Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

26 d'agost de 2013
0 comentaris

L’exili català del 1939: la transformació de les actituds dels partits d’esquerres davant la qüestió nacional

Aqueix treball va ésser publicat a l’obra col·lectiva “L’exili català del 1936-1939. Noves aportacions”, coordinada per l’historiador Enric Pujol  editada pel Cercle d’Estudis Històrics i Socials de Girona l’any 2006. Posteriorment, vaig complementar-lo amb l’article “Les arrels totalitàries del progressisme català contemporani“, i ambdós textos recopilats al recull “Catalanitat i llibertat”, publicat per Arola Editors, de Tarragona, l’any passat.

 


L’exili, trauma col·lectiu d’un poble

Si acceptem que els pobles tenen ànima, com afirma Rovira i Virgili, en ella queden reflectits els efectes traumàtics que l’afecten com a col·lectiu humà. Les guerres, els llargs períodes de dominació i evidentment també els desplaçaments forçats de població que comporten els exilis distorsionen l’evolució de la mentalitat col·lectiva, el sistema de valors i  l’autopercepció mateixa de la comunitat nacional. Hi ha pobles, com el jueu, sotmesos en el passat reiteradament a persecucions i a un genocidi a mans del nazisme, que han desenvolupat mecanismes per assimilar i superar aquests traumes a través d’un procés d’alliberament nacional. Molts dels especialistes que en diverses disciplines han analitzat els traumes individuals i col.lectius són d’origen jueu, com Tobie Nathan capdavanter de l’etnopsiquiatria (1). També en altres pobles hi ha investigadors, no solament historiadors (2) sinó també psicòlegs i psicoanalistes dedicats a l’estudi d’aquesta problemàtica. No és el cas del poble català, ja que a banda dels estudis de Carles Muñoz Espinalt (3) i algunes reflexions en les obres de Xavier Rubert de Ventós sobre psicoanàlisi i política catalana, ens manquen estudis fets des d’aquesta perspectiva sobre els efectes posttraumàtics que ens han quedat com herència dels diversos episodis de violència (guerra i dictadura) que han marcat la nostra evolució nacional en l’època moderna. Aquesta absència per si sola ja és indicativa de que el conflicte que el franquisme desencadenà no es una qüestió superada sinó encara present en la societat catalana actual.

La guerra del 1936-39 i el franquisme marquen un abans i un després en les formes d’expressió política, en la moral i en la psicologia col·lectiva del poble català. L’adhesió al nou règim, per interès o per  por, de molts catalans en els primers anys de la postguerra tenen un paral·lelisme en actituds similars adoptades per la població sotmesa després de la desfeta de 1714. Després d’un període àlgid de lluita pels drets nacionals de Catalunya arriba la derrota i a aquesta segueix un llarg període de submissió i oblit de les causes que han portat a la guerra com molt bé descriu Víctor Ferro (4). Fora dels cercles d’exiliats, la resistència interior resta somorta i no tornarà a rebrotar sinó a través dels conflictes socials i polítics del segle XIX (5).

La col·laboració amb el Franquisme es fonamenta en un ample substrat social (conservador, catòlic i burgès) que arran de la persecució patida durant el conflicte se sent identificat amb el règim franquista, però hi ha també molts casos de conversions entre els sectors que havien donat suport a la República. Proliferen les expressions d’autoodi, de renuncia a les il·lusions polítiques del passat immediat i de deserció lingüística a favor del castellà. Aquestes són, totes elles, actituds que indiquen l’existència d’un règim de dominació per la violència que es pot constatar en els canvis de comportament com a comunitat i evidentment també en l’individual. M’ho feia veure Joan Claret Solé (6), exiliat des de ben menut a Tolosa de Llenguadoc, quan senyalava la diferencia en el tracte interpersonal,  de seguretat en la manera de parlar, de valors socials, entre els catalans d’ara i els que, com ell, preservaven hivernades en l’exili unes formes d’actuació que eren habituals abans de la guerra però que havien anat desapareixent fruit de la repressió sobre les conductes i les mentalitats que s’havia operat durant el franquisme a la Catalunya integrada en l’Estat espanyol.

El cicle històric que comença amb l’alçament militar del 18 de juliol del 1936 té com a objectiu fonamental la liquidació de l’incipient poder polític català amb voluntat de construcció  nacional i l’eradicació de la identitat cultural que li serveix de substrat per imposar, mitjançant una violència extrema, la variant de l’estat-nació espanyol més integrista. Amb la guerra s’estronca un procés de renaixement nacional català en tots els camps: la cultura, la ciència i la història coneixen una gran vitalitat i originalitat i també políticament el nacionalisme republicà supera el tradicionalisme catòlic i el regionalisme burgès arribant al seu punt culminant en el període 1931-1936. A partir de l’acte de violència originari se’n desencadenaran altres de secundaris (persecució religiosa) i derivats de les dinàmiques de lluita interna en el camp republicà (persecució del POUM i lluita per l’hegemonia entre CNT i PSUC). Aquest és el punt de partida per analitzar el conflicte i les seves conseqüències traumàtiques sobre el conjunt de la comunitat nacional catalana des d’una perspectiva catalanocèntrica. La historiografia majoritària ha eludit aquesta concepció de partida i ha prioritzat altres eixos de confrontació (dreta-esquerra, laïcitat-clericalisme, burgesia-proletariat, república-feixisme) que la difuminen en el context estatal.

