I també el canal de televisió 13
L’unionisme és una opció legítima que s’ha de poder triar en un referèndum d’autodeterminació, allò que no és legítim però és el supremacisme i la negació de la catalanitat a expressar-se democràticament. Els que convoquen aqueixa manifestació el proper 12 d’octubre no ho fan com a conciutadans sinó com a ocupants, sovint apel·lant a l’amenaça de la violència. Catalunya proposa un futur en llibertat, l’unionisme no té res a oferir, només mantenir l’ordre establert, reaccionant a la contra.
Post Scriptum, 4 d’octubre del 2012.
En lloc destacat de les reaccions del nacionalisme espanyol hi figura l’església catòlica que acaba de fer pública una declaració de condemna contra l’independentisme català. En cap moment esmenten les amenaces d’ús de la força contra Catalunya ni la incitació a l’odi ètnic que han propagat impunement des de mitjans com la COPE.
Post Scriptum, 17 de juny del 2017.
El boicot a les autoritats catalanes, com el sofert ahir pel President Carles Puigdemont a Badalona, per part d’elements espanyolistes aniran en augment i cada cop seran més virulents atesa la complicitat política i l’impuls mediàtic que els poders fàctics contraris a la independència expressen envers a aqueixes conductes reaccionàries, desproveïdes de tota altra voluntat que no sigui el manteniment per la força de la dominació estatal i l’espoli fiscal sobre el poble català.
Post Scriptum, 26 de setembre del 2017.
La reacció estatal (policial-judicial-mediàtica) contra la celebració del referèndum d’autodeterminació de diumenge vinent té un suport majoritari a Espanya però no als Països Catalans, on només els franquistes es mobilitzen en suport de l’estratègia repressiva comandada pel govern del PP. Fins i tot un articulista de Can Godó, Jordi Juan, publicava ahir aqueix article titulat “L’espiral de la confrontació es tornarà contra Rajoy”.
Post Scriptum, 26 de setembre del 2023.
Ahir, Vicent Partal ens il·lustrava a l’editorial de Vilaweb amb una referència a l’assaig de Tim Marshall, afegint de collita pròpia una hipòtesi addient i factible: “La imminència de la mort de la nació espanyola mobilitza l’espanyolisme. Però, dit això, i vist l’acte amb l’òptica de les pàgines de Tim Marshall, la cosa pren una perspectiva realment interessant. Perquè Marshall, de fet, diu que Espanya ja ha ultrapassat el límit temporal que li hauria permès de constituir-se en nació i que la resistència geopolítica, cultural i nacional de catalans i bascs és massa forta perquè encara es puga fer il·lusions”.
Aqueixa eventualitat té els seus precedents ja que, històricament el projecte nacional espanyol ha desaprofitat reiteradament les successives conjuntures favorables que ha tingut a l’abast (llegiu l’assaig d’Antoni Jutglar, “La España que no pudo ser“). Ara, malgrat la fatxenderia i brutalitat del seu sistema de dominació, el Regne d’Espanya presenta punts febles evidents que si hi hagués un moviment independentista català amb capacitat i voluntat d’aprofitar-los podria reeixir a alliberar la nació acatalana del jou espanyol).
Feijóo i Sánchez, coincideixen en no tenir projecte de futur, ni integrador ni solidari envers les altres nacions sotmeses a l’ordre estatal, els seus plantejaments són o bé estrictament reaccionaris, o bé simple processisme cap enlloc.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!