Ramon Sargatal, filòleg i activista multidisciplinari en pro de la causa nacional catalana, ha publicat aqueix interessant article a la revista mensual “Celobert”, número 145, corresponent al desembre d’enguany, publicada gràcies a l’esforç del patriota Lluís Amat a la Costa Brava Sud, autodefinida com a “revista singular, local i de país”.
Vaig coincidir amb l’autor fa unes setmanes a Mallorca arran de la participació compartida a una jornada sobre “La musulmana, una cultura mallorquina” arran de la qual n’ha extret les reflexions sobre el declivi de la llengua que plasma en aqueix article. Sense voler contradir-lo sí que hi vull afegir algunes anotacions de collita pròpia.
La primera, és que la recuperació de la llengua és una qüestió fonamentalment política, hauria de ser la prioritat en tant que element clau de la identitat catalana en el procés sobiranista en curs, i realment no ho és des de fa molts anys. L’autonomisme per autojustificar-se va oferir un balanç de la normalització lingüística edulcorat, sobredimensionant-ne els resultats per dissimular la perpetuació de la condició de llengua subalterna respecte del castellà. La fallida del sub-sistema autonòmic català, dissortadament patent des del 2010, no ha comportat un revulsiu en aqueix àmbit, ans al contrari: ERC, CUP i PDECat no han impulsat una política lingüística congruent amb els seus postul·lats independentistes, ans al contrari han ratificat la coexistència amb el castellà fins i tot en un eventual estat català.
La segona, és que aqueixa situació de declivi en l’ús social de la llengua només es pot invertir amb un canvi de mentalitat lligat a la noció – hores d’ara inexistent- de nova renaixença de la catalanitat cultural i política en termes adequats al segle XXI tot enllaçant amb l’esperit il·lustrat i patriòtic de la renaixença del segle XIX. Per posar dos exemples: ni l’IEC, ni molt menys TV3, estan dirigides amb una actitud positiva, renaixentista, sinó des del pessimisme claudicant embolcallat de brometa mediàtica en el segon cas. Reformar aqueixes dues institucionsés el primer pas necessari per donar-ne d’altres més ambiciosos i fer-ho només depèn de la voluntat política dels qui les han de governar.
Mentres això no arriba, llegim Ramon Sargatal:
” (…) Quan encara no hi havia estat una setmana sencera, succeí un cert dia, mentre mirava atentament el cel, que de sobte el Senyor il·lustrà la seva ment i li donà la forma i la manera de fer el llibre mencionat més amunt contra els errors dels no-cristians (…) Donant per això infinites gràcies a l’Altíssim, Ramon davallà d’aquesta muntanya i, tornant a l’abadia on havia estat, començà a ordenar i a escriure aquell llibre, que primer anomenà Art major i més tard Art General”.
Així ens explica Ramon Llull —a través d’ un monjo de la Cartoixa de París que va escoltar de viva veu el seu relat1— la il·luminació divina esdevinguda al Puig de Randa. El nostre beat Ramon, que ja havia abandonat la seva vida dissipada després d’un seguit de visions de Jesús a la creu, va decidir lliurar la resta de la seva vida a la tasca de convèncer els no cristians de la veritat del cristianisme. Set-cents anys després de la seva mort, i sense menystenir en absolut el prodigi de raonament sistematitzat i l’originalitat d’un sistema de pensament basat en un llenguatge logicomatemàtic, els catalans admirem Ramon Llull, en general, per la seva contribució a situar la llengua catalana en el primer ordre de prestigi de la literatura de l’època. Perquè Llull no va escriure solament la magna obra filosòfica de l’Art demostrativa. També ens n’ha deixat moltesaltres de gran valor literari: El Llibre de contemplació, el Llibre de l’Ordre de cavalleria, el Llibre del gentil i dels tres savis, el Romanç d’Evast e de Blanquerna, els proverbis… Totes plegades ens ajuden a entendre per què hi ha un consens tan sòlid a considerar el beat i pensador mallorquí com el més gran autor de les lletres catalanes.