L’exili d’una part del poble català com a conseqüència de la guerra cal analitzar-la com a fenomen traumàtic tant per a la població que resta al país, per l’efecte d’absència que provoca, com per al contingent humà exiliat per l’efecte de pèrdua i càstig que genera. Cal analitzar l’exili també des del punt de vista dels franquistes ja que és un fenomen que té un significat propi,  totalment diferent del que perceben els que el pateixen, que enllaça amb la tradició castellana de conquesta i expulsió dels vençuts (jueus, musulmans i heretges) foragitats del sol hispànic. Els expulsats de totes les èpoques, també els del 1939, deixen de ser considerats espanyols pels vencedors. Així actuaren les autoritats franquistes quan els jerarques nazis els van demanar que havien de fer amb els republicans capturats a França l’any 1940 i internats als camps d’extermini. No hi ha cap prova escrita d’aquesta resposta atribuïda a Serrano Suñer, ja que el protagonista ha donat sempre una versió diferent, però els fets demostren que si bé en alguns casos els cònsols franquistes en l’Europa ocupada van fer el possible per evitar que jueus sefardites anessin a parar als camps de la mort, cap gestió van fer per treure els republicans que hi eren internats. Encara avui hi ha rastres d’aquesta actitud excloent en les veus de l’integrisme espanyol quan reclamen als ciutadans que se senten pertanyents a una altra identitat (basca, catalana o gallega) i que no assumeixen l’espanyolitat com a valor, que si no l’accepten se’n vagin del territori estatal.

L’exili dels nacionalment dissidents, la postergació dels valors que encarnen, el miratge de la uniformitat dels ciutadans, que no la seva igualtat, formen part de la mentalitat dominant espanyola. Ara que tant es parla de memòria històrica, de recuperació de noms i referents esborrats pel franquisme cal tenir present el fenomen de l’exili en totes les seves dimensions, la dels que el patiren i la dels que el provocaren, i els efectes que es projecta sobre la mentalitat col·lectiva dels catalans.

Hi ha dues de les conseqüències de la desfeta del 1939 i l’exili que provocà que només són perceptibles en tota la seva dimensió si s’analitzen des d’una perspectiva nacional catalana: la primera és que la fugida del país de l’èlit política i cultural republicana escapça el nucli dirigent del qual ha emanat un catalanisme laic, cívic, socialitzant i integrador que no tornarà a ser socialment hegemònic en el que la resta del segle XX. La segona és el replantejament de la qüestió nacional que es dona en els debats de totes les forces polítiques catalanes que miren de reaccionar a la desfeta. La conclusió general, llevat de les excepcions que detallarem tot seguit, es que es produeix una autolimitació dels projectes polítics pel que fa a les aspiracions nacionals de Catalunya, que queden lluny de la puixança que havien demostrat en període anterior al conflicte. Si la Catalunya interior es veu abocada a un procés d’espanyolització forçat que produirà l’efecte desitjat en les dècades següents quan la catalanitat deixarà de ser el referent majoritari de la població, a la Catalunya exterior, les forces polítiques revisen les seves aspiracions en uns paràmetres que només s‘expliquen com una dimensió més de la desfeta nacional del 1939.

L’actitud d’ERC davant la reivindicació nacional catalana

Amb la victòria de l’Exèrcit franquista i l’ocupació de Catalunya els partits polítics catalans han de desplaçar la seva activitat fora de l’Estat espanyol, reorganitzar-se en unes condicions plenament adverses i mirar de mantenir les institucions pròpies i els drets nacionals dels catalans. Les ferides obertes que ha deixat el conflicte, especialment entre ERC i PSUC, impediran la continuïtat del Govern de la Generalitat i una política unitària durant molts anys. En aquestes condicions de fraccionament multipolar, que impliquen també el POUM i la CNT,  l’Esquerra que havia estat el partit nacionalista hegemònic es veu superada pels renovats plantejaments independentistes que des de l’exili formulen aquells que creuen que la guerra ha estat imposada a Catalunya contra la seva voluntat i que les institucions republicanes i els partits espanyols no han estat lleials amb la Generalitat (7)  i aposten per donar per cancel·lat tot compromís amb la política hispànica. Els punts de fricció és concreten en tres qüestions: la primera és restablir la legalitat republicana i amb ella l’estatut d’autonomia o  lluitar per la independència. La segona és optar per cercar el reconeixement de Catalunya per part de les forces aliades i els naixents organismes internacionals com les Nacions Unides o mantenir la col·laboració amb el Govern de la República espanyola i els partits que li donen suport. I finalment, la tercera, incorporar al propi ideari polític o no el dret d’autodeterminació del poble català.

