Avui s’escau el vuitantè aniversari de la fundació del PSUC, viscut com una efemèride pels nombrosos apologetes del comunisme que se’n senten continuadors, i amb raó. Crec que, dissortadament, aqueix partit ha estat i és encara avui l’hegemònic ideològicament entre les elits polítiques, culturals i mediàtiques del nostre país. No pas pels mèrits acreditats en pro de la causa de la llibertat i la igualtat sinó principalment pel fet verificable que va ser al moment del seu naixement i posteriorment en la reinstauració borbònica un instrument, primer de l’estalinisme, i després de l’espanyolisme. Andreu Mayayo, un dels perpetuadors d’aqueixa síntesi reaccionària contra-independentista ho explica perfectament i amb convicció.
He mirat d’explicar en diversos treballs el paper del PSUC en la configuració del progressisme abstracte i banal com a ideologia de substitució del patriotisme republicà i les arrels totalitàries que han afaiçonat l’esquerra majoritària a Catalunya des del PSC a Podemos, incloent-hi la CUP. He constatat que les rèmores del pensament tardocomunista són a l’arrel de la incapacitat política per concretar els objectius programàtics que es pot percebre en la conjuntura actual a Catalunya. Precisament perquè el plantejament de base del PSUC ha estat sempre contraposar les reivindicacions socials a les nacionals, dreta contra esquerra, mai nacionalisme espanyol dominat contra nacionalisme català d’alliberament. Ans al contrari, Jordi Solé Tura va establir el dogma encara vigent que la burgesia i nacionalisme eren el mateix, impostura que encara divulguen Ada Colau i Anna Gabriel, entre molts altres. El PSUC ha desaparegut com a organització però els efectes perversos per a la catalanitat i la llibertat perduren en la mentalitat de molts actors mediàtic i polítics de la vida social catalana i fins que no siguem capaços d’alliberar-nos d’aqueix llast no serem independents.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!