Avui mateix, Toni Strubell i Uriel Bertran i una colla de
militants de SCI han commemorat, amb un gest simbòlic però farcit de significat, el cent-sisè aniversari de la fundació de la
Solidaritat Catalana a Girona.
Davant el teatre Principal de la ciutat, que fou l’escenari de l’acte fundacional del moviment polític que esberlà l’hegemonia dels partits addictes a l’ordre monàrquic espanyol, els principals dirigents de Solidaritat han fet un pont de més d’un segle per enllaçar amb la primera experiència electoralment exitosa del catalanisme modern. Al 1906 Catalunya iniciava un cicle històric emergent, creatiu en tots els àmbits, de renaixença nacional que culminaria amb la proclamació, efímera, de la República Catalana l’any 1931 i es clouria amb la desfeta del 1939.
Espanya, per contra, es reclou en l’anomenat “ensimismamiento” retornant a la matriu castellana arran del trauma de la pèrdua de Cuba i Filipines l’any 1898, i s’enfanga en un regeneracionisme frustrat que esclata violentament al 1936. Els fundadors de la Solidaritat Catalana reclamen la recuperació de l’autogovern català perdut al 1714 sense plantejar-se la independència. No serà fins l’any 1922, quan Francesc Macià funda Estat Català, que naixerà l’independentisme explícit i polític.
La Solidaritat d’avui és independentista, certament, però no hem volgut fer amb aquest gest de recuperació de la memòria històrica un acte d’apropiació indeguda d’un passat que és un patrimoni col·lectiu. Més aviat ha estat, la d’avui, una demostració del que hom anomena les
retro-avantguardes, això és un moviment polític que cerca en les pròpies arrels la revitalització de la causa a la que es vol donar nou ímpuls.