La reflexió sobre els successius règims polítics que ha patit Catalunya, la dictadura de Primo de Rivera, la conflictiva relació amb els governs de la segona república espanyola i, finalment, la guerra i l’ocupació militar franquista, fan que es doni entre els cercles d’exiliats catalans una reacció nacionalista que Daniel Díaz ha sintetitzat així: “No es pot esperar res de bo d’Espanya ni dels espanyols atès que s’han esgotat totes les possibles fórmules de convivència, l’única alternativa política vàlida per a Catalunya és la lluita per a la seva independència” (8). A partir d’aquesta conclusió a la que arriben exiliats de procedències ben diverses, des de republicans a poumistes, passant per membres del PSUC i separatistes d’Estat Català, sorgeixen tant a França i Anglaterra com als diversos països d’Amèrica on hi ha refugiats, revistes com “Full Català” i “Quaderns de l’exili”, a Mèxic, propostes organitzatives com el Moviment Social d’Emancipació Catalana, (també a Mèxic a partir d’antics militants del PSUC) o el Front Nacional de Catalunya a l’Estat Francés. El Consell Nacional de Catalunya a Londres, creat per assumir tasques de suplència de les institucions de la Generalitat participarà també d’aquest esperit de renaixement i unitat nacional.

Els col·lectius impulsors d’aquestes iniciatives, en diferents graus, expressaran una voluntat d’enllaçar amb l’actitud del macianisme anterior a la guerra, essent Joan Casanovas, expresident del Parlament de Catalunya i Daniel Cardona, l’antic dirigent de Nosaltres Sols, les figures més representatives d’aquest sector, ambdós desapareguts prematurament a començament dels anys quaranta. El segon tret comú d’aquest moviment és que els diferents nuclis que el promouen assumeixen sota diverses denominacions (terres de parla catalana, Catalunya gran i altres sinònims) els Països Catalans com a àmbit nacional de referència, sense aconseguir, però, incorporar en nombre significatiu els exiliats mallorquins i valencians a aquest ideal comú de renaixença nacional (9). El darrer tret compartit d’aquest corrent és la desvinculació total respecte de les instàncies antifranquistes espanyoles i dels seus projectes ja que prescindeixen de reivindicar el restabliment del règim republicà i autonòmic. Enfront d’aquests plantejaments hi haurà els legalistes, partidaris de mantenir la reivindicació nacional limitada al restabliment de l’Estatut del 1932 i l’entesa amb les forces antifranquistes espanyoles en base al restabliment de la  legalitat republicana.

La dispersió i duplicitat d’iniciatives era el reflex de la situació en que es trobava l’exili polític català. La mateixa Esquerra no havia tingut un directori operatiu i en contacte amb la militància des de finals del 1938, com reconeix el mateix Tarradellas en l’informe que presenta al congrés del partit que se celebra a Tolosa de Llenguadoc el juny del 1945. En el decurs dels anys d’incomunicació forçosa provocada per les circumstàncies de la guerra s’han accentuat les divergències entre els diversos grups que integraven l’Esquerra. D’una banda, els militants de França, sense direcció política, ja que Tarradellas va estar durant la guerra refugiat a Suïssa, d’altra banda Carles Pi i Sunyer a Anglaterra, presidint el Consell Nacional de Catalunya arrenglerat amb les posicions sobiranistes de Josep Maria Batista i Roca i Josep Trueta, recolzats per un sector dels militants refugiats a Mèxic (Tomàs i  Miravitlles), mentre que un altre sector (Santaló, Sbert, Andreu) segueixen les directrius de la Junta Española de Liberación. Sobre els militants dispersos d’ERC s’estén, a més, la pressió del PSUC, que reforçat pel prestigi adquirit per la victòria de l’URSS sobre l’Alemanya nazi, intenta atreure’ls a la seva òrbita bastint plataformes pretesament unitàries com l’Aliança Nacional Catalana.

