Una aventura nocturna, d’Anna Maria Villalonga

Mai no se sap d’on ve la inspiració. El gran dilema.

Avui, la meva musa ha estat la Shaudin. I a ella li dedico aquesta petita història.

Gràcies.

Quan es van apagar els llums, els ulls de Shaudin es van obrir de cop. Al començament, li va costar recordar on era. Tenia gana i sentia les espatlles tenses i adolorides. Va sospirar. Segurament s’havia quedat adormida damunt la taula. Massa hores treballant. Al final, aquella tesi la faria parar boja.

El silenci de l’enorme biblioteca li va semblar sepulcral. S’alçà lentament i va bellugar les cames per recuperar la circulació de la sang. Inquieta i afamada, va intentar consultar l’hora, però l’obscuritat, impenetrable, li ho impedí. Tan tard era? No s’ho podia creure! S’havia fet de nit i ella s’havia quedat tancada sense adonar-se’n.

Shaudin es trobava dins del petit despatx que li havien assignat com a doctoranda, situat en un extrem de la monumental i laberíntica biblioteca Robarts, a la Universitat de Toronto. Des de les tres de la tarda estava treballant en la seva tesi, que per sort ja enfilava la recta final. Resultava obvi que, en algun moment, el cansament l’havia vençut. Ara la cosa ja no tenia remei i ella, en realitat, no sabia què fer.

Cada cop més neguitosa, recollí amb un gest brusc la bufanda i l’abric i se’ls posà apressadament. Prengué al vol els papers i la carpeta i obrí la porta del despatx. Després, amb una certa cautela, va fer una ullada a esquerra i a dreta del llarg passadís buit.

De sobte, sense saber d’on procedia, una remor estranya la va esglaiar. Què era aquella mena de so esmorteït que creixia per moments i se li acostava? Va parar l’oïda, tremolant de por. Semblaven veus humanes, d’això n’estava segura. Però qui eren? Amb passes curtes, començà a avançar a poc a poc sense separar-se de la paret del passadís…

                                         +++++++++++++++

Shaudin, des de ben petita, havia estat una lectora empedreïda, Quan va descobrir els nodrits grups de gent que xerrava tranquil·lament entre les lleixes de la biblioteca, de seguida els va reconèixer. Estava somniant, sens dubte. Tanmateix, impensadament, va tenir una mena de revelació. Va ser un breu instant, però en topar amb Sherlock Holmes que, fumant en pipa, canviava impressions amb la senyoreta Marple a la vora de la secció policíaca, ho va entendre tot.  

A aquelles hores, Robarts eren els seus dominis. Ningú no els podia molestar. S’explicaven les coses, intercanviaven aventures i experiències, es confiaven secrets. Es deien tot allò que, l’endemà, els lectors trobarien perfectament redactat en els milers de pàgines que la gran biblioteca  guardava i protegia. Shaudin va fer un somriure lleu, amb la sensació d’haver descobert el gran misteri. Tenia gana, però s’hauria d’aguantar.

Amb molta cura, va tornar enrere. Va obrir novament la porta del despatx i, col·locant l’abric al respatller de la butaca, s’hi va instal·lar amb paciència a passar la nit.                

 

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*