Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

25 de desembre de 2007
10 comentaris

Contra Jordi Solé Tura

Jordi Solé Tura és objecte d’actes de reconeixement a la seva trajectòria política ara que s’ha fet públic que pateix una greu malaltia que l’ha apartat de l’activitat social i institucional.

 

Comprenc l’aspecte humanitari, de suport a una persona que lluita contra el dolor i la malaltia, que els familiars i amics de Jordi Solé Tura donen a les activitats que preparen. També respecto el seu compromís antifranquista des dels anys cinquanta que el va dur a l’exili i a partir la repressió un cop retornat a Catalunya. Però la seva actuació política durant la transició i el seu posicionament contrari a la concepció del nacionalisme català contraposat a la dominació estatal espanyola mereixen una crítica radical per la manca de rigor historiogràfic i jurídic de les seves tesis.

Jordi Borja publicava, en l’edició d’ahir del rotatiu barceloní “El Periódico”, un article titulat “Solé Tura, l’altra història” en el qual presentava al seu company de militància durant dècades com un referent del catalanisme d’esquerres que “no sempre serà entès i tractat amb justícia”. En concret, considera que el seu llibre més significatiu, “Catalanisme i revolució burgesa” aparegut el 1966, li ha comportat violents atacs verbals per part d’importants sectors del catalanisme. “No suporten una anàlisi rigorosa que descobreix el pluralisme i que fa la crítica, a través de la política de Prat de la Riba, de la pretensió dels sectors polítics i culturals conservadors de considerar-se els detentors de l’únic catalanisme legítim. I altres, no necessàriament conservadors, participen en l’operació a favor d’una visió idíl·lica i essencialista del catalanisme”.

L’articulista aparenta ignorar que les tesis de Solé Tura foren desmentides per Josep Termes, entre altres, que afirmaren l’origen popular del catalanisme i que en els quaranta anys transcorreguts des de l’aparició del seu treball de doctorat altres intel·lectuals marxistes, com Josep Guia, han posat en evidència la poca consistència de les seves argumentacions sobre la qüestió nacional i la lluita de classes.

En síntesi, Solé Tura no considera en si mateix el catalanisme com l’expressió compartida d’un conjunt d’interessos de grups socials que promouen la creació d’un ordre social i polític propi i contraposat a la dominació estatal espanyola. Per ell, el catalanisme (burgés) només té sentit en tant que una forma d’influir en la construcció de l’Estat espanyol modern. El catalanisme popular, en tant que expressió de revolta contra l’opressió social i nacional, ni tant sols el contempla. Concretament, el dret d’autodeterminació del poble català el negava amb l’afirmació banal segons la qual cada vegada que hi ha votacions s’exerceix aquest dret.

Per Solé Tura la nació és Espanya i a la seva consolidació com a projecte assimilador del poble català ha centrat la seva vida política. Els independentistes no podem sinó denunciar l’utilització del seu pensament per part dels sectors dominants interessats en desactivar el conflicte nacional català i combatre les esperances d’un ordre social autocentrat basat en la justícia i la llibertat.

Post Scriptum, 9 de desembre del 2019.

L’octubre del 1976 vai assistir a les jornades de debat sobre els Països Catalans que es van celebrar a la facultat de Dret de la Universitat de Barcelona. Els llargs col·loquis eren apassionants, principalment per la pugna ideològica entre independentistes (PSAN i Provisionals) i comunistes (PSUC). En un moment donat Jordi Solé Tura va dir que la independència anava contra la immigració i d’un rampell es va aixecar d’entre el públic un jove que el va refutar per falsari davant l’enrenou de l’aula magna sencera. Era Ramon Alcoberro Pericay, avui professor emèrit de filosofia i allavòrens militant aleshores del PSAN-Provisional, com ell mateix em va confirmar quan li vaig demanar si fou el protagonista d’aquell gest de dignitat davant de la impostura política.

  1. Un altre botifler malalt. Tindrem que escoltar als amos del politicament correcte lloar-lo quan de fet per actituts semblants de dirigents actuals se’ls critica sense esplanyiment

    Quelcom semblant passa amb el Maragall, del qual encara avui el considero un botifler rematadament foll. I m’es igual si te morenes o alzeimer. Ja se sap el que passa amb els botiflers. quan hi han més d’un comencen a sobrar

  2. El llibre sobre en Prat és, si no vaig errat, dels anys 60. Trobo excessiu posar en boca seva que la nació és Espanya. De totes maneres, el catalanisme és quelcom molt ampli, amb molts matisos i corrents, i ningú no pot negar-hi la seva lluita personal, i col.lectiva, en el partit que en fou estandard, durant els anys més durs, el PSUC.

    Santificar, no, dimonitzar, tampoc.

    Pere Meroño

  3. en un dia de Nadal se’m fa difícil dir el que penso d’en Sole Tura. Quan siguem independents el recordarem com un dels qui va intentar impedir la Independència des de l’esquerra divina.

  4. Companys, companyes:
    No cal entrar en debats vacus sobre sobre el suposat botiflerisme i els seus representants. Només cal recordar la recent història i veure la feina que va fer la representació catalana en l’elaboració de l’actual constitució espanyola per adonar-se de quin era el seu sentit del catalanisme, representació en la qual hi jugava un paper cabdal el Sr. Solé Tura. I en relació al sentiment català i les classes que l’ostenten només cal  que amplieu els vostres coneixements sobre el dret públic català i les seves institucions, i sabreu que no té pas el seu origen en les classes dominants de la societat, ja que és quelcom més, el sentiment de pertenença a un estat, a una nació, a Catalunya. I sempre lluitant des de les classes mes populars per mantenir-ne els drets que d’aquest estat ens han arrebatat per la força de les armes i de la por, o per l’actuació de determinats personatges de la recent història del nostre país, que des de l’aprovació de la constitució sempre s’han encabit dins un sistema institucional i polític que no és el nostre, ben reposats en la cadira, just la mateixa postura que alguns dels nostres militants estan començant a adoptar. Cal fer un recordatori de tots aquells i aquelles que durant segles han mort perquè els catalans continuem tenim la seguretat absoluta que Catalunya existeix, al marge de qualsevol altra circumstàncies. És a tots ells, als que el seu nom mai ha aparegut en cap memorial, als pagesos i pageses, als traginars, als treballadors, als notaris, juristes, nobles i fins i tot juglars i esportistes, a qui dedico el meu pensament el dia d’avui, perquè ells han estat la forja del nostre sentiment. No pots mai ignorar la història perquè mai es repeteix, es va construint en cadascun dels nostres actes i cal deixar la constància no només en la memòria, per continuar sobrevivint i assolir l’estat i les institucions qu fa menys de 300 anys ens van arrebatar junt amb la vida de milers de catalans i catalanes.
    Que acabeu de passar un bon dia !
    Maria-Teresa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!