Reorganitzada la direcció d’ERC, sobretot per l’impuls de Josep Tarradellas a partir de l’estiu del 1944 en els territoris de la França alliberada, s’inclinarà decididament cap a la posició institucional i legalista consistent en refer el partit, deixar de banda plantejaments sobiranistes i reduir les reivindicacions a les estrictament autonomistes. Per assolir aquests objectius, Tarradellas llença el gener del 1945 una proposta de pacte unitari a tots els partits polítics i moviments de resistència catalans, llevat del PSUC i els sindicats, que adopta el nom de Solidaritat Catalana. Els punts d’acord tenien un contingut tan genèric, (enderrocament de la dictadura, restabliment de la República i l’Estatut) que pràcticament no obligaven a res als signants i, en canvi,  permetia a l’Esquerra tornar a ser l’eix de la política catalana. Malgrat tenir objectius de més volada, els dos moviments de resistència, (el Front Nacional de Catalunya, impulsat per elements procedents d’Estat Català i Nosaltres Sols  i el Front de la Llibertat, promogut pel POUM) també signaren l’acord constituent de la Solidaritat Catalana el 6 de gener del 1945 a París.

Fonamentalment, i de manera intencionada, la nova Solidaritat Catalana provocava una situació difícil al Consell Nacional de Catalunya. En el congrés d’ERC celebrat a Tolosa de Llenguadoc, el 8 de juny del mateix any, triomfen les tesis de Tarradellas, sotmetent-se Carles Pi i Sunyer, que assisteix al congrés, a les ordres del partit. En la sessió de clausura s’hi aprova una declaració, que entre altres punts, tracta de la llibertat nacional en aquests termes: “El principi de llibertat nacional implica, per a Catalunya, el dret a disposar dels seus destins i de governar-se ella mateixa, sense altres limitacions que les derivades de la pròpia voluntat democràticament expressada i de les relacions peninsulars i internacionals.

El poble català, bo i reivindicant el ple dret a bastir lliurement el seu Estat nacional, accepta, desitja, proposa i tot, l’associació o confederació del pobles ibèrics que donin forma i vida a una gran República de repúbliques, cadascuna amb la bandera nacional desplegada, la llengua nacional sobirana, la llei nacional lliure i aplegades pel pacte de germanor, solidaritat i convivència, sota una llei general per totes convinguda.

Indiscutible com és la legitimitat democràtica de la república destruïda temporalment pel feixisme espanyol, amb l’ajut decisiu del feixisme internacional avui vençut, reconeixem com a punt de coincidència i de partida per a la nova etapa, la Constitució espanyola del 1931 i els Estatuts de Catalunya i Euskadi, amb les modificacions i ampliacions que siguin convingudes entre les representacions de l’Estat central i dels països autònoms, a fi d’adaptar el règim a les necessitats del període provisori i obrir el pas a un altre règim d’àmplia llibertat que comenci per la convocatòria d’unes eleccions en les quals el nostre poble pugui expressar lliurement la seva voluntat nacional” (10).

Malgrat aquesta resolució, intencionadament oberta a les tesis sobiranistes des del respecte a la legalitat republicana, s’imposa la línia legalista desactivant el CNC de Londres. A partir de la qual la bifurcació entre independentistes i nacionalistes republicans serà inevitable i traumàtica: el resultat del congrés desanimarà a les comunitats catalanes d’Amèrica, sempre arrenglerades majoritàriament amb les opcions independentistes, i es partiran peres amb el FNC, com ho prova la línia editorial del seu òrgan d’expressió, “Opinions” del 3 d’octubre del 1945, en el qual també apareix una nota significativa: “Sbert contra les reivindicacions nacionals de Catalunya”, en la qual es critica la posició contrària de l’exconseller de la Generalitat a internacionalitzar el problema nacional català manifestada en una conferència pronunciada a la Ciutat de Mèxic en la qual aquest criticava la iniciativa del Consell Nacional de Catalunya de presentar un memoràndum sobre “el cas de Catalunya” (11) a la conferència internacional celebrada a San Francisco, l’abril del 1945 preparatòria de la constitució de les Nacions Unides, amb l’argument que: “En aquests moments els que treballen per les reivindicacions nacionals de Catalunya i de les altres nacionalitats ibèriques, enforteixen la posició de Franco”.

Malgrat el momentani èxit del congrés d’ERC, les divergències internes persistiren, agreujades per la falta d’informació entre la direcció i la militància, i, sobretot, per la falta d’iniciatives polítiques que realment donessin compliment a les decisions congressuals, condueixen al partit a una situació de bloqueig intern i de sectarisme dissolvent cara a l’exterior. Especialment significativa d’aquesta actitud, que cal atribuir personalment a Josep Tarradellas, es la sortida d’ERC del Consell Nacional de la Democràcia Catalana, organisme de coordinació de la resistència interior, (posteriorment conegut amb el nom de Comité Pous i Pagès), que a partir d’una primera Aliança de Partits Republicans Catalans establerta a començaments de 1944, havia aconseguit aplegar a les següents organitzacions: UDC, Unió de Rabassaires, Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra, Estat Català, ERC, Acció Catalana Republicana, Moviment Socialista de Catalunya, Front de la Llibertat i FNC. El Consell era partidari d’un procés constituent cap a una nova república edificada sobre bases federals i discrepava de la composició del Govern nomenat pel president Irla el novembre del 1945. Tarradellas no era partidari de plataformes unitàries com havia demostrat amb el Consell Nacional de Londres i força la retirada d’Esquerra del CNDC a mitjans 1946 (12). Aquest organisme s’anà esmorteint fins a desaparèixer el 1951, quan la consolidació del Franquisme era un fet evident.