Engrescat per la commemoració del setè centenari de la seva mort, el viatger català fa cap a Mallorca. Vol trepitjar el Puig de Randa amb l’esperança que el doctor il·luminat li infongui una puça de la seva intel·ligència per pair el reconsagrat mecanisme combinatori de les famoses rodes lul·lianes del raonament. Si no, tampoc no s’hi posarà pedres, al fetge: a la maleta ja hi porta un exemplar del Llibre de meravelles per regalar-se més còmodamentamb el català d’aquell home del segle dotzè.
Tanmateix, ja no vivim a l’edat mitjana. Turisme obliga… Abans de pujar a la muntanya, farà una marrada fins a Porto Cristo per revisitar les màgiques Coves del Drac. Quantes estalactites de més hi trobarà des que hi va anar per última vegada, fa una eternitat? A la primera parada d’interès, el guia explica les característiques de l’indret. Ho fa en castellà, anglès, francès, alemany i demana si hi ha algun italià entre el grup. Un tipus afable i sol·lícit. Quan acaba i es reprèn la davallada, el viatger se li acosta:
—Mestre, no hauríeu de fer l’explicació també en la nostra llengua?
Mira que l’home havia aguantat amb paciència i bonhomia la xerrameca indisciplinada dels visitants, eh? Doncs ara se li enfila un punt de desafiament a la mirada. Ja és casualitat que l’única cosa que l’hagi enervat hagi estat el suggeriment lingüístic que li fa un germà de parla.
—És que jo xerro mallorquí i potser no m’entendríeu…
Català, mallorquí… Deixem-ho aquí. On fan bona sobrassada? Segons que sembla, a Santanyí, més cap al sud. Doncs ja hi estem anant.
Entrant al poble, el viatger no li entén ni una paraula al primer ciutadà interrogat. Qui sap si és guia, també, i li està xerrant en mallorquí… I ca! Resulta que és alemany, com molts i molts (però molts!) altres nous mallorquins, als quals la llengua de Llull els importa un rave. I per què no hauria de ser així? Al capdavall, els rètols, cartes de menú i avisos del comerç estan redactats en la seva llengua materna. També els de la cansaladeria.
—Perdoni que m’hi fiqui, a més d’espanyol i alemany, no hauria de retolar els noms de les viandes també en la seva llengua?
— És que jo tan sols xerro mallorquí a casa. No m’entendrien…
Beat Llull, si us plau, deixeu-vos veure. O encara millor: deixeu-vos escoltar!
Al viatger li han dit que la millor vista del Puig de Randa és arribant-hi per la carretera de Llucmajor, i per això ha enfilat aquesta ruta. En efecte, el tram final ofereix una vista magnífica del promontori, que domina la plana mallorquina. Abans de pujar-hi, però, farà un àpat a baix, al poble. Entra a una fonda amb nom de celler i tria la taula més acostada al taulell de comptes de l’amo: amb una mica de sort la farà petar. Demana què tenen de menú, l’home li recita els plats, el viatger fa la comanda i aprofita per encetar la conversa tot demanant per la ruta que mena al cim de la muntanya. Uns altres clients, però, el criden. Al cap d’uns minuts torna a la taula:
— Perdone, qué me dessía? La carretera para subir al monte, no?
— Exacte, però digui’m, per què em parla ara en castellà?
— Uf, veurà, amb els forasters estem acostumats a…
Al santuari franciscà de la Mare de Déu de Cura, a dalt del promontori de Randa (poc més de 500 metres d’altitud) el viatger emmudeix davant l’esplèndida panoràmica de la badia de Palma i de l’interior de l’illa. No és estrany que retirat aquí dalt, de tant deixar-hi volar la mirada, a Llull se li aclarissin totes les idees. Ep, a l’Aula de Gramàtica entra un grup de gent de Barcelona. I amb guia!
