Manuel Cruells va publicar l’any 1971, “El 6 d’octubre a Catalunya”, (editat per Pòrtic), un llibre que –malgrat els anys transcorreguts des de la seva aparició- continua essent una referència imprescindible a l’hora d’aproximar-se al tema. Cruells, partícep dels fets, fa una anàlisi política de la revolta (pàgines 161 i següents) que val la pena reproduir encara que sigui parcialment:
“No vull justificar res ni ningú. Vull, simplement, aclarir una accció política important que va portar unes conseqüències desastroses a la nostra col·lectivitat.
“D’aquestes interpretacions diferents i fins i tot oposades, sembla que es poden deduir quatre conclusions: a) els elements i mitjans de combat amb què la Generalitat va llançar-se a la revolta eren netament insuficients; b) alhora, els governants desaprofitaren una bona part de llurs efectius i donaren prova d’escassa agressivitat i combativitat; c) el moviment insurreccional fou més urbà i obrerista que no pas camperol i rural a despit que el problema que es debatia era el de la reforma agrària i d) per bé que pressionada pels militants de l’esquerra obrera revolucionària, la Generalitat, que era integrada per elements de la classe mitjana i de la petita burgesia, va voler prescindir tant com pogué d’aquella força” (1).
Els punts a) i b) són autèntics, indiscutibles. La Generalitat es va llançar a una revolta amb uns elements insuficients i alhora no va aprofitar convenientment els efectius que tenia a la seva disposició. Em penso que la causa d’aquesta manca de preparació ha estat suficientment aclarida en els capítols anteriors, com també el fet que la generalitat, en el curs de la revolta, no va aprofitar els elements que tenia a les mans. Per resumir el que hem dit, encara que sembli reiteratiu, ens cal afirmar que la Generalitat, més que una revolta el que va intentar fer fou un gest simbòlic de revolta, vull dir, donar només un pas més del que ja havien donat els partits polítics esquerrans del Centre amb les seves notes, per convertir-se així en el campió de l’esquerrisme espanyol.
La Generalitat no creia que s’hauria de lluitar, es limitava, per tant, simplement, a protestar amb un gest desorbitat, sense tenir en compte les realitats polítiques d’aquell moment ni les seves possibilitats d’acció. Quan en lloc d’aplaudiments o d’adhesions eufòriques, la Generalitat va veure que li enviaven canons i fusells disposats a disparar no va saber què fer de tot aquell personal que havia distribuït pels carrers de Barcelona i el va abandonar a la seva sort i va capitular sense presentar cap batalla. La Generalitat es va mantenir en una actitud passiva, gairebé fatalista políticament i militarment. Aquells governants que es revoltaven no havien previst que serien atacats.
Es féu, per tant, una revolta que només volia ésser un gest simbòlic: quan es van adonar que aquest gest havia de concretar-se en acció van acceptar-la com un compromís desagradable, però fatal. Ja no podien retornar endarrera. Vull dir que hom féu una revolta sense intenció de revoltar-se, almenys sense intenció de combatre, o més ben dit, creguts que no caldria cap combat. Per això, de fet, només s’havien preparat per a un simple gest simbòlic. I per això hom no va saber què fer al moment de la veritat amb tots els elements que, més o menys armats, ells mateixos havien escampat per la ciutat.
El punt c) que ens presenta Albert Balcells, cal aclarir-lo. Fou un moviment insurreccional urbà, això és innegable, però no fou una revolta obrerista. Els moviments obrers, ni els industrials ni els rurals, no hi van intervenir orgànicament o massivament, almenys d’una manera directa. Si en algun lloc de Catalunya es va produir algun gest amb aquest significat, fou esporàdic, incontrolat, i completament al marge de la mateixa revolta.
Fou, per tant, una insurrecció simplement política sense cap fonament o intenció social. No es debatia la reforma agrària com hom ha dit posteriorment. I a tot estirar, almenys en els seus antecedents immediats, només es debatia la facultat de poder legislar en matèria social el Parlament català. I això encara com a antecedent polític preparatori i justificatiu d’aquesta preparació. Però al moment de produir-se la revolta, només cal llegir la declaració del president Companys, es tractava simplement d’una adhesió, això sí entusiasta i exagerada, a les notes dels partits polítics esquerrans del Centre.
El punt d) també ha estat aclarit anteriorment. L’esquerra obrera obrera revolucionària no arribava a poder presionar gens. Encara que la Generalitat hagués volgut servir-se’n, cosa que, lògicament, no entrava en els seus càlculs, no li hauria servit de gran cosa. Tampoc no hauria sabut què fer-ne al moment d ela lluita. El màxim que haurien pogut realitzar, aquestes forces obreres esquerranes, hauria estat algun focus de resistència, heròica i francament inútil, com la que es va produir al Centre de Dependents on van morir en Compte i els seus amics. L’esquerra obrera revolucionària encara era, en aquell moment, molt poc nombrosa. No estava en situació de pressionar gens, ni militarment ni políticament, almenys a Catalunya”.
Notes
(1) Albert Balcells, “El problema agrari. Catalunya 1890-1936”, Barcelona, 1968, pàgina 227.
Anys més tard, Albert Balcells va redactar la introducció a la reedició del llibre de Josep Dencàs “El 6 d’Octubre des del Palau de la Generalitat”, (Curial, Edicions Catalanes, Barcelona, 1979).
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!