Mentrestant la repressió a l’interior de Catalunya no s’atura i són nombroses les detencions de militants republicans (13) a mitjans dels anys quaranta. En aquestes condicions el declivi d’Esquerra com a força operativa s’anirà aguditzant progressivament i la distància amb els sectors independentistes es farà cada cop més profunda. L’any 1954, quan Josep Tarradellas accedeix a la presidència de la Generalitat, deixa la secretaria general d’ERC en mans de Joan Sauret, qui des de l’exili francés intentarà mantenir una activitat de partit testimonial fins al 1976 moment en que el cedirà aquesta responsabilitat a Heribert Barrera perquè afronti la regeneració de l’Esquerra durant la transició.  De les desavinences entre Tarradellas i l’Esquerra en deixarà testimoni Joan Sauret en un llibre força crític amb el president de la Generalitat (14). Lamentablement encara no disposem d’un estudi complet de l’evolució d’ERC entre 1939 i 1975 però es pot avançar que, ultra els condicionants externs, la influència determinant de Josep Tarradellas anà separant ERC dels sectors més dinàmics i combatius del nacionalisme català i enquistà el partit en una situació de paràlisi organitzativa i falta de projecte que contribuiran, de forma determinant, a la seva decadència. A més de la responsabilitat de Tarradellas per la seva actuació personalista i paralitzant hi ha una actitud col·lectiva derivada de l’esvaïment de tota esperança en que la victòria dels aliats comportaria la fi del franquisme i els militants republicans es reclouen en l’esfera privada o com a màxim en l’associacionisme cultural en els casals catalans.

L’activisme patriòtic a l’exili persisteix gràcies a la línia de pensament de Josep Maria Batista i Roca caracteritzada per la voluntat de dotar la reivindicació nacional catalana d’un caire institucional no basat en la continuació de les institucions autònomes sinó en els drets imprescriptibles de Catalunya com a nació. Amb aquest esperit es funda a Mèxic, el 1953 el Consell Nacional Català (15), que organitzà també a la capital mexicana la segona Conferència Nacional Catalana de la qual sorgí la Declaració de Drets de la Nació Catalana, aprovada el 1966, significativament el mateix any en el qual s’aproven els pactes internacionals de drets polítics i culturals per part de les  Nacions Unides que inclouen expressament el dret d’autodeterminació dels pobles (16). Aquesta trajectòria d’afirmació nacional irreductible del Consell Nacional Català concordava amb l’actuació que a l’interior de Catalunya menaven el Front Nacional de Catalunya i en menor mesura Estat Català, desvinculat del FNC des del 1945, més els cercles de patriotes que amb Joan Ballester difonien el concepte i el mapa dels Països Catalans amb campanyes divulgatives del fet nacional català amb el lema “entre tots ho farem tot”. En conjunt, uns i altres, conformaven un corrent  independentista profundament arrelat en l’esperit democràtic de la tradició política catalana, que combina cultura, consciència nacional i democràcia, sense defugir l’acció directa de resistència. Es tracta d’una línia de pensament i d’acció cívica i política que no es consolidarà a l’interior de Catalunya ja que el catalanisme catòlic i el culturalisme burgès defugen la radicalitat del seu nacionalisme. El mite històric de pactisme català, substitueix els referents èpics de la historiografia de l’època republicana i s’imposa una reinterpretació de la pròpia identitat basada en l’acceptació de la derrota i un renovat desig de participar en la reformulació del projecte polític espanyol.

A partir dels anys seixanta quan neixen els grups independentistes d’ideologia marxista com el PSAN (a partir d’una escissió del FNC) i els primers nuclis proclius a l’activisme armat com el Front d’Alliberament de Catalunya o l’organització denominada Exèrcit Popular Català, (ambdós creats a partir de grups de joves que s’havien iniciat en la lluita independentista a partir de contactes amb el CNC) buscaran els seus referents no en els antecedents d’abans de la guerra sinó en els moviments revolucionaris d’alliberament nacional d’altres pobles i el pensament comunista, circumstàncies que impediran el seu arrelament i els faran subsidiaris dels grups comunistes locals . De l’evolució d’uns i altres en sorgirà el  moviment independentista d’esquerres contemporani que evolucionarà desconnectat del nacionalisme republicà fins a la confluència amb ERC en els anys noranta del segle passat.

