb una aigua freda que sortia d'un pou que hi havia. Era tan freda aquella aigua, que segur venia del desglaç d'alguna muntanya del Pirineu. Encara avui ho recordo com un dels moments de més plaer d'aquell estiu.

Des d'aquell dia, mai he suportat rentar-me les mans ni els peus amb aigua calenta. Encara que a fora estigui nevant.



foto:  francesc Gatuellas

Malgrat haver aconseguit prop de 40.000 signatures per impedir que es tanqués l'emissió de TV3 per Satèl·lit, al final no ha estat possible. Ahir 1er de maig, a Karlsruhe  a l'estat de Baden-Württemberg,  els meus fills ja no van poder veure Super3.

Des de TV3 i també des del govern de la Generalitat ens han dit que l'alternativa es veure TV3 via Internet. La realitat és que no és pas així.

En teoria hi ha tres possibilitats. A continuació exposo cadascuna d'elles  i els seus avantatges i inconvenients per veure en una televisió normal via HDMI a partir  d'un ordinador Backbone amb Windows 7 32 bits, 2 GB Ram, Wifi i amb ADSL de 16MB:

Una de les coses que sempre m'ha encuriosit ha estat com la majoria de la gent s'escolten els endevinadors, astròlegs i vidents. Portem més de 100 anys de civilització de la ciència a on s'ha  demostrat per tots els costats i maneres que encertar el futur per mitjà dels astres o per un joc de cartes o daus o simplement per mitjà d'una bola de cristall,  és pura especulació basada en la intuïció i l'atzar.

Ahir durant tot el dia tenia la intuïció que el Barça no passaria l'eliminatòria. Les raons per aquesta intuïció eren varies. Des dels dubtes que el joc del Barça m'havia generat en els darrers partits de la lliga i la Champions, degut sobretot masses ocasions errades passant per les males experiències com a barcelonista durant el segle passat (si obvien els 4 anys del Dream Team) fins el nerviosisme latent i els dubtes que es palpava en l'ambient després de la derrota contra el Madrid. Quan en Guardiola va dir a la roda de premsa que estava segur que arribarien a la final de Munic, era un signe clar que ja intuïa que l'equip li mancava confiança.

Però en comptes d'expressar la meva temença a tothom vaig decidir callar. Per diversos motius, primer perquè l'excel·lent trajectòria dels darrers anys de l'equip de Guardiola a on havia aconseguit tants bons resultats, hi havia moltes possibilitats de fer el ridícul però també perquè no volia quedar com un malastruc.

Avui, he estat reflexionant el fet que si ho hagués fet i a més amb una litúrgia adient, per exemple amb un pèndol o amb l'ajuda d'un pop o amb el tarot o amb l'ajuda d'una carta astral, molt possiblement molta gent s'ho acabaria creient que tinc capacitats de "pitonissa". En canvi si hagués pronosticat que el Barça guanyaria i hagués guanyat, encara que ho hagués fet amb tota la litúrgia hauria tingut molt menys repercussió.  Però encara hi ha una cosa més curiosa, estic convençut  que si hagués predit que no passaria l'eliminatòria i en canvi el Barça ho hagués fet, llavors tampoc hauria tingut gens de repercussió. L'eufòria d'haver guanyat fa que la gent s'oblidi de tot i també no hi ha la necessitat de cercar excuses que expliquin la derrota. Només quan es perd, és cerca les raons i si aquestes són incomprensibles o difícils d'acceptar, aleshores es dóna més valor a les explicacions metafísiques que a les lògiques.

Això em fa pensar quan els vidents, pitonisses, astròlegs i tota la patuleia que córrer per aquest món, sempre quan prediuen desastres és quan més notorietat tenen. Vet a aquí, el truc per guanyar-se la vida engalipant a la gent.

Per cert, al petit hàmster que tenen els meus fills ahir al vespre li vaig oferir dues pastanagues, una d'elles la vaig posar a la dreta de la gàbia dins d'un plat que portava una foto del Pep Guardiola i l'altre a l'esquerra en un plat normal. Va triar la que no hi havia la foto. La cosa està clara: El Pep anunciarà aquesta setmana que no renovarà.

A la primera part he descrit la situació que es troba Catalunya davant de la crisi i de l'envit espanyol contra els catalans. També arribo a la conclusió que tot el que està passant fa impossible que es pugi tornar enrere i continuar fent política autonòmica com si res hagués succeït. Una de les persones que més experiència té en aquesta política ho reconeix: el expresident Pujol fa mesos que no para de dir que no hi ha alternativa sinó és la independència. L'actual President sembla que també ho té present. El President Mas fa un any que va dient que ja estem en plena Transició Nacional i que el final d'aquesta transició pot ser la independència malgrat es vol intentar primer aconseguir el pacte fiscal.