— Nos encontramos ahora en el célebre Estudio General Luliano, donde en el siglo XV llegaron a estudiar 150 discípulos…
—Escolta, per què no li dieu que us faci la visita en català?
—Ens ha dit que no en sap…
Desesmat, el viatger cau de genollons a terra i un llibre se li escapa de les mans. Ha vingut a Mallorca per retre un homenatge a Llull i rellegir al lloc del seu retir unes quantes pàgines. Però ja no serà cap meravella, el que se n’endurà de l’illa, sinó un bon malson. Malgrat el prestigi dels seus pensadors, dels seus poetes, dels seus lexicògrafs; malgrat les marees verdes dels mestres incansables i dels meritosos esforços de molts professors universitaris, aquesta és avui una societat diglòssica, colonitzada lingüísticament, que no té cap estima ni orgull per la seva llengua, es digui catalana o mallorquina. El viatger tornarà a Catalunya amb unes idees que no necessiten cap art demostrativa: què hauria estat del català a Catalunya sense tots els anys de govern nacionalista? Com tractarien avui els catalans la seva llengua sense la política lingüística que s’hi ha dut a terme en el sector comunicatiu, educatiu, socio-cultural? Un Principat governat pel PP i el PSOE en alternança, no hauria acabat acceptant l’arraconament de la llengua pròpia?
Admetem-ho: el català està malalt a Catalunya i segurament no ens en sortirem. No ho hem fet tot bé, ni de bon tros. Amb la batalla pel nou estatut ens vam engegar un tret al peu que pagarem car a l’escola. Rebem, a més, una cataracta mediàtica en castellà i la TV3 actual ens destrossa la fonètica, la sintaxi, el vocabulari. Molts ensenyants (sobretot a secundària) es passen per l’arc de triomf la normativa sobre la llengua. No hem sabut desactivar el sector de militants unilingüistes (no cal dir quina és la llengua que voldrien que imperés) i no tenim el valor de reclamar l’oficialitat única per a la nostra. Les autoritats ens tenen enganyats amb estadístiques triomfalistes sobre l’ús real de la llengua al carrer… Tot això és veritat. No obstant això, encara fem la viu-viu i potser encara la farem uns quants anys més.
Des del Puig de Randa no es veu Catalunya. El viatger, però, va mirar en aquella direcció i li va semblar sentir la veu de l’altre poeta, que li repetia allò de salvar els mots. I així és que tornem a l’inici d’aquest escrit per parafrasejar-lo… Donant per això infinites gràcies a l’Altíssim, el viatger Ramon davallà d’aquesta muntanya i, tornant al país on havia nascut, començà a ordenar i a escriure aquell article que primer anomenà “Llull i la llengua catalan” i més tard “Llull i la llengua moribunda”. Abans, però, passaria per Palma a comprar (a Can Joan de s’Aigo, naturalment) una d’aquelles pastes tan bones, fetes amb farina, ou, sucre i saïm que delaten els qui no són de Mallorca en baixar de l’aeroplà. El viatger Ramon volia que es notés que ell sí que xerrava la llengua del mestre a tot arreu sense ni necessitat tan sols de ser de l’illa….
1 Ens referim, és clar, a la Vita coetanea, escrita el 1311, quan Llull tenia prop de vuitanta anys..
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Estic molt d’acord amb el que dius, Jaume. Em sembla que el teu criteri no desmenteix el postulat essencial del meu article: la política de la Generalitat ha estat poruga i falsament triomfalista, de cara a no fer soroll per al nostre mal. No obstant això, podia haver estat molt pitjor sense el govern nacionalista. I sí, tens raó, hem d’enllaçar amb l’esperit de la Renaixença. El que no és és com, ateses les característiques de la població que tenim actualment…
Per començar, tot depèn de les elits culturals i polítiques més que de la gent, autòctona i nouvinguda, que els té per referents, en l’acció i en l’omissió. Canviar l’orientació de TV3 i l’IEC és qüestió dels governants no pas de la ciutadania !!!