Canvis ideològics en l’esquerra marxista davant la qüestió nacional

Com a resultat de la guerra els eixos ideològics de l’esquerra catalana canvien també de manera substancial: el catalanisme i els ideals de llibertat individual i col·lectiva deixaran progressivament de ser les referències consubstancials per deixar pas a l’emergència de nous valors derivats de la priorització d’allò col·lectiu per sobre del que és individual i d’una concepció de l’estat com a expressió del nou ordre establert per l’accés de la classe treballadora al poder polític. Aquesta transformació es perceptible en l’evolució de les renovades forces d’esquerra: el Moviment Socialista de Catalunya, fundat a Tolosa de Llenguadoc el gener del 1945 que aplega sobretot antics poumistes, i el PSUC, que es veu revigoritzat pel triomf de l’URSS sobre el nazisme i la seva conversió en potència mundial contraposada als USA i al model capitalista europeu.

En la fundació del MSC, tal i com s’anunciava uns anys abans amb la creació del Front de la Llibertat, hi ha una voluntat de revisió autocrítica per part dels dirigents del POUM que s’expressa molt bé en l’escrit preparatori de la reunió fundacional del 14 de gener del 1945 redactat per Josep Rovira (17). Existeix el propòsit de superar el sectarisme fratricida entre les forces d’esquerres durant la guerra i una certa voluntat d’enllaçar amb les altres corrents socialistes existents abans del 1936. De fet a la primera reunió del MSC s’invita a un nucli d’antics militants de la Unió Socialista de Catalunya (Ambrosi Carrion entre ells) i a una delegació de la federació catalana del PSOE (representada per Albert Foraster) que només assisteix com a observador. El MSC reconeix que les possibilitats de transformació socialista a la resta de l’Estat espanyol radiquen en el PSOE però que a Catalunya la configuració d’un moviment polític obrer ha de tenir altres components fruit de la realitat nacional i social diferenciada. La reivindicació del dret d’autodeterminació, una de les causes de la separació de la USC del PSOE l’any 1923, no apareix com a element central de la declaració fundacional, només en el punt tercer de l’acta de constitució es fa referència a que es missió del MSC: “Defensar i enrobustir la personalitat de Catalunya en tots els seus aspectes, considerant que és un deure i un sentiment dels treballadors de Catalunya d’interpretar el desig i la voluntat de tot un poble a través del principi clàssic del Socialisme: Reconeixement del dret dels pobles a disposar d’ells mateixos”. En aquest punt no s’arriba a la contundència amb la que s’havien pronunciat en el passat altres grups marxistes com el Partit Comunista Català, el Partit Català Proletari o el mateix POUM.

El MSC mantindrà una relació distant amb el PSOE tot i reconèixer-lo com a interlocutor a la resta de l’Estat, ja que la presència i l’activitat de la Federació catalana serà mínima fins als anys setanta. L’actuació del MSC serà procliu a acords unitaris amb altres forces polítiques i sindicals i mantindrà una actitud oberta a altres forces socialistes que al marge del PSOE sorgeixen al País Valencià els farà receptius a les corrents nacionalistes i d’esquerres que naixeran als anys seixanta. A la pràctica farà honor als seus lemes fundacionals: federació, democràcia i socialisme.

Entre el POUM dels anys trenta i el MSC dels anys quaranta hi ha diferencies substancials, el primer és un partit revolucionari que sorgeix dels sectors més combatius de  la classe obrera catalana i que, tot i tenir com a marc d’actuació tot el territori estatal,  la seva implantació efectiva es circumscriu a Catalunya. El segon, aposta per les reformes socials a través de l’estat i es configura com un partit català obert a acords de col·laboració amb el seu interlocutor espanyol, el PSOE. El MSC no tindrà mai la capacitat per liderar un projecte polític per a tot l’Estat des de Catalunya, per tant la confluència amb el PSOE serà qüestió de temps i no es consumarà fins entrats els anys noranta, en plena transició política. Potser la línia representada per Josep Pallach, que s’escindeix del MSC el 1968 per crear uns anys més tard, al 1974, el Reagrupament Socialista i Democràtic de catalunya hagés pogut consolidar una alternativa socialdemòcrata autònoma del PSOE però la seva prematura mort estroncà el projecte.

Pel que fa al PSUC, el lideratge de Joan Comorera es manté en els paràmetres dogmàtics que han caracteritzat l’actuació del partit durant la guerra com ho demostra la seva conferència a Mèxic el setembre del 1940, “Contra la guerra imperialista i per l’alliberació social i nacional de Catalunya (18). La critica al nacionalisme burgès, representat per ERC, al trotskisme i al PSOE (per ser “un instrument de l’imperialisme espanyol” en plena guerra) són una constant que serveix per a identificar els interessos de la classe obrera amb els del partit. Amb una concepció de la qüestió nacional adaptada a les pautes esquemàtiques que emanen del PCUS,  reconeix el dret d’autodeterminació del poble català però “l’exercici del dret a la separació està lligat a les condicions objectives d’una situació donada i a l’absoluta prioritat del dret de la classe obrera a la dictadura del proletariat”.