En aquesta segona part m'agradaria reflexionar sobre els riscos que representarà tot aquest panorama polític que arribarà en un futur proper.

Malgrat des de fora hi ha experts que degut a distància i poc coneixement del tarannà espanyol creuen possible, i fins i tot recomanable que s'arribi a un pacte amigable entre Catalunya  i Espanya per la independència, jo penso que no ho serà pas. Més aviat el contrari.

A la primera part ja acabava dient que la majoria dels espanyols, sobretot els que ara manen, poden reaccionar amb molta hostilitat quan Catalunya comença a demanar canvis del que ells pensen que ha de ser Espanya. Estic segur que la xenofòbia vers els catalans pot encara augmentar més. Ja varem tenir un primer tast durant la negociació de l'Estatut del 2005 al 2006. No em sembla gaire lògic pensar que ara serà diferent.

Aquesta hostilitat contra els catalans, pot tenir dues lectures. Una de positiva i una altra de negativa. La positiva és que pot ser clau per acabar de convèncer als catalans indecisos o que encara es creuen en un Espanya federal,  perquè decideixin apostar per la independència de Catalunya. La negativa és que afloraran grups a Catalunya més o menys organitzats i subvencionats pels espanyols que fomentaran la divisió entre els catalans i en paral·lel l'Estat espanyol mirarà de crear un clima de crispació social que justifiqui la seva intervenció anul·lant qualsevol autonomia dels catalans.

L'Estat espanyol té moltes armes al seu favor per fer-ho. Des dels serveis secrets que compta amb molts infiltrats entre els partits polítics i plataformes independentistes, fins un sistema judicial heretat del franquisme que trencant el principi imparcialitat, el jutge pot ser fiscal al mateix temps (Audiència Nacional). Però també amb unes lleis fetes add-hoc per aniquilar l'ETA i els partits bascos que li donaven suport, que pot crear falses acusacions i destruir els partits catalans sense gaires problemes.

En aquest sentit no serà estrany que aviat començarem a veure alguns dirigents dels partits catalans emmanillats amb una bossa d'escombriaire i escoltats per la Guàrdia Civil entrant a l'Audiència Nacional a Madrid. Primer els acusaran de malversacions de fons públic i de finançar el seu partit. Després si això no funciona, entraran en qüestions més de caire personal: drogues, prostitució, abusos sexuals i si és a menors, millor.

Tot això, anirà en paral·lel al que ja han començat amb l'ofegament econòmic de la Generalitat. Les modificacions darreres fetes pel govern d'Espanya de poder intervenir les administracions autonòmiques que no compleixin la reducció del dèficit exigit per la UE, estan pensades entre altres coses, per tenir la justificació legal per tancar la Generalitat. Això provoca que el govern de Catalunya si no vol veure's intervingut, hagi d'aplicar més retallades quan des del govern espanyol no és paga el que l'Estatut preveu. Una part de la població catalana, ja sigui per manca de cultura política o per la manipulació interessada dels espanyolistes, acabarà creient-se que la culpa de tot és del govern de Catalunya. L'actitud de certs partits d'esquerres, el moviment d'indignats i els sindicats, poden tenir molta responsabilitat en aquest sentit.

Si dins d'aquest context, des de tribunes econòmiques depenent dels negocis que tenen amb Espanya, és a dir, la majoria de les grans patronals catalanes, com també de certa intel·lectualitat que viu a costa de subvencions, molt d'ells tertulians, articulistes o artistes, es dedicaran a sembrar la por i el dubte sobre la viabilitat d'una Catalunya independent. Primer trauran l'espantall de la no admissió del nou estat català a la UE i de les seves repercussions econòmiques i si això no funciona, acabaran dient que els pensionistes deixaran de cobrar mentre deixen anar l'amenaça  de tancament de moltes empreses multinacionals.  A Quebec la por de tancament de multinacionals anglosaxones que es van anunciar per part dels seus directius, va ser clau per decantar el vot contrari a la independència.

El viatge cap Itaca que el President Mas anunciava està plena d'esculls, seques i també de sirenes. Els esculls es poden sortejar si estem a l'aguiat i naveguem a la velocitat adequada, però les seques per desgràcia no és veuen i si no saps llegir bé les cartes marines ens pot passar com el Costa Concordia.

Ara bé, el que em fa més por són les sirenes. Els catalans al llarg de la història tenim la predisposició a caure una vegada i un altre en el seu cant engalipador i per desgràcia els espanyols ho saben.

Endavant les veles!!