EL FIL D'ARIADNA

Revista Literària en català

21 de setembre de 2010
General
17 comentaris

Una aventura nocturna, d’Anna Maria Villalonga

Mai no se sap d’on ve la inspiració. El gran dilema.

Avui, la meva musa ha estat la Shaudin. I a ella li dedico aquesta petita història.

Gràcies.

Quan es van apagar els llums, els ulls de Shaudin es van obrir de cop. Al començament, li va costar recordar on era. Tenia gana i sentia les espatlles tenses i adolorides. Va sospirar. Segurament s’havia quedat adormida damunt la taula. Massa hores treballant. Al final, aquella tesi la faria parar boja.

El silenci de l’enorme biblioteca li va semblar sepulcral. S’alçà lentament i va bellugar les cames per recuperar la circulació de la sang. Inquieta i afamada, va intentar consultar l’hora, però l’obscuritat, impenetrable, li ho impedí. Tan tard era? No s’ho podia creure! S’havia fet de nit i ella s’havia quedat tancada sense adonar-se’n.

Shaudin es trobava dins del petit despatx que li havien assignat com a doctoranda, situat en un extrem de la monumental i laberíntica biblioteca Robarts, a la Universitat de Toronto. Des de les tres de la tarda estava treballant en la seva tesi, que per sort ja enfilava la recta final. Resultava obvi que, en algun moment, el cansament l’havia vençut. Ara la cosa ja no tenia remei i ella, en realitat, no sabia què fer.

Cada cop més neguitosa, recollí amb un gest brusc la bufanda i l’abric i se’ls posà apressadament. Prengué al vol els papers i la carpeta i obrí la porta del despatx. Després, amb una certa cautela, va fer una ullada a esquerra i a dreta del llarg passadís buit.

De sobte, sense saber d’on procedia, una remor estranya la va esglaiar. Què era aquella mena de so esmorteït que creixia per moments i se li acostava? Va parar l’oïda, tremolant de por. Semblaven veus humanes, d’això n’estava segura. Però qui eren? Amb passes curtes, començà a avançar a poc a poc sense separar-se de la paret del passadís…

                                         +++++++++++++++

Shaudin, des de ben petita, havia estat una lectora empedreïda, Quan va descobrir els nodrits grups de gent que xerrava tranquil·lament entre les lleixes de la biblioteca, de seguida els va reconèixer. Estava somniant, sens dubte. Tanmateix, impensadament, va tenir una mena de revelació. Va ser un breu instant, però en topar amb Sherlock Holmes que, fumant en pipa, canviava impressions amb la senyoreta Marple a la vora de la secció policíaca, ho va entendre tot.  

A aquelles hores, Robarts eren els seus dominis. Ningú no els podia molestar. S’explicaven les coses, intercanviaven aventures i experiències, es confiaven secrets. Es deien tot allò que, l’endemà, els lectors trobarien perfectament redactat en els milers de pàgines que la gran biblioteca  guardava i protegia. Shaudin va fer un somriure lleu, amb la sensació d’haver descobert el gran misteri. Tenia gana, però s’hauria d’aguantar.

Amb molta cura, va tornar enrere. Va obrir novament la porta del despatx i, col·locant l’abric al respatller de la butaca, s’hi va instal·lar amb paciència a passar la nit.                

 

 

  1. Això sí que ha estat una sorpresa! Ves per on avui sóc la teva musa; doncs és la primera vegada que faig de musa, que jo sàpiga. Sempre hi ha una primera vegada, o això diuen.

    M’ha fet molta gràcia llegir aquest relat, com et pots imaginar, i era curiós estar en suspens per saber que em va passar, a mi! Escolta, que ni Cortázar per inventar-se un relat com aquest. On comença i acaba la realitat? És clar, amb Sherlock Holmes parlant amb Miss Marple, diran. Però no puc estar segura que això no va passar perquè era molt fosc quan van apagar els llums a Robarts i ves a saber si no eren per allí. Ara que hi penso… Vet aquí la remor de veus que vaig sentir aquella nit a Robarts. Si hagués sabut què era m’hauria quedat a la biblioteca com vaig fer en el teu relat. O és això el que vaig fer? Ja m’has embullat.

    Una forta abraçada.

  2. com ho diré per quedar bé? Mira el relat bé , però aquest cop ho he trobat poc “treballat”. Has girebé calcat  l’explicació que en va dornar la Shaudin de la vegada que es quedà fins tard a la biblioteca,  i el final?  moolt gastat, llibres que parlen quan no hi ha ningú  igual que parlen i han parlat les joguines tota la vida……. Petons.

  3. Molt interessant:)
    Ahir llegia l’anècdota que explicava la Shaudin i avui em trobo amb aquest text. Fantàstic. Has fabulat un fet i l’has convertit en un bon relat 🙂 Gràcies.
    Dolors

  4. Tens raó quan dius que molts dels teus lectors no llegeixen la Shaudin, jo mateix no havia llegit aquesta historia, per tant, agraeixo que ho hagis fet tal qual. Ho anava devorant amb interès perquè em transportava al començament d’una novel·la de misteri quan m’he adonat  que narraves un fet real. A mi em sembla bé com homenatge a la Shaudin.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!