Acabada la segona guerra mundial, al 1946, la direcció del PCE planteja a Comorera la necessitat de prendre algunes mesures organitzatives, que, salvant la formalitat orgànica del PSUC, assegurin una centralització de la direcció política del conjunt del comunisme espanyol. La resistència de Comorera  a acceptar les demandes del PCE desencadenaran la crisi al 1949 quan és expulsat del càrrec de secretari general i pren el relleu al front del PSUC una nova direcció que aconsegueix convertir el partit comunista català en un tot orgànic amb el PCE. Durant els anys següents no hi ha cap evolució significativa en la questió nacional que passa a ser tractada com un “problema” (19) que fa més nosa que altra cosa, i que ja es una qüestió tancada atès que el triomf del socialisme ja resol les reivindicacions nacionals segons s’ha esdevingut  a l’Unió Soviètica. Amb aquest antecedents plenament consolidats els grups d’esquerra comunista que sorgiran a Catalunya a partir dels anys seixanta (PCE-internacionalista, Organització Comunista d’Espanya-Bandera Roja, el Moviment Comunista d’Espanya i altres) no tindran cap plantejament innovador respecte de la qüestió nacional catalana i repetiran les tesis estalinistes sobre el dret a l’autodeterminació mentre a la pràctica durant a terme una activitat hostil a tot plantejament d’alliberament nacional.

Ambdues formacions, MSC i PSUC, tot i que organitzativament mantenen el seu caràcter nacional català, adopten el marc estatal de referència en la seva acció política que contemplarà de forma prioritària un canvi democràtic a nivell espanyol dins del qual es pot reconèixer la reivindicació autonòmica catalana. A diferència dels partits marxistes dels anys trenta que eren expressió especifica d’un procés de formació fruit de les característiques singulars de la classe treballadora catalana i que tenien el seu centre de decisió a Catalunya des d’on projectaven sobre el conjunt de l’Estat espanyol els seus posicionaments polítics (fet que es donava també en la CNT que tot i tenir àmbit espanyol d’actuació la direcció radicava a Catalunya), els dos partits marxistes catalans de postguerra deixaran de tenir capacitat de lideratge i subordinaran la seva estratègia a plantejaments generals d’abast espanyol.

També, ambdós partits, MSC i PSUC, es configuren segons uns models homologables en l’Europa de la guerra freda, quan es legitimen els estats establerts i la doctrina de la “seguretat nacional” tant a l’Est com a l’Oest. El comunisme a l’àrea soviètica i el socialisme democràtic a l’occidental esdevenen les dues ideologies que centralitzaran el pensament d’esquerres. En ambdós casos, l’Estat és l’expressió de l’ordre comunista o el motor de les reformes socialdemòcrates, la persona i la comunitat com a subjectes polítics quedaran en un segon terme respecte d’una concepció de la classe obrera com a columna vertebral de la nova societat. Aquesta transformació del panorama ideològic a escala europea serà traumàtica en el cas català, ja que es produirà sota la dominació franquista en condicions de clandestinitat o exili, sense possibilitats per a un debat obert. El comunisme, organitzativament preparat per a treballar en medis adversos anirà prenent una posició central en l’oposició al franquisme a partir dels anys seixanta alhora que introduirà el seu pensament ortodox i esquemàtic amb uns mètodes sectaris.

Amb la consolidació del franquisme els ideals de llibertat personal i nacional són bandejats de la mentalitat col·lectiva en la mesura que es va dissolent el sentit cívic col·lectiu i el sentiment  comunitari de catalanitat.  El nou ordre de l’estat-nació espanyol neix d’un acte de violència fundacional que es perpetuarà com a essència del règim. Dècades de repressió i aïllament transfiguren el capteniment del poble que s’amotlla a l’ordre franquista, a la dominació, a l’espanyolitat superposada a una societat que majoritàriament continua essent catalanoparlant que troba en la prosperitat econòmica dels anys seixanta una sortida endavant. El catalanisme entra en una fase de declivi reclòs als cercles de l’esquerra exiliada i clandestina a mesura que es consolida el règim i es va diluint la memòria republicana mentre s’enforteixen els sectors comunista i socialista que aniran ocupant el terreny desertitzat pel franquisme.

