Així, sense immutar-se, una tal Mª Teresa Puerto Ferre en un article d’opinió a Las Provincias (“AVL secesionista versus RACV historicista”), amb l’objectiu de defensar “la lengua valenciana” (en castellà, evidentment!), es dedica a insultar a aquests dos personatges principatins.

El curiós del cas no és l’insult ni la blasfèmia, sino els arguments que utilitza per fer-ho. Fins al punt que utilitza l’expressió “neocatalán” per referir-se a la llengua catalana.

Ha coincidit en el temps la lectura d’aquest article i la novel·la que tinc entre mans, “1984” de George Orwell, on en un món político-fictici (però, farcit de missatges) es parla de “neollengua” com a nova llengua inventada en un sistema autoritari i dictatorial, on la ignorància serveix per potenciar l'ordre i sostenir el poder amb el poble sotmès a les directrius del règim.

És curiós, la veritat, veure aquestes contradiccions, d’una gran defensora de “la lengua valenciana” (en castellà, evidentment!). Bé, no sé si curiós o trist, però real sense cap mena de dubte.

A 1984, el règim dictatorial i de pensament únic es dedica a canviar la història per poder tenir sempre la raó. Aquesta senyora i tot el què representa, no es volen creure la història i la treuen de context per a poder-se justificar. I, el més fotut de tot, és que nosaltres els seguim la corrent, comencem a discutir sobre si “dos més dos fan cinc” (1984, dixit), i qui dia passa, any empeny, i “tiro porque me toca” que alguna cosa quedarà en la mentalitat col·lectiva…

Si, és que en el fons, som uns “tocacollons” que només volem fotre la punyeta a “la lengua valenciana” (en castellà, evidentment!).

[Envia’l a La Tafanera] [Envia’l a Politi.cat] [Envia’l a Remoume.net]

[RSS d’aquest bloc]

markusrv@icab.cat

39+1 és l'edat en què una dona sap que l'home de la seva vida és ella mateixa. Ho diu l'Ília, aquesta dona-mare-treballadora amb la qual s'han identificat tantes catalanes. Ella i les seves amigues protagonitzaran la radionovel·la d'aquest estiu a Catalunya Ràdio. Les seves angoixes, les seves confidències, els seus fills, els marits, les sogres, la feina, el ginecòleg... i sobretot, les seves rialles, que se sentiran per tot arreu.

Àgata Roca, en el paper d'Ília, encapçala un repartiment de luxe amb Núria Hosta, Laura Conejero, Dolors Martínez, Pere Arquillué, Rosa Novell i Anna Lizaran, entre d'altres.

A mi m'agraden les ràdionovel·les. Espero que es pugui baixar amb podcasting, si no, no podré seguir-la. Recordo uns programes que feien a Catalunya Ràdio fa anys sobre els Germans Marx, a mitja nit. Era molt i molt bo!

Fa temps que tinc un apunt del Marc Arza al cap: Al ritme dels nous catalans.
Feia una defensa del mestissatge musical a través de compartir els escenaris i els públics, però de forma intel·ligent, no a través d'un cosmopolitanisme fals com estem acostumats. Entre altres coses, deia:
"Hi ha grups equatorians, romanesos i marroquins que s’escolten en moltes llars del país i obren la porta a organitzar gires conjuntes amb grups autoctòns. Uns concerts que posarien la música en català i la realitat catalana a l’abast de molts ciutadans que avui en viuen al marge. Una aliança que posa la infraestructura cultural a l’abast de grups que avui no hi tenen accés a canvi d’aportar un nou perfil de consumidor per a la música en català."
Doncs, això, mesclar per difondre i compartir, no per anular i destruir amb falses jerarquies que marquen les modes. En Marc posa un exemple que, tot i no ser ben bé el què jo entenc, val la pena escoltar. Es tracte del projecte catalano-argentí Immigrasons, amb un tema com el que podeu escoltar i veure a continuació (crec que és una versió del Serrat, quina ironia!). Realment és un tema molt tendre.