A diferència d’Euskalherria i Galícia on a mitjans dels anys seixanta naixeran renovats moviments patriòtics d’esquerres, (ETA i Union do Povo Galego), que aniran configurant una peculiar síntesi de plantejaments nacionals i socials, aquest fenomen no es donarà amb igual intensitat als Països Catalans. La vitalitat d’un poble sotmès a una situació de dominació política es mesura per la capacitat de reaccionar per superar-la. I el contrast de les actituds polítiques respecte de la qüestió nacional per part dels partits catalans d’abans de la guerra i després és evident.  Ni ERC, ni PSUC ni MSC generaran noves formulacions polítiques relligant les reivindicacions de caràcter social als drets nacionals de Catalunya. L’autolimitació de les reivindicacions catalanes, l’acceptació del marc espanyol de referència política faran aflorar amb l’arribada de la democràcia corrents com el pujolisme i el socialisme estatalista i permetran actituds de renovada subordinació a l’ordre estatal protagonitzades pel president Tarradellas. La gènesi d’aquesta situació política es troba en els anys de l’exili i en la consolidació del franquisme a l’interior de la societat catalana els efectes de la qual arriben fins als nostres dies quan la situació de dependència política i econòmica ha esdevingut estructural i assumida sense conflicte per part de la  majoria de les forces polítiques catalanes.

Notes

(1)   Tobie Nathan, nascut a Egipte el 1948,  ha desenvolupat els estudis d’etnopsiquiatria a França a partir del 1979 que parteixen de la pràctica d ela psiquiatria a base d’integrar la dimensió cultural del problema psicològic de l’individu i de l’anàlisi del funcionament dels mecanismes psíquics interns.

(2)   Una perspectiva sobre els estudis sobre el trauma la tenim en l’article de Dominick  LaCapra, “Estudis sobre el trauma i les seves vicissituds”, publicat a la revista “El Contemporani” nº 30, de juliol-setembre de 2004.

(3)   Carles Muñoz Espinalt, “Obra escrita”, El Llamp, Barcelona, 1987.

(4)   Víctor Ferro, “El dret públic català. Les institucions de Catalunya fins al Decret de Nova Planta”, Vic, Eumo editorial, 1987.

(5)   Pere Anguera, “Vers una Catalunya nacional”, Reus, Fundació d’Estudis Socials i Nacionals Josep Recasens i Mercadé, 2004.

(6)   Joan Claret Solé fou degà de la facultat de Ciències Polítiques de la Universitat de Tolosa de Llenguadoc.

(7)   Julián  Zugazagoitia deixa un testimoni eloqüent d’aquesta actitud del govern republicà espanyol, sobretot en l’etapa del president Negrín, en la seva obra “Guerra y vicisitudes de los españoles”, Tusquets editors, Barcelona, 2001.

(8)   Daniel Díaz Esculies, “L’Exili Català de 1939 a la República Dominicana”, La Magrana, Barcelona, 1995.

(9)   Santiago Cortés en “El valencianisme republicà a l’exili”, Generalitat Valenciana, 1993, analitza els diferents graus de coherència i sensibilització envers les pròpies arrels socioculturals dels exiliats valencians que van des del regionalisme espanyol majoritari al nacionalisme minoritari, que s’expressa a través de figures com Juli Just o Angelí Castanyer que col·laboren habitualment amb la premsa nacionalista catalana de la diàspora.

(10)   Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià, carpetes corresponents a ERC.

(11)   Omnium Cultural i el diari Avui reediten el 1986 el dossier complet, amb pròleg d’Heribert Barrera, que el Consell Nacional de Catalunya i l’’ntitat dels catalans dels USA “Free Catalonia” presenten a la conferèncioa de San Francisco.

(12)   El document “Una crisi decisiva de la nostra política. El Consell Nacional de la Democràcia Catalana als catalans de dins i de fora de Catalunya”, editat clandestinament pel mateix Consell a mitjans del 1946 detalla les divergències amb ERC instigades des de la direcció a França fins a la sortida d’Esquerra d’aquest organisme unitari.

(13)   “L’Emigrant” nº 19, juny de 1946, òrgan d’ERC a Xile dóna compte de les detencions i informa de la presentació de la denúncia d’aquest fet en el memorandum que el Govern de la Generalitat presenta davant la subcomissió del Consell de seguretat de l’ONU que en aquella època investigava les activitats del règim franquista.

(14)   Joan Sauret, “ L’exili polític català”, Barcelona, Aymà Editora, 1979.

(15)   Víctor Castells, “El Consell nacional Català”, Barcelona, CNC Edicions, 2005.

(16)   El document està reproduït en l’obra de Jaume Renyer, “Un home del silenci. Jaume Cornudella i Olivé”, Lleida, Pagès Editors, 2001.

(17)   Josep Coll i Josep Pané, “Josep Rovira, una vida al servei de Catalunya i del Socialisme”, Ariel, Barcelona, 1978.

(18)   Miquel Caminal i Badia, “Antologia de textos de Joan Comorera”, Biblioteca dels clàssics del nacionalisme català, nº 16, Edicions de la Magrana, Barcelona, 1987.

(19)   El PSUC va elaborar un document l’any 1964 amb el títol “El problema nacional català”, editat per Nous Horitzons que ha estat el referent ideològic del comunisme català en aquesta